A la pantalla xicoteta, en un horari de màxima audiència, va estrenar-se anys enrere una sèrie de narcotràfic amb una mirada diferent en comparació amb les grans produccions sobre capitostos de la droga. Fariña, inspirada en el llibre homònim del periodista Nacho Carretero, abraçava els diàlegs com a fil conductor de la trama, arraconant la violència de l'habitual paper protagonista. L'òptica de la sèrie xocava, fins i tot, amb la tradicional romantització dels delinqüents arran de relatar l'heroica lluita de les mares contra la droga, i també dels membres honrats de les forces de seguretat.
Ambientada a la costa gallega, la producció audiovisual duia el segell de Bambú Producciones, una empresa autòctona. L'èxit d'aquella sèrie ha estat un dels exemples de l'emergència de la indústria audiovisual gallega, la qual ha penetrat amb solvència dintre del catàleg de les grans plataformes de continguts en línia i ha mostrat al món la seua qualitat amb pel·lícules com la premiadaAs Bestas, dirigida per Rodrigo Sorogoyen.
Al caliu de l'experiència gallega, així com d'altres models amb potència com l'andalús, el basc i, especialment, el català, el Consell Valencià de Cultura ha confeccionat un informe que desgrana els elements a imitar d'aquests territoris, elabora un diagnòstic de l'estat de salut de la indústria audiovisual del País Valencià i suggereix un catàleg ampli de medicaments per gaudir d'unes constants vitals estables. O dit d'una altra manera: es tracta d'un manual per dinamitzar un sector econòmic amb força potencial de creixement.
Experiències reeixides
Amb Dinamarca i Corea del Sud assenyalats com a referents globals a imitar per tenir una dimensió demogràfica no gaire llunyana a la valenciana, l'informe de l'òrgan cultural del País Valencià inicia a terres gallegues el seu recorregut pels processos territorials de cert èxit. Galícia va posar la seua primera pedra cap a la conformació d'un sector audiovisual amb múscul l'any 1999. Ho va fer amb l'aprovació d'una llei que qualificava «d'estratègica» la indústria de la ficció. Aquesta legislació fou el tret de sortida d'unes ajudes atorgades per l'administració autonòmica i la radiotelevisió gallega.
«L'any 2005 hi ha un canvi de govern que aporta més transparència i, sobretot, les ajudes al talent, pensades per donar suport a la pedrera, als joves que no tenien oportunitats de fer el primer curtmetratge», es descriu a l'informe del Consell Valencià de Cultura, on es recull els testimonis de creadors gallecs com ara Felipe Lage que destaquen com a element positiu «una burocràcia bastant lleugera». Les aportacions econòmiques van permetre el naixement «d'una generació més connectada amb el que s'estava fent i amb les avantguardes del cinema», la qual cosa va provocar que «l'audiovisual gallec s'internacionalitzara i estiguera present i premiat en els festivals més importants del món».
Gràcies a l'efecte tractor sobre el conjunt del sector de la radiotelevisió gallega, va conformar-se a poc a poc una indústria que representa el 5,3% del sector cultural gallec. Encara que hi ha firmes reconegudes com ara Vaca Films, Ficcion-n o la mencionada Bambú Producciones, només 22 de les 300 companyies d'aquest àmbit econòmic facturaren en 2022 més d'un milió d'euros i solament quatre comptaven amb més de 50 empleats. A l'audiovisual gallec, tanmateix, hi treballen en total 3.000 persones, una xifra gens negligible.
La cirereta del pastís per consolidar el sector fou l'aprovació de l'Estratègia de Cultura Gallega 21. Es tracta, segons explicava l'experta Marta Rodríguez Castro a l'informe del Consell Valencià de Cultura, «d'un pla molt ambiciós, que va comptar amb la participació del sector i estava dirigit a garantir la difusió de la producció cultural i consolidar el teixit empresarial». El full de ruta ha reeixit perquè «ha ordenat les estratègies» i pel seu efecte de «sacsejar en positiu el sector». «Fomentar les coproduccions, captar fons europeus, innovar i buscar nous models de negoci, impulsar festivals o coordinar millor les ajudes eren algunes de les mesures que s'hi contemplaven», s'assenyala.
«Per exemplificar el resultat d'aquestes polítiques, es pot citar la sèrie Rapa, una excel·lent producció fruit de la col·laboració entre Portocabo i Movistar +», ressalta aquest document de l'òrgan cultural del País Valencià, qui subratlla el fet que «l'audiovisual gallec haja aconseguit una penetració molt interessant a les plataformes estatals (Movistar, Filmin) i internacionals (Netflix, Amazon Prime), la qual cosa suposa un alleujament de la dependència de la televisió gallega». A pesar de trobar aquesta segona via econòmica, hi ha pendent l'assignatura de la llengua pròpia, atès que gran part de les produccions es vehiculen en castellà.
L'experiència basca d'impuls a l'audiovisual està marcada, en canvi, per l'estabilització de les ajudes. Malgrat l'atomització que pateix del sector, la inversió de l'executiu del País Basc s'ha mantingut estable des de l'any 2010 amb aportacions d'entre tres i quatre milions d'euros. A més, la indústria audiovisual basca va assolir una fita cabdal: forçar a la radiotelevisió pública a invertir un mínim d'un 6% del seu pressupost en producció audiovisual. Ha estat el factor determinant del seu èxit.
«Al marge de les ajudes, l'actuació del govern basc té diferents potes, com ara Kimuak, un programa per detectar el talent en la producció de curtmetratges i que s'ha convertit en un trampolí important. Zineuskadi, altrament, està dirigit a potenciar el cinema en èuscar, dirigida a l'exhibició, fent aquest cinema accessible», s'apunta, per completar: «Entre les especificitats basques, està disposar d'un agent addicional de promoció audiovisual per la presència a Sant Sebastià [...] d'una oficina de la Unió Europea per informar el sector de les ajudes des d'aquest àmbit i que potencia la col·laboració internacional. I per descomptat, l'avantatge de tenir el principal festival cinematogràfic de l'Estat».
Andalusia, tot i no comptar amb una llengua pròpia diferent de l'existent a la capital espanyola, ha tingut la capacitat, segons el Consell Valencià de Cultura, de «generar una indústria potent des del punt de vista econòmic i artístic, amb un teixit de professionals i empreses capaces de posar en peu projectes que han tingut bona acollida de la crítica i del públic a la resta de l'Estat». La clau de volta de l'èxit andalús s'ha de buscar en el paper de la radiotelevisió pública i amb organismes de promoció audiovisual com ara l'Andalucia Film Comission.
El principal competidor amb el nucli madrileny, beneficiat per l'efecte capitalitat i l'estructura radial espanyola, ha estat, però, Catalunya. Amb sèries de gran factura com ara Merlí i pel·lícules de la qualitat i el reconeixement de Pa Negre, Incerta Glòriao Alcarràs, ha fonamentat el desenvolupament de la seua indústria audiovisual en la radiotelevisió pública, la qual continua lluitant amb vigor per ser líder d'audiència amb el duopoli televisiu espanyol privat i amb RTVE.
L'auge de les plataformes en línia ha canviat les regles de joc del sector audiovisual i ha tingut un impacte important sobre una indústria catalana confecciona en llengua pròpia. Per adaptar-se al nou context, d'acord amb l'opinió de l'expert d'Emili Prado recollida al document, «cal una modernització». «En el cas de Catalunya, tot i que la Corporació Catalana ha mostrat sensibilitat per adaptar-se a l'entorn Internet, les dificultats econòmiques i els problemes de finançament han alentit el procés de modernització», lamenta el Consell Valencià de Cultura.
«La gran pregunta, que té un abast genèric, és per què cultures d'unes dimensions semblants a les analitzades en aquest informe triomfen a escala global. Prado apuntava l'exemple dels països nòrdics i ho explicava en tant que els governs d'aquells països interpretaren en el seu moment que un dels elements essencials era el talent i, l'altre, posar les condicions perquè aquest talent es plasme en produccions, que puga circular», explica l'informe, on es recorda que les plataformes «són una amenaça, però també una oportunitat».
Al diagnòstic de l'òrgan cultural del País Valencià, de fet, es reitera que la qualitat del producte enderroca qualsevol barrera lingüística que puguen tenir les produccions en català, basc o gallec. «Si hi ha un bon producte en valencià, gallec o èuscar, Netflix el comprarà. Si no té bona qualitat, no ho farà», reforça el document de la institució cultural valenciana, qui ho exemplifica fent memòria: «Netflix, de manera unilateral, ja ha inclòs 40 títols més en català en el seu catàleg».
Precarietat audiovisual
A pesar que les indústries de ficció del País Basc, Andalusia, Galícia i Catalunya atresoren problemàtiques, llums i ombres, el sector audiovisual del País Valencià encara està «molt lluny» d'aquests territoris, especialment del treball desenvolupat al Principat. L'estat de l'audiovisual valencià, no debades, va estar condicionat pel tancament manu militari de RTVV en el període 2013-2018 i ho està, en l'actualitat, per l'infrafinançament que ha patit la nova radiotelevisió pública valenciana, la qual cosa no ha permès la inversió esperada en produccions. «L'horitzó ideal per al sector [...] seria un acord com el basc», s'apunta a l'informe arran de les opinions dels diferents representants de la indústria.
Si l'extinta Canal 9 va acollir productes d'èxit en audiència com ara L'Alqueria Blanca, la irrupció d'À Punt s'ha produït en un escenari canviat. «Les audiències estan fragmentades per l'existència de les plataformes i de la resta d'ofertes audiovisuals. I captar públic, sobretot a través de la producció pròpia, no és tasca fàcil. Hi ha intents de fer ficció amb una dimensió dramàtica, no costumista, amb sèries que, probablement a causa de la falta de recursos, no van poder gaudir d'una acurada preproducció i el desenvolupament desitjable», radiografia el Consell Valencià de Cultura.
«Així i tot, en la història recent d'À Punt hi ha un intent de sèrie amb voluntat de fer, des de la televisió pública, un format susceptible d'estar en les plataformes, parlem de Desenterrats, un thriller adult i d'apreciable factura, malgrat les evidents limitacions pressupostàries, rodat íntegrament a Alcoi», es complementa. I s'agrega: «En aquest punt, cal afegir que la intenció de l'Institut Valencià de Cultura, expressada pel director adjunt d'audiovisual, és la creació de continguts singulars de ficció, creant una nova línia pressupostària, a més d'un seguiment específic conjunt a la línia d'ajudes de minisèries».
Amb una vitalitat reeixida i ocupant el tercer lloc classificatori en importància al conjunt de l'Estat espanyol, l'àmbit de l'animació valencià compta amb deficiències (i reivindicacions) pel que fa al finançament públic. «Les ajudes de l'Institut Valencià de Cultura i la compra de drets per part d'À Punt són potes importants, però insuficients atès que els pressupostos són més elevats que les produccions de ficció en imatge real per la llargària dels temps invertits per a tirar endavant els productes d'animació i la quantitat de gent involucrada en els processos», s'expressa a l'informe.
«La internacionalització és bàsica per a l'animació, tant per la possibilitat d'obrir mercats com de trobar finançament i coproduccions», s'incorpora, per relatar un dels avisos dels productors d'aquest subsector audiovisual: «Aquesta circumstància provoca, al seu torn, un problema de retenció de la propietat intel·lectual, en cas que el finançament extern siga majoritari, fins al punt que una producció feta totalment al territori valencià podria considerar-se estrangera per als premis. Segons les representants del sector, una inversió pública més gran, és fonamental per a conservar la propietat intel·lectual».
Encara que «el cinema valencià es troba en el seu millor moment», a parer del productor Rafa Molés, la situació d'aquest subsector de l'audiovisual del País Valencià «no és l'òptima». Una de les assignatures pendents de resoldre és la manca de pulmó econòmic per assumir una pel·lícula estàndard, ja que les ajudes atorgades rarament cobreixen gran part de la despesa. El productor Molès posa xifres a la problemàtica en l'informe del Consell Valencià de Cultura: si un film normal té un cost d'entre un milió i mig o dos milions d'euros, la suma de les ajudes atorgades per À Punt i l'Institut Valencià de Cultura no supera els 475.000 euros.
«Si volem que les pel·lícules siguen valencianes i no volem perdre l'autoria creativa, hem de liderar les produccions. En l'actualitat, moltes vegades hem de conformar-nos a estar al capdavant de produccions amb pressupostos molt ajustats», expressa al document sobre els problemes derivats de l'infrafinançament públic el productor Vicent Monsonís, qui afirma: «Si busquem coproduccions, en la majoria dels casos arriben amb més recursos i automàticament se n'apoderen de la producció».
A la manca d'ajudes amb una potència suficient, s'afegeixen les tretes de productores d'altres indrets per captar subvencions valencianes només amb la contractació d'alguns tècnics i actors autòctons. L'alternativa, expressada a l'informe per la productora Giovanna Ribes, «seria habilitar la categoria "ajudes a rodatge", amb les quals potenciar el suport tècnic a les produccions amb personal qualificat del nostre territori». En qüestió de talent, el Consell Valencià de Cultura remarca la falta d'una escola de cinema com la catalana o la madrilenya.
«Continua existint un mur que dificulta les produccions si no estan fetes majoritàriament en castellà, a pesar de l'obligació d'invertir en produccions realitzades en les llengües cooficials», es denuncia a la radiografia de l'òrgan cultural valencià, on els productors censuren que «per a TVE no existim». Malgrat que els productors consultats a l'informe reconeixen que «quan tens una bona pel·lícula, no importa l'idioma», critiquen la dificultat de trobar finançament, especialment entre les grans cadenes privades i, fins i tot, per part de RTVE.
La creació d'un canal a Filmin per al cinema valencià, la condició del País Valencià de terra de festivals cinematogràfics, els Premis Berlanga, el naixement d'organismes de promoció de la producció valenciana a escala estatal i mundial, així com la Marató de Cinema a València són iniciatives destacades pel Consell Valencià de Cultura en la promoció interna i externa de l'audiovisual de segell autòcton. També la Filmoteca al Port d'Alacant o els cicles a l'aire lliure del Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana.
Tractament de xoc
L'avaluació de l'òrgan cultural del País Valencià inclou un decàleg per atorgar al pacient unes constants vitals estables, i allunyar-lo d'una salut precària que va tenir episodis quasi mortals durant la inexistència d'una radiotelevisió pública valenciana. De fet, una de les mesures suggerides «és un augment de la dotació dels recursos destinats a la producció audiovisual» per a la cadena pública valenciana.
«En tant que servei públic, la radiotelevisió pública valenciana garantirà una producció audiovisual plural i diversificada, fomentarà la creació i recerca de noves narratives i formats televisius, arriscant en models amb capacitat d'atreure l'interès del públic i oferir també productes amb possibilitat de projecció exterior de la nostra cultura; produccions televisives innovadores i amb qualitat susceptibles de penetrar en mercats diferents del propi», es reclama a l'informe junt amb la fixació d'un sol d'inversió audiovisual de la televisió valenciana d'un 6% dels seus ingressos.
La recepta del Consell Valencià de Cultura compta amb recomanacions com ara la contractació d'empreses d'arrel valenciana i amb triennis de treball al territori, l'increment de la dotació de les ajudes de l'Institut Valencià de Cultura «per a obres audiovisuals i cinematogràfiques generades el territori», l'augment de les aportacions de l'Institut Valencià de Cultura a les produccions en llengua pròpia o «fer complir des de l'administració autonòmica els mínims en la llengua cooficial del nostre territori previstos en la legislació per a les televisions autonòmiques».
«L'Institut Valencià de Cultura habilitarà mecanismes per tal de potenciar la presència de la llengua i la cultura pròpia en les produccions i coproduccions rodades a la Comunitat Valenciana i que aspiren a ajudes públiques, especialment aquelles ambientades a localitzacions valencianoparlants», s'assenyala com a política pública adient, com també optimitzar la gestió de les ajudes públiques, flexibilitzar els processos burocràtics o l'acompanyament en la projecció estatal i internacional de les produccions amb el suport públic.
La llista es completa amb el «foment de la participació de les produccions valencianes als festivals del territori»; «el seguiment i valoració de les inversions públiques per garantir el retorn social i econòmic de les produccions seleccionades»; «contemplar una major especificitat en les ajudes a la producció d'animació, tenint en consideració els temps requerits per a la seua producció, potenciar estudis i graus relacionats amb el sector»; «incentivar la participació en les produccions audiovisuals i cinematogràfiques d'actors i actrius valencians, mitjançant baremacions en les ajudes de l'Institut Valencià de Cultura, per tal de consolidar el tan desitjat star system en clau autonòmica», i la posada en marxa efectiva de la Ciutat de La Llum.
Precisament, s'apel·la a «incentivar línies i graus de formació professional específica per a qualificar personal tècnic en matèria audiovisual al llarg del territori i molt especialment en l'entorn d'Alacant on s'ubica la Ciutat de la Llum». Es tracta, al remat, de consolidar «una estratègia audiovisual en clau valenciana, de gran abast, implicant a diversos sectors de la societat per tal de fer veure aquesta activitat com un sector estratègic i que siga assumida com a tal pel teixit social». Tot amb el mirall de les experiències reeixides de Galícia, País Basc, Andalusia i Catalunya.