Annals de l'independentisme

Una història de l’independentisme català contemporani: una opció als marges (II)

Segon capítol de la sèrie sobre la història de l’independentisme català tal com l’entenem avui. Les properes setmanes EL TEMPS publicarà reportatges i entrevistes que proven d’oferir una imatge acurada d’un moviment tan plural com canviant. Continuem amb la fundació del PSAN i les escissions que aquesta organització patí fins el desert dels 90.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si en alguna cosa hi ha acord entre els protagonistes de l’independentisme dels últims anys del franquisme, és en el fet que el PSAN neix d’una ruptura generacional. Els últims 60 van ser els anys de la revolució cubana, de la guerra per la independència d’Algèria, del maig francès del 68, del boom editorial en català o la nova cançó. Foren també els anys de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), del turisme que trencaria amb l’autarquia del règim, els del moviment hippie i del Concili Vaticà. I van ser, a més, dies on hi imperava una febre militant i de discussió política sense precedents en una societat exhausta després d’una guerra civil i dècades de dictadura. Tot això ho enumera a EL TEMPS un dels líders històrics independentista i comunista, el valencià Josep Guia, que es refereix a aquells anys com una “dècada prodigiosa”.

En aquest context, els alumnes de pedagogues com Angeleta Ferrer i Rosa Sensat s’havien fet grans i començaren a implicar-se políticament. Tota una generació de joves vinculats a la universitat i a les lluites als barris pressionaven el Front Nacional de Catalunya (FNC) perquè clarifiqués i situés el seu marc teòric al nivell de les exigències intel·lectuals del moment. Tot i que aquesta exigència no comptava amb el suport dels seus dirigents.

Carles Castellanos, un dels impulsors de la creació del PSAN, recorda a aquesta publicació que, aleshores, als joves revolucionaris del Front alguns militants de més edat els anomenaven pejorativament els “xinos” en relació a Mao i les idees socialistes de l’època. L’històric militant independentista treu importància a la conjuntura internacional i explica la divergència al si del FNC per desavinences de base ideològica entre la línia oficial i els joves escindits d'orientació marxista. “El seu marc no ens servia per treballar als barris, i nosaltres ja partíem d’uns punts que havíem establert”, afirma. Així, segons ell, els fonaments per a la ruptura ja s’havien anat gestant d'ençà el 1965, quatre anys abans que s’oficialitzés en seu congressual.

Per Josep Guia, el PSAN és el punt de partida de l’independentisme modern. Són els qui teoritzen l’anomenat marxisme d’alliberament nacional en clau catalana. Enfront i alternativament a altres partits comunistes espanyols —“estatalistes”, com li en diu Guia— el PSAN proposava un altre marxisme que, sosté ell, ha esdevingut tota una etiqueta político-ideològica.

També hi ha consens a afirmar que fou el primer partit que dugué de la teoria a la pràctica l’organització d’àmbit nacional, i creà tot un ideari seguint Joan Fuster a nivell conceptual, primer, i com a partit polític, després. Consideraven que calia organitzar partits i sindicats en tot l’àmbit nacional català, una aposta que es veuria estroncada pels pactes de la reforma que feren del riu Sénia una frontera autonòmica. Guia insisteix en que anomenar Generalitat al govern autonòmic valencià o que el Consell Democràtic d'aquell territori assumís el dret d'autodeterminació fou una aportació del seu grup. Aquesta organització va ser la primera, a més, en definir, entre el 1984 i 1986, el concepte de front patriòtic. Una iniciativa per la unitat d’acció que, segons Guia, ha cristal·litzat en el que ara és Junts pel Sí, el moviment transversal i l’actual moment polític principatí. Tota una fita, tenint en compte la marginalitat i la poca incidència institucional d’un independentisme, els dels 60, 70, 80 i 90, que va patir processos de trencament.

El primer, el de 1969, fou un divorci tranquil entre l'FNC i el PSAN, hi ha acord de dir, i això seria quelcom que contrastaria amb les moltes escissions que havien de venir. Gairebé una desena dins de l’àmbit independentista, sense comptar integracions possibilistes de militants en formacions amb millors expectatives electorals. Diversos vectors de força travessaren i empenyeren les organitzacions de l’independentisme a triar entre diluir el seu discurs o habitar els marges extraparlamentaris de la política catalana. El suport, o no, a la “propaganda armada” i les aliances polítiques de cada moment.

Institucions contra carrer

Els últims 60 i fins a principis dels 90 es llegeixen, en el fragor del moment, com el llibre d’Els invisibles de Nanni Balestrini. Sense pauses, atropelladament i enmig de polèmiques de tot tipus. Passats cinc anys del trencament entre l'FNC i el PSAN la nova organització viuria una ruptura a la irlandesa. L’any 1974 naixeria el PSAN provisional, o PSAN (p), per les diferències sobre com abordar la transició espanyola. Carles Castellanos, un dels partidaris de l’escissió, considera que la direcció oficialista del partit tenia com a objectiu ocupar un lloc en les instàncies de la transició tal i com s’estava fent en aquells moments, "integrar-se en l’operació de la transició". Quelcom que volia dir participar en organitacions com la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i el seu homòleg valencià. Però Josep Guia matisa: “Aquells dels que es van escindir no eren el PSAN que després va continuar a causa de la definició comunista del partit”. D’acord amb el seu testimoni, les desavinences entre oficialistes i provisionals es van donar amb un sector que poc després desapareixeria. L’any 77 aquests militants ja no hi eren, assegura Guia. Fou l'any que sorgiria el Moviment d'Unificació Marxista (MUM).

Altres discrepàncies, més enllà de les aliances, seria la prioritat que es donava a la lluita internacionalista per part dels provisionals.

Així, es configuren dues visions sobre com bastir una hegemonia independentista i revolucionària. La primera advocava per trobar un espai a les institucions, i es condensaria en la creació de Nacionalistes d’Esquerra (NE) i del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), encapçalat per l’ex-sacerdot Lluís Maria Xirinacs. Una part destacada del PSAN tindria un paper en les seves fundacions: el BEAN rebé un impuls significatiu de grups resultants de l’escissió del PSAN oficial i de l'FNC, i els NE del sector més possibilista del partit de Guia. Però els resultats que aquestes formacions obtindrien serien testimonials.

El PSAN (p), un cop que signa una confluència amb l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional (OSAN) l’any 1979, una escissió de la nord-catalana Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT), encunya unes noves sigles amb què intervenir políticament per altres vies. El naixement d’Independentistes dels Països Catalans (IPC) funda una línia d’actuació al marge del marc institucional. Una línia que implica l’obertura de casals arreu del territori i sectorials d’àmbit nacional (els Països Catalans sencers) amb què posar arrels i apuntalar les seves posicions per fer-les esdevenir majoritàries.

Blanca Serra fa memòria i recorda com la crisi econòmica i social del 77 va colpejar el Baix Llobregat. Històricament, l’independentisme català havia tingut dificultats per penetrar un món del treball copat, sobretot, pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Comissions Obreres (CCOO). Els militants independentistes estaven vinculats a petites empreses de l’esmentada comarca, però això no fou impediment per penetrar al comitè de treballadors de la Roca de Gavà, un dels pocs nuclis de resistència obrera que no es van plegar a les directrius externes de ningú. Aquest fou un dels molts exemples de sectorialització de les lluites que sostingueren des del PSAN (p) i els IPC després. És una de les maneres com l’independentisme revolucionari feia forat. Serra explica una iniciativa pionera entre l’esquerra, l’opuscle “Aprenguem a fer l’amor”, on es donava informació sobre l’ús d’anticonceptius, indicacions de llocs on poder avortar amb seguretat i referències sobre altres opcions sexuals; o l’edició pirata de la poesia completa de Salvat Papasseit, un patriota de conviccions anarquistes. En l’àmbit de la cultura i la defensa de la llengua, la capacitat d'influència era molt més gran, recorda ella. L’independentisme li donava molta més prioritat que el catalanisme més moderat.

I en paral•lel a l’acció dels IPC, moviments socials sencers reforcen l’acció política d’aquestes dues estratègies. La Crida a la Solidaritat naixeria l’any 1981 després que sorgís el manifest dels 2.300 contra la normalització lingüística. I l’any 1982 naixerien els Grups de Defensa de la Llengua de la fusió de la dinàmica militant independentista i els principis de la socilingüística crítica promogut per sociolinguistes com Lluís Vicent Aracil i Bernat Joan.

Així, aquestes dues pulsions, la institucional i la de carrer, breguen per fer forat als dos àmbits. I així, l’independentisme prova de fer via en dues direccions.

L’MDT i la "temptació armada"

La idea d’organitzar una facció armada era quelcom que venia de lluny al nacionalisme radical —per utilitzar l’expressió amb què l’historiador Fermí Rubiralta es refereix a aquests espais polítics. Ja en temps del FNC, abans de l’escissió del PSAN, la generació posterior als ex-combatents de la guerra civil van invertir alguns recursos en aquesta proposta. Entre el 1970 i el 1979, a més, també operaria l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), que reivindicaria els atemptats contra l’industrial Josep Maria Bultó i l’ex-alcalde de Barcelona, Joaquim Viola i la seva dona, Montserrat Tarragona, els anys 1977 i 1978.

Però el 1978, com a resultat d’una aposta política per part de l’incipient moviment independentista revolucionari, alguns dels últims militants d’EPOCA i noves fornades de joves impulsarien la creació de Terra Lliure. Un any després, el 1979, naixien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) com a instrument de defensa dels detinguts de l’organització armada i altres persones represaliades. L'assumpció o no de la lluita armada generaria friccions entre organitzacions independentistes els anys per venir.

Entre els anys 1977 i 1979 l’independentisme patiria el gruix de les seves escissions en el sentit abans esmentat. Els sectors més reticents a la propaganda armada a poc a poc impulsarien aventures institucionals els militants de les quals acabarien integrant-se en coalicions més àmplies. Pel camí, la societat catalana, votació rere votació, girava l’esquena a qualsevol opció rupturista. Però el 1984, quan ja estava clar qui era a cada lloc, començava a caminar a Reus el Moviment en Defensa de la Terra (MDT) fruit de la unió del PSAN i els IPC. Malgrat que l'IPC l'abandonaria l'assemblea fundacional i s'hi integraria de nou a finals de 1985. Per primera vegada des de 1969, l’independentisme revolucionari es trobava sota un mateix paraigua i ajudaria a
aglutinar una militància que no havia parat de créixer, mobilitzant desenes de milers de persones, principalment joves. Però l’alegria duraria poc.

El juny de 1987 esclatava un cotxe bomba col·locat per ETA al supermercat Hipercor de l’avinguda Meridiana de Barcelona. “L’Hipercor va fer més mal que qualsevol altre element distorsionador”, lamenta Blanca Serra. Aleshores, la militància independentista aniria amb el cap cot als comitès d’empresa, assegura la històrica militant. Un terreny, el de les fàbriques de la perifèria, on ja era prou difícil accedir-hi per l’independentisme revolucionari. “Per assumir el fet nacional s’ha de tenir un cert grau de politització, un cert nivell d’abstracció i saber veure’n els objectius polítics”, apunta Carles Castellanos per a explicar les dificultats de penetració social en alguns àmbits. En aquell moment l’acció d’ETA deixaria un regust de ressentiment cap a l’esquerra abertzale, en altres moments tan admirada pels revolucionaris catalans. “Els bascos van a la seva i ben fet que fan; nosaltres en això els hem de seguir: cada nació té els seu propi camí de lluita, solidari amb l'altra nació però no subordinat”, diu a EL TEMPS Blanca Serra. Aquest fou un dels punts, de fet, que ja entrats al 2000 tornaria a interposar-se en l’entesa entre els agents de l’independentisme d’esquerra.

Els moviments seguien, dins i fora de l’MDT. Àngel Colom, líder de la Crida, ingressaria a ERC el 1986, i amb ell un lent degoteig de militants independentistes revolucionaris. Josep Guia considera que tot plegat fou una maniobra orquestrada per desmuntar l’independentisme combatiu. El 1981, el PSAN havia referit per primera vegada l’estratègia de l’anomenat front patriòtic, motiu pel qual havia impulsat la creació de l’MDT. El mateix any que Colom passava a militar a la formació d’Heribert Barrera, el 86, les dues sensibilitats del moviment prenien camins oposats davant del referèndum de l’OTAN convocat pel PSOE. El sector front patriòtic era partidari de no pronunciar-se, afirmant que la qüestió de l'aliança atlàntica era un afer espanyol, mentre que el sector que després es congregaria en l’anomenada Ponència per un Independentisme de Combat (PIC), que treballava per l'anomenada Unitat Popular, era partidari d'incidir-hi políticament. Poc a poc es fargava un nou trencament.

El 1987, dos congressos, un al Principat i l’altre al País Valencià, consumaven l’enèsima escissió. Dues organitzacions que compartien nom operaven l’una a l’esquena de l’altra. L’11 de setembre del 1988 les tensions farien que els dos sectors passessin a les mans. Un any després, Terra Lliure es trencava i part dels seus militants entrarien a ERC després d’acceptar acollir-se a les mesures de reinserció I penediment.

Van ser anys d’hores molt baixes per l’independentisme revolucionari. El mateix any, el 1989, es fundava Catalunya Lliure com l’enèsima aposta institucional, aquest cop sostinguda per l’MDT front patriòtic, que abandonaria les sigles. La recent creada organització juvenil Maulets també apareixeria aleshores. El partit es dissoldria passats quatre anys. L’altra part del moviment fundaria les Joventuts Independentistes Revolucionàries (JIR) el 1990 i donaria suport a Herri Batasuna i a les candidatures que integraven l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI) el 1991, entitat precursora de la CUP. Fou l’any també que el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) començava a caminar. Mentre això passava, el degoteig de militants que ingressaven a ERC no s’aturava, amb el rerefons de les detencions i tortures contra militants de l'independentisme revolucionari.

L’any 1995, Terra Lliure es dissolia. L’esquerra independentista semblava tocada de mort, malgrat que el seu discurs pervivia en alguns àmbits, d'entre els quals s'imposava el de la música de lletres combatives de bandes com Inadaptats, Obrint Pas o Brams. Amb els anys, les plataformes de lluita municipal I les organitzacions juvenils i d’estudiants creades a la seva última etapa haurien de contribuir aleshores a donar continuïtat a l’espai al qual l’independentisme contemporani deu el naixement.

FNC: Front Nacional de Catalunya
PSAN: Partit Socialista d'Alliberament Nacional
ECT: Esquerra Catalana dels Treballadors
PSAN (p): PSAN Provisional
CCA: Col·lectiu Comunista d'Alliberament
CC: Col·lectiu Combat
BCT: Bloc Català dels Treballadors
MUM: Moviment d'Unificació Marxista
NE: Nacionalistes d'Esquerres
IPC: Independentistes dels Països Catalans
NF: Nova Falç
MDT: Moviment en Defensa de la Terra
FP: Front Patròtic
PIC: Política Independentista de Combat
UP: Unitat Popular

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.