—La seva biografia és curiosa. Vostè ve d’una família que tenia un cinema a Alaró i després videoclubs. Això marca la seva relació amb el cinema?
—Soc un afortunat. Em dedico a allò que vaig viure de petit. El meu pare va començar programant cinemes, després va tenir un cinema de poble; quan aquests van desaparèixer, va començar a tenir videoclubs i després els va transformar en els caixers que repartien pel·lícules als videoclubs. Jo vaig heretar això, perquè el meu pare va morir molt jove. Vaig aconseguir donar continuïtat a aquest sector. Primer amb la venda i el lloguer de DVD a Cameo i després amb Filmin.
—I per això va fundar Filmin?
—Soc una persona molt nostàlgica i intento no engatar-me de nostàlgia laboral. He viscut el moment daurat dels videoclubs als vuitanta, el moment daurat de la venda de DVD, quan en veníem centenars i milers a les grans superfícies… Sortosament, sempre he pensat en el que vindrà i no a esprémer fins al darrer moment la taronja abans que no hi quedi res. Per això vam crear Filmin fa quinze anys i no en vam esperar cinc o sis per veure què feien els altres i fer-ho nosaltres.
—Era un moment en què aquestes plataformes eren molt minoritàries…
—No hi havia referents. Nosaltres som referents. Quan comença Filmin, no hi havia referents als Estats Units ni, per descomptat, al nostre país. Això ho complica tot. Complica convèncer els propietaris dels drets que et venguin les pel·lícules, complica saber com fer la plataforma perquè no tens on emmirallar-te, complica la part tecnològica i complica quan vas als bancs a buscar diners per finançar la plataforma. També complica arribar a un espectador que en aquell moment ho tenia tot de franc.
—Van trigar molt a ser rendibles?
—Comencem el 2006 i la companyia la formem el 2007. Vam estar un any buscant finançament i suport. Vam trigar deu anys a ser rendibles. Van ser deu anys que, el 31 de desembre, en veure els comptes, ens preguntàvem si això tenia sentit. Sempre pensàvem que el tenia, perquè sempre acabàvem creixent, però els números no sortien.
—Ara sembla que les plataformes estan fent mal a les sales de cinema. Com ho viu vostè, que ve d’aquest món…
—Feien mal els videoclubs a les sales de cinema? Cada cosa que arriba… Jo vaig veure amb el meu pare l’arribada de les cadenes privades a aquest país. Vaig veure com els videoclubs passaven d’estar plens els dissabtes a estar buits els dissabtes. Va ser un canvi d’hàbits. Vam lamentar que hi hagués canals privats? No, tothom ho va celebrar. Les plataformes han fet un canvi. Ha afectat les sales, però els ha afectat més la pandèmia. El 2019, les sales baten un rècord de facturació i les plataformes hi érem totes. No és un problema de les plataformes. Ha canviat el model i l’hàbit. I hi ha hagut una pandèmia global i una sèrie d’espectadors, per edat, malaltia, aprensió o per comoditat, han decidit no tornar a la sala o no tornar-hi amb la freqüència que ho feien abans. Sortosament, aquests espectadors poden seguir veient aquestes pel·lícules i seguir pagant a través de les plataformes.
—La veritat és que la majoria de les sales de cinema dels pobles ja estaven tancades el 2019…
—El cinema d’Alaró va tancar el 1986. El cinema de poble ha estat cíclic. Hi ha hagut moments i depèn molt de qui hi ha darrere. Crec que aquesta experiència comunal encara hi és, l’experiència de trobar-nos tots a la sala, amb director o sense. Portar els nens el dissabte al matí… Això, una plataforma no ho té. Però té altres coses. El que té de bo és que a les sales de poble —a part d’alguna pel·lícula catalana gràcies al Cicle Gaudí— la majoria del que es feia eren pel·lícules comercials, però si ets un espectador que t’agrada el cinema que no arriba, no les pots veure. El que han aconseguit les plataformes és que els cinèfils i la gent que els agrada el cinema clàssic el puguin gaudir gràcies a l’oferta que tenim.
—És cert hi ha un cinema clàssic que les sales no programaven i les televisions poques vegades recuperen.
—I que no tenim filmoteques. Jo soc de Mallorca. Allà no hi ha filmoteca. Ni hi és ni se l’espera. Si vull veure una pel·lícula clàssica, com ho faig? Si La 2 emet Dos a la carretera, fantàstic, però, si no, què he de fer? Tens una opció com Filmin que et dona aquesta facilitat.
—Les plataformes poden fer alguna cosa per salvar les sales de cinema?
—Les nostres accions demostren que estem al seu costat. Durant la pandèmia, una de les companyies que més va estrenar a sales de cinema va ser Filmin. Vam estrenar títols, abans que a Filmin, com La pintora y el ladrón —nominada a l’Oscar—, Lux Aeterna de Gaspar Noé, Josep, la pel·lícula d’animació. D’altra banda, hi ha el nostre festival, l’Atlàntida, que va aconseguir fa dos anys que obrís una sala de cinema de Palma que estava tancada, el Rívoli, perquè vam fer-hi el festival.
—Continua oberta?
—Sí. És una bona notícia. I, quan van obrir les sales, vam pagar una campanya de publicitat convidant la gent a anar a les sales de cinema. Això demostra que la nostra col·laboració és claríssima.
—S’alimenten de cinema i, si la indústria no funcionés, potser també vostès se’n ressentirien…
—Nosaltres som gent de cinema. No puc parlar per altres plataformes, però els que formem part d’aquesta companyia som gent que sempre hem treballat en el món del cinema. Creiem en les diferents etapes que ha de tenir una pel·lícula per enriquir-se. Algunes pel·lícules podran fer totes les etapes: festivals, sales, televisió, internet… Altres només podran fer internet. Però, ara, totes poden fer internet. Jo no concebo un món sense sales de cinema. Les sales de cinema ens milloren com a espectadors. Les sales fan més grans les pel·lícules que projecten. Però, malauradament, no hi ha prou bones sales de cinema per les bones pel·lícules que arriben cada any.
—El bagatge de passar pels cinemes, pels videoclubs, i de treballar-hi, l’ajuda, d’alguna manera, a pensar una plataforma com Filmin?
—És inqüestionable que ha condicionat favorablement el que he fet aquí. El coneixement previ que tinc gràcies als meus pares i a la formació a l’ESCAC ha servit perquè conegui més coses i més gent. També va contribuir a intentar entendre millor l’espectador. Quan treballava a Manga Films i anava a vendre pel·lícules a compradors que no coneixien res de la pel·lícula, intentava cercar mecanismes de convicció. Això crec que és una cosa que he aplicat a Filmin. Convicció i seducció. La cinefília no té sentit per imposició, té sentit per seducció. No pots dir a una persona que és beneita perquè no veu cinema clàssic. S’ha de vendre triant la pel·lícula adequada, animant a veure la pel·lícula, recomanant i creant una afició. Obligar no ajuda a ningú.
—La seva plataforma creix els darrers anys. Altres plataformes, com Netflix o HBO, estan retrocedint una mica els darrers mesos. Li preocupa que sigui així?
—Ja m’agradaria a mi tenir els problemes d’HBO i Netflix. No, hem de tenir en compte que estem en una situació de crisi econòmica, enmig d’una crisi bèl·lica, amb la inflació elevada i unes famílies que estan decidint on posen els diners cada mes. Encara que les plataformes són molt barates, quan un es treu despeses del mes, se’n treu algunes que són molt significatives, però no ho són tant. Què trec? El gimnàs i la televisió en el seu conjunt. Encara que, al cap i a la fi, siguin 10 € al mes, no són res de la compra. Però, creus que estàs estalviant. Amb aquesta sensació, en un mercat tan saturat de plataformes, el que hem d’aconseguir nosaltres és arribar a ser la plataforma que la gent, la nostra gent, miri la primera. Si ens miren la primera, tindran menys impulsos a donar-se de baixa.
—Filmin, ara mateix, sou aquest perfil o teniu la sensació de ser una oferta complementària?
—Una mica de tot. Una de les coses que ens ha fet ser aquí avui és que el nostre públic és més ampli del que la gent pensava. Més ampli del que era abans. Tenim una audiència diversificada, perquè tenim un catàleg més ampli que va des de la música clàssica al cinema LGTBI, al terror dels setanta o a les sèries de la BBC. Cada públic té un patró diferent. És cert que hi ha molta gent que va cada dia a Filmin i després potser va a HBO a veure el darrer episodi del Last of Us o a Netflix a veure la sèrie de la Meghan Markle. Però, a Filmin hi van cada dia, perquè cada dia passen coses.
—Quins marges de creixement hi ha per a les plataformes de streaming en un moment com l’actual?
—Depèn de cada una. Netflix et dirà que la gran part de la gent ja els coneix; a nosaltres encara hi ha molta gent que no. Tinc la certesa que hi ha molta gent que encara no ha descobert Filmin que, quan ens descobreixin, s’hi quedaran. El que tenim és molt més ampli i divers del que la llegenda deia que teníem. Tenim cinema d’autor dens, però tenim moltes altres coses. Entre Billy Wilder i Albert Serra, existeix Filmin.
—El mercat està sobresaturat, diu. En un futur podem arribar a fusions o absorcions?
—El futur a mitjà termini són fusions, desaparicions i especialització. Això és claríssim. Qui es fusionarà, qui desapareixerà i qui quedarà? Això dependrà de la perícia de cadascú i escapa del meu coneixement.
—Seguint amb la saturació. Creu que Filmin podria haver funcionat si hagués nascut en un context com l’actual i no pas fa quinze anys, que és quan el van crear?
—És impossible que Filmin aparegués ara. No hi ha lloc al mercat. Vam tenir l’audàcia de començar d’hora. Si no haguéssim començat quinze 15 anys, no estaríem aquí. Però no ara, fa set anys tampoc hauríem pogut. El que ens va permetre arribar on estem és que, a poc a poc, vam fer la marca.
—S’han anat expandint a països de parla hispana. Tenen previst el salt al mercat europeu o anglosaxó?
—A curt termini, no. És molt difícil. Si seria molt difícil crear Filmin aquí ara, imagina’t que difícil seria fer-ho en un altre territori, on, a sobre, no tenim el coneixement i les complicitats del mercat. Ara per ara, ens hem de fer forts a Espanya i Portugal.
—Creu que la Unió Europea hauria d’aplicar un sistema fiscal més estricte amb les grans plataformes de vídeo sota demanda? Se senten competint en desavantatge?
—Per a la Unió Europea només tinc paraules d’agraïment. Gràcies al programa MEDIA de la Unió Europea, avui som aquí. Quan ni la Generalitat de Catalunya ni el Govern central ens donaven cap mena de suport, allà ens deien que érem referents europeus, que ho fèiem molt bé i que finançarien una part del que fèiem. Per jo, mai hi haurà cap mena de retret a la Unió Europea. El que han fet és lluitar i treballar perquè plataformes locals tinguin un espai. I estan intentant, també, posar marcs regulatius perquè les plataformes globals tinguin una visibilitat del cinema europeu. Pel que fa als impostos, no és només per les plataformes. Podem parlar de Facebook o Google. És un debat que escapa de l’àmbit audiovisual i va a l’econòmic. Jo no tinc resposta, sí un desig com a ciutadà, però poc serveix ara.
—Hi ha plataformes que comencen a combinar la subscripció amb publicitat. S’ho plantegen vostès?
—No. Nosaltres som aficionats al cinema i espectadors, i això es nota a Filmin. No hem pujat el preu de la subscripció en quinze anys. Imagina’t si som imprudents.
—El millor negoci per a Filmin seria que l’absorbís alguna altra plataforma?
—El millor negoci per a Filmin és poder seguir sent Filmin. Quan van entrar fons d’inversió a la propietat, la gent tenia por que Filmin deixés de ser el que era. El cicle Chantal Akerman, al febrer; el cicle Béla Tarr, al desembre; una sèrie com Autodefensa, Oswald, el falsificador, produccions catalanes. Ningú ens ha dit el que hem de fer. Només si fem el que sabem fer, podem estar contents.
—Entre les produccions catalanes, han fet conjuntament amb TV3, À Punt i IB3, Sicília sense morts. Com ha anat l’experiència? Tenen previstes més coses?
—Va anar bé. Potser la sèrie no va ser l’èxit que personalment esperava. Encara no ha trobat l’audiència a escala estatal que esperàvem. Però bé, tot just s’acaba d’estrenar. Amb TV3 hem coproduït Oswald. Ara hem anunciat amb Televisió Espanyola a Catalunya la coproducció sobre Terenci Moix, la sèrie documental, i Self Tape, la sèrie de la Joana i la Mireia Vilapuig, dirigida per la Bàrbara Ferrer, que és 50% en català, 50% en castellà, anglès i altres llengües.
—Us heu diferenciat d’altres plataformes per apostar pel producte català i en català. Ho heu fet per diferenciar-vos o perquè és la vostra identitat?
—Per convicció. No hem fet res que no sigui per convicció. No apostem pel cinema independent perquè hi ha una oportunitat de mercat. Nosaltres en l’únic cinema en què creiem és aquest. El cinema amb segell actoral. Des de Wilder fins a Albert Serra. I el català… jo parlo català, l’oficina té la seu a Barcelona, tenim una seu a Mallorca… No és que defensem el català, el català per nosaltres és una eina cultural, un idioma vehicular.
—La representació de pel·lícules filmades en català als Gaudí ha disminuït els darrers anys. Com ho veu?
—Jo soc més optimista. Crec que el missatge que hem de donar a la ciutadania és “animeu-vos a veure cinema en català”. No dir que no n’hi ha per plorar. La clau és que el cinema en català que es faci tingui públic. Si en té, se’n farà més.
—Alcarràs ha funcionat…
—Per això! Alcarràs ha funcionat, Suro hauria pogut funcionar millor, perquè la pel·lícula és excepcional, Sis dies corrents va funcionar. Però, per exemple, El ventre del mar, d’Agustí Villaronga, és una pel·lícula nostra que no va funcionar. Animem la gent a veure cinema català. Si la gent hi va, se’n farà més.
—Vau ser coproductors d’El ventre del mar d’Agustí Villaronga, que ens ha deixat fa poc…
—És un dels creadors que va demostrar que rodant en català (El mar, Pa negre, El ventre del mar) podia arribar a un públic global. I que, abans d’Alcarràs, hi havia gent que anava a Berlín i guanyava.
—Joel Joan reclamava fa uns dies que al cinema català hi ha bones peces d’autor, però li manquen pel·lícules d’entreteniment massiu. Com ho veu?
—És possible que l’èxit comercial del teatre català no s’hagi traslladat al cinema. No hi ha grans comèdies catalanes. No hi havia caigut. No soc públic d’això. Tanmateix, és possible que això comenci ara.
—El crític Toni de la Torre ha dit de vegades que Filmin és interessant, sobretot, perquè “busca la qualitat i és exigent tant en sèries com en cinema”. La qualitat és prou comercial per garantir-vos un futur?
—La qualitat és l’únic camí per garantir-nos un futur. La qualitat és establir un vincle de confiança entre el subscriptor i nosaltres. El dia que el subscriptor deixi de creure en nosaltres, no tenim futur.
—Twitch està creixent molt entre els més joves. Ho veuen com una competència? Vostès penetren en aquests sectors d’edat?
—Twitch és l’antítesi de TikTok. A Twitch tot és etern. Això va en contra de la idea que la gent vol formats curts. I no. A la gent no li costa la brevetat, li costa l’atenció. Twitch el pots tenir de fons com la ràdio. Això, tot just comença. També diré una cosa… Quantes vegades hem donat per morta la ràdio, la poesia, el cinema tradicional i encara seguim llegint poesia, mirant cinema, anant al teatre…?
—No vol dir que hagi de matar el cinema, però és un nou repte, una nova competència?
—Clar. Una més. Per descomptat. Ho és per a un tipus de públic que he d’intentar veure com el puc seduir. No li he d’intentar imposar saber qui és Stanley Kubrick. Hem de mirar com li plantegem aquests projectes. També, des del punt de vista de la recomanació. Quan un comença, si no sap per on començar, acaba no començant.
—Un dels fenòmens que es genera en plataformes com la seva és el de la gent que passa gairebé més estona navegant per la multitud d’opcions disponibles que no pas consumint. Això és una cosa que a vostès els interessa i busquen o volen ajudar a una selecció ràpida?
—El primer que m’agradaria és que no pensem que el nostre espectador vulgui consumir, sinó que vol veure. És diferent. Vull que tingui un acte actiu de veure una cosa. Pel que fa a perdre’t en una plataforma, entenc la sensació d’abatiment de no saber què triar. Però, ho comparo a passejar per una llibreria. Que bonic és passejar-s’hi i estar una estona mirant llibres. En el camí, un també aprèn. I només es descobreix si un està disposat a perdre’s. Si no hi estàs disposat, mai descobriràs res, et reafirmaràs en el que han dit els altres. El que celebro són els espectadors capaços de perdre’s. Això és el que combat l’algoritme. Per això jo combato l’algoritme. L’algoritme va contra el plaer de la descoberta.
—Què vol dir que combat l’algoritme?
—Filmin és una empresa on la tria del que posem en la primera plana no depèn de l’algoritme. Depèn del que nosaltres, com a equip editorial, creiem rellevant recomanar-te. Aquí hi haurà coses que et poden semblar rellevants i coses que mai veuries. Quan et trobes coses que mai veuries, et pots qüestionar coses. Si només trobes coses que creus que són per a tu, el teu món cada cop serà més petit. Perquè l’algoritme funciona com a caixa de ressonància dels teus gustos. Si no s’amplien, cada cop són més petits.
—Impulsen, també, el festival Atlàntida. Per què un festival amb diferents formats d’exhibició?
—Per què neix Atlàntida a internet, en línia, fa tretze anys? Perquè en aquell moment internet no era un marc de confiança ni dels distribuïdors ni dels espectadors. La gent pensava que el que arribava a internet no era de qualitat. Nosaltres volíem dir que sí que hi ha pel·lícules de qualitat que arriben a internet. Un festival és un espai protegit on la crítica, el públic o qui et deixa la pel·lícula pot sentir-se còmode. Sis anys després, internet ja era un espai reconegut de qualitat. Tanmateix, el cinema que oferíem, requeria una relectura. Per això vam fer el festival a Mallorca, per intentar cercar aquella audiència que estava perdent el tipus de cinema que a nosaltres ens agradava. Com ho fem? Mantenint el festival en línia i combinant-ho amb el festival presencial amb diferents elements clau. Primer, que el marc temàtic sigui sòlid. Segon, incloent-hi concerts que et permetin arribar a un públic que mai aniria a veure la pel·lícula sense el concert. Tercer, fer conferències, però no del director, sinó del tema en concret. Quart, fer-ho en espais bonics i singulars. Que l’espai de visionament interactuï. Aquests són elements que tenim molt clars i ens ha permès ser un referent.