La llum al final del túnel

La Ciutat de la Llum, el principal vestigi dels megaprojectes duts a terme pel PPCV en els 20 anys que va controlar la Generalitat, s’ha salvat de la liquidació a què semblava condemnada. Els nous governants, amb l’aval de la Unió Europea, ara volen reconvertir-ne una part en un pol digital que revitalitze el recinte. La pel·lícula més ruïnosa de la història encara pot tenir un final feliç.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Als 320.000 metres quadrats dels afores d’Alacant que ocupa la Ciutat de la Llum Todo es silencio. Si parem atenció, de fons se sent una Balada triste de trompeta que és la banda sonora de la seua existència efímera. Mi vida en ruinas, maleeix aquest macrocomplex cinematogràfic, en què la Generalitat Valenciana va invertir una quantitat indeterminada de diners, però no inferior als 350 milions d’euros. Lo imposible era que la iniciativa pública sufragara un projecte d’aquesta mena i, en vista de la denúncia conjunta dels famosos estudis londinencs Pinewood i dels berlinesos Babelsberg, l’any 2012 la Unió Europea va declarar il·legals aquelles ajudes i va acusar l’administració valenciana de “competència deslleial”. Alberto Fabra, que n’era el president, va començar a patir alguna Arritmia. En 2014, dos anys més tard, la UE emetria la sentència ferma, instant el Consell a desprendre’s del recinte a fi de recuperar la inversió feta i compensar aquell ¡Atraco! a l’erari públic. No habrá paz para los malvados, sospira ara, platós endins, la Ciutat de la Llum, que durant 15 años y un díano podrà dedicar-se a la finalitat per què va ser creada. Eduardo Zaplana, en el paper de creador, i Francisco Camps, en el de mantenidor, són els dos protagonistes principals d'aquesta història. Els grans culpables. Els dolents de la pel·li.

Qui li havia de dir a la Ciutat de la Llum que el seu futur estava escrit. Els noms d’alguns dels films que s’hi van rodar presagiaven la desfeta que li esperava. Mentre l’oposició denunciava la megalomania que inspirava aquell projecte i els excessos comesos, els governants del PP s’enorgullien d’uns estudis capdavanters i asseguraven que les produccions —fortament subvencionades per la mateixa Generalitat— significaven una font d’ingressos descomunal per a la ciutat d’Alacant. Però del “silencio, ¡se rueda!” s’ha passat a un silenci eixordador perquè precisament, des de 2012, no hi roda ningú. Un autèntic melodrama.

Ciutat deserta

El paisatge és desèrtic, més propi de Lawrence d’Aràbia. La immensitat de la mar, una enorme catifa blava als peus de la Ciutat de la Llum, encara transmet més sensació de calma. Fer-hi una passejada ens transporta als anys de glòria, quan Gérard Depardieu, Alain Delon, Francis Ford Coppola o Antonio Banderas van trepitjar aquest recinte. Anys de cartó pedra, com tants decorats: la Generalitat Valenciana no sols va abocar-hi una quantitat ingent de milions, sinó que, a més, subvencionava sucosament els rodatges a fi d’atraure produccions internacionals omplir-la de contingut i que la Ciutat de la Llum es fera un nom dins del sector.

Els sis platós es troben al voltant d'un òcul: a l'esquerra (fora de la imatge) hi ha els estudis 1 i 2, al centre, el 3 i 4 (els més grans), i a la dreta, el 5 i 6. Cada parell de platós disposa d'un edifici de suport de producció adjacent i dels camerinos corresponents, cosa que estalvia molt de temps. / PEPE OLIVARES

“Són els millors estudis d’Europa”, assenyala un bon coneixedor de l’entorn. “A Barcelona i Madrid, per exemple, les pel·lícules es graven en magatzems reconvertits, en unes condicions incomparables amb les d’ací, on la grandària dels platós, la insonorització i els recursos tècnics disponibles són de primer nivell”.

En efecte, hi ha sis platós enormes, distribuïts de dos en dos amb forma d’òcul. El 3 i el 4, que ocupen la posició central, són els més grans, i igual com l’1 i el 2 i com el 5 i el 6, estan connectats entre si. Cada parella d'estudis disposa d’un edifici de suport de producció adjacent i tant els camerinos com els despatxos del personal es troben a escassos metres del plató, cosa que estalvia molt de temps. Els més de dos mil metres quadrats d’un plató poden omplir-se de fum per rodar-hi una escena i que en quatre minuts no n’hi quede ni rastre.

Visió parcial del plató número 3, que es troba adherit al 4, al costat seu. En aquest cas, l'estudi disposa d'un fossar per enregistrar imatges d'aigua. A més, si el plató s'ompli de fum per tal de rodar alguna escena, pot quedar-se'n sense en a penes quatre minuts. / PEPE OLIVARES

Hi ha un tanc d’aigua de 120 metres de llarg i 80 d’amplària —s’alimenta d’aigua dessalada i tarda tres dies a omplir-se— on va rodar-se la gran onada de Lo imposible que evocava el tsunami del sud-est asiàtic de 2004. Hi ha dos backlots enormes per gravar-hi exteriors, un dels quals va servir per representar la presó de Guantánamo; hi ha un edifici de restauració; una nau gegant que alberga vuit magatzems —amb una zona de fusteria, un taller d’escaiola, una nau d’efectes especials, dos laboratoris de fotografia i l’àrea d’atrezzo al seu interior—; un centre d’estudis —on s’impartia un grau associat a la Universitat Miguel Hernández d’Elx— i un edifici d’oficines completament nou —amb bar i sala d’actes inclosa— que mai no va arribar a utilitzar-se.

En realitat, ja no s’utilitza res. A la Ciutat de la Llum tan sols treballen vuit persones adscrites a la Societat Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana (SPTCV), accionista única de Ciudad de la Luz SAU, societat anònima unipersonal. Allí tenen el seu lloc de treball però desenvolupen tasques que no tenen a veure estrictament amb el recinte. El personal de manteniment, seguretat, jardineria i neteja que allí conviu suposa una despesa anual que gira al voltant del milió d’euros. Si fa no fa, tant com va costar la luxosa garita d’entrada ocupada per l’empresa que es fa càrrec de la seguretat: un espai de 90 metres quadrats pel qual es van pagar 1,2 milions d’euros.

Entrada principal de la Ciutat de la Llum. A l'esquerra, la garita de luxe per al servei de seguretat: consta de 90 metres quadrats i va costar 1,2 milions d'euros. / PEPE OLIVARES 

Antonio Rodes, l’actual director general de l’SPTCV, indica que els anteriors gestors van reconèixer una inversió de 188 milions d’euros com a conseqüència de la construcció i de 162 milions de pèrdues lligades a l’explotació. Una partida global de 350 milions que Miguel Mazón eleva a “més de 430 milions”.

Com Rodes, Mazón és un altre veterà socialista a qui van cridar de Presidència de la Generalitat per encarregar-se d’una missió especial: formar part del consell d’administració de Ciudad de la Luz SAU, on va ser designat conseller delegat. Secretari general de la Conselleria d’Hisenda durant les tres legislatures de Joan Lerma, també va ser regidor a València i membre del consell d’administració de RTVV en representació del PSPV-PSOE. Aquesta era la prova més seriosa a què s’enfrontava.

El tanc d'aigua fa 120 metres de llargària i 80 metres d'amplària. S'hi va rodar la gran onada de la pel·lícula 'Lo imposible'. / PEPE OLIVARES

La Unió Europea havia instat a subhastar el complex complet a excepció del centre d’estudis, l’edifici de restauració i el d’oficines encara no estrenat, amb el pàrquing del subsòl inclòs, perquè es tractava dels únics llocs que no es dedicaven de manera directa a la cinematografia. El Govern de Fabra, assessorat per la consultora Garrigues, va decidir que la manera més fàcil de trobar un comprador era per lots.

Segons la consellera del moment, María José Català, aquesta idea emanava de la Comissió Europea, però el ben cert és que l’informe de la Sindicatura de Comptes relatiu a 2012 apunta que la Generalitat va proposar a les autoritats comunitàries “un procés de venda ordenada dels actius”. En concret, fa esment a una reunió en què “un dels temes de més interès fou la possibilitat de subdividir en el màxim nombre de lots els actius objecte de venda”. “La Comissió Europea ha acceptat la possibilitat de vendre ordenadament els actius de CDL [Ciutat de la Llum]”, rebla aquell informe.

De lots, se’n van fer sis, per un preu total de 94.426.363,57 euros, el valor net dels actius. El plec de condicions, publicat per la UE cinc dies abans de les eleccions valencianes de 2015, especificava que “podran considerar-se antieconòmiques totes les ofertes rebudes que no superen el 20 per cent”. És a dir, que qui desitjara quedar-se les instal·lacions —per fer allò que li vinguera de gust— en tenia prou amb dipositar 18.885.272,71 euros. Aquest era el preu mínim, al qual no va arribar cap dels ofertants, per bé que tant el productor i ventríloc José Luis Moreno com el també productor cinematogràfic i president de l’Atlètic de Madrid, Enrique Cerezo, s’hi van mostrar força interessats. Conscients que la Generalitat es trobava entre l'espasa i la paret, van preferir esperar una rebaixa de les quantitats en una segona subhasta o a la liquidació judicial dels béns.

El canvi de govern no sols va impedir que la venda encara quedara per sota dels 18,8 milions, sinó que va incrementar-ne la xifra. El setembre de 2015, acabada d’aterrar a la direcció general de l’SPTCV, on a penes va estar tres mesos, Eva Martínez va negociar amb Brussel·les unes condicions més beneficioses per al segon plec, que a l’apartat 9.2 va passar a considerar com a “antieconòmiques” les ofertes que no arribaren al 50% del valor net de tots els actius: 47.213.181,78 euros. A més, s’especificava que es prioritzaria aquell que adquirira el complex de forma íntegra en detriment de qui només aspirara a algun dels lots. Calia incloure-hi un pla de negoci detallat, cosa que abans tampoc no era necessària.

L'edifici d'oficines, que mai no va arribar a estrenar-se, disposa de bar, pàrquing en el subsòl, una sala d'actes i un enorme espai diàfan a la part superior. / PEPE OLIVARES

El president del Consell, Ximo Puig, va posar el seu granet de sorra per aconseguir el canvi d’actitud de les institucions europees. El 23 d’octubre de 2015 va reunir-se amb la comissària europea de la Competència, la danesa Margrethe Vestager, a qui va comunicar el canvi de color polític que s’havia produït a la Generalitat i les intencions del seu executiu envers la Ciutat de la Llum.

El segon plec de condicions va publicar-se el 17 de febrer de 2016, però com l’anterior, va quedar desert. El 27 d’abril d’aquell any, Miguel Mazón signava la resolució que així ho especificava. L’única oferta presentada no anava acompanyada de l’aval exigit. La Ciutat de la Llum s’abocava a un precipici perillosíssim: el de la llei concursal, segons la qual un administrador judicial —el gran beneficiari d’aquesta operació— subhasta els béns i procedeix a liquidar l’empresa.

‘La resplendor’

Amb el fantasma del concurs picant a la porta, Miguel Mazón va veure la llum: la llei espanyola 3/2009, sobre modificacions estructurals de les societats mercantils, podia ser una bona solució, atès que contempla l’absorció d’una empresa en risc de dissolució per part d’aquella que n’és la creditora, sempre que n’hi haja una de sola. I, en aquest cas, Ciudad de la Luz SAU devia diners a l’SPTCV i l’Institut Valencià de Finances (IVF), tots dos dependents de la Generalitat, a més de les aportacions rebudes via FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), amb què es fa front al deute comercial (subministrament, manteniment i vigilància) que la Generalitat també ha de retornar.

La figura en qüestió, anomenada “cessió d’actius i passius”, encaixava a la perfecció. La Generalitat assumia el passiu —237 milions d’euros— i els actius —61,8 milions— objecte del traspàs, retenint un conjunt mastodòntic que podria vendre —en cas de trobar un comprador interessant— o bé reagençar.

Un dels molts camerinos amb què compta la Ciutat de la Llum d'Alacant. / PEPE OLIVARES

La negociació amb Europa ha culminat amb l’acceptació, per part de la Comissió, de la proposta de la Generalitat de mantenir-ne la titularitat com una “recuperació singular i excepcional” de les ajudes públiques. Ara bé, la UE ha establert un període de 15 anys durant el qual, a la Ciutat de la Llum, la Generalitat no podrà dur a terme activitats cinematogràfiques. Com si a un hospital se li prohibira operar o, a un teatre, acollir-hi representacions.

“La justícia ens ha dit molt clarament que el beneficiari d’unes ajudes il·legals no pot fer ús d’aquestes ajudes, però hem de felicitar-nos pel fet que la Generalitat anava a perdre els estudis i ara, de la manera que siga, podrà optimitzar-los”, subratlla Mazón. Tanmateix, fins i tot dubta si À Punt, la televisió pública valenciana que hauria de començar a emetre properament, hi podrà fer rodatges.

La Comissió Europea s’ha tancat a moltes peticions del Govern valencià, però almenys n’ha acceptat dues de vitals per als responsables de l’SPTCV: que els 15 anys no compten a partir de 2017 sinó de 2012, quan va gravar-se la darrera de la seixantena de pel·lícules que va acollir la Ciutat de la Llum. En aquest sentit, el temps durant el qual la Generalitat no hi podrà fer rodatges acabarà la primavera de 2027. D’ací a deu anys.

Amb tot, qui més qui menys encara espera una oferta de debò com qui espera un mannà. Ara fa uns mesos, per exemple, una multinacional del sector va mostrar-se interessada pel complex. Costa de creure, però, que algú gose pagar molt més car allò que, dos anys i mig enrere, tenia un preu de ganga.

Mentre dure la sanció, i aquest és el segon gran avanç, l’SPTCV —prèvia comunicació a la UE— pot llogar o vendre’n una part. Això sí, caldria especificar, en cada cas, quina finalitat tindran els platós, magatzems o altres espais que siguen ocupats. La vigilància és extrema, com la que pateixen els presoners de Guantánamo a la pel·lícula Arritmia.

El plató número 5 conserva alguns dels decorats que es van utilitzar per a determinats rodatges. És una manera de 'vendre' un complex que, si no, es trobaria completament buit. / PEPE OLIVARES

La liquidació de l’empresa Ciutat de la Llum SAU és immediata. El registre mercantil d’Alacant ja ha publicat la nota en què insta tothom amb qui l’empresa puga haver contret algun deute perquè ho faça saber. És l’últim pas abans que culmine la cessió d’actius i passius. Enrere quedarà un reguitzell de quotes participatives, ampliacions de capital i subvencions directes de la Generalitat que han evidenciat la ruïna del projecte.

Districte digital i més

“Els anuncie avui que promourem en el complex de l’actual Ciutat de la Llum el ‘districte digital’. Un gran espai de digitalització i intel·ligència artificial en l’economia valenciana. Un espai que se centrarà en l’impuls de l’internet de les coses i de les ciutats intel·ligents, en la indústria digital de l’educació, en la gamificació, el comerç electrònic o el turisme digital, i que tindrà com a objectiu atraure a la Comunitat Valenciana talent i empreses per configurar un espai referent a Europa”.

La frase, va pronunciar-la Ximo Puig en el transcurs del’últim debat de política general, celebrat el setembre passat. “La Generalitat hi destinarà 8 milions d’euros per tal de recuperar aquest espai que ens havia sigut incautat”, corrobora Antonio Rodes, el cap de l’SPTCV, qui tampoc no descarta la possibilitat de rodar-hi continguts. “Tenim un vaixell que no podem dur a l’aigua, cosa que no té massa sentit, estic convençut que si traslladem una proposta seriosa, engrescadora, la Comissió s’avindrà a escoltar-la”, explica amb optimisme. “Entenem que la llei d’actius i passius ja és, en si, una dació en pagament, raó per la qual hem de lluitar per eliminar, en el futur, les penalitzacions que ara ens han estat imposades”, continua Rodes.

El districte digital podria ser una realitat en un any i mig. Adreçat a iniciatives relacionades amb el gaming, l’e-sport i d’altres, n’acaben d’aparèixer les bases. “Pretenem captar empreses internacionals i que s’instal·len ací empreses de l’economia digital. Es tracta de fer d’Alacant una de les capitals de l’Europa digital”, proclama Rodes. Un llenguatge grandiloqüent que evoca el d’èpoques passades, quan Zaplana i Camps lloaven les bondats de la Ciutat de la Llum. Caldrà aguardar un temps per veure’n els resultats reals.

Una de les seccions de què consta l'enorme edifici de magatzems. Es tracta de la fusteria, amb la maquinària aturada de fa sis anys. / PEPE OLIVARES

Rodes confirma que la Generalitat pot “vendre totalment o parcial” el recinte “sempre que l’oferta siga important”. En aquest sentit, tot i que avisa que “el president tindrà la darrera paraula”, considera que 45 milions que preveia el segon plec de condicions no seria una xifra suficient. “Tenint en compte que l’immobilitzat material net després d’amortitzacions gira al voltant dels 100 milions d’euros, em semblarien poquíssims diners. Com hem de vendre una cosa que va costar 350 milions per només 45? Jo no ho faria, sincerament”, sentencia. De moment, l’Agència Valenciana de la Innovació també té previst d’implantar-se ací.

A punt de l’extinció de l’empresa, la cineasta alacantina Pilar Pérez Solano esgota els seus dies com a presidenta del consell d’administració de Ciudad de la Luz SAU. És autora del llorejat documental Las maestras de la República i té un passat exitós lligat a Canal Plus i el Festival de Cinema de Sant Sebastià.

“La proximitat a la mar i l’aeroport, que estan a tocar, així com el clima tan benigne, convertien Alacant en un indret magnífic per a esdevenir un pol referencial dins del sector, però com va passar amb tants altres projectes, la Ciutat de la Llum va sobredimensionar-se de manera estratosfèrica sense que hi haguera un pla de negoci al darrere”, opina Pérez Solano en girar la vista enrere. “Els visitants interessats en el complex sempre queden impactats en veure’l per primera vegada, jo mateixa em vaig quedar impressionada quan vaig venir a presentar un documental", continua.

El centre d'estudis impartia un grau adscrit a la Universitat Miguel Hernández d'Elx que ara tampoc no existeix. Aquest és un dels pocs edificis del macrocomplex que la UE no insta a vendre. De fet, À Punt, la nova televisió pública valenciana, podria ocupar alguns despatxos i fer servir el parell de platós de què disposa. / PEPE OLIVARES

Ella té el somni de “recuperar la Ciutat de la Llum per al sector audiovisual” i proposa alguns camins per escapolir-se dels límits que marca Europa: “L’activitat cinematogràfica, tal com la coneixíem fins ara, no és la més important, ja que existeixen continguts audiovisuals en un sentit més ampli: el 360, la realitat virtual, els videojocs...”. Solano no té clar si podrien rodar-s’hi sèries o si À Punt podria treballar més enllà del centre d’estudis, una de les parts que van salvar-se de la venda, que, tot i això, compta amb dos platós. També somia “una escola de cinema potent, com ara l’ESCAC de Barcelona o l’ECAM de Madrid, però això no té sentit si no existeix un teixit fort al voltant”.

El seu veritable somni, en qualsevol cas, és que arribe “un projecte fantàstic que li traguera el màxim rendiment i que dinamitzara l’economia i donara treball a les persones del sector”. Això seria, directament, eixir del túnel.

 


SOCIETAT DE PROJECTES RUÏNOSOS DE LA GENERALITAT VALENCIANA

La Societat Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana (SPTCV) era el calaix de sastre a través del qual la Generalitat va finançar moltes de les idees sumptuoses ideades sota els mandats de Zaplana i Camps. No era un calaix de sastre qualsevol, sinó de luxe, com els de Bulgari o Prada, ple de factures caríssimes que, en aquest cas, anaven a càrrec de l’erari públic. I és que l’SPTCV va fer operacions per valor de 1.300 milions d’euros, materialitzades en complexes i esdeveniments ruïnosos com la Fórmula 1, Terra Mítica, l’aeroport de Castelló o la pròpia Ciutat de la Llum. La llista és tan llarga com zeros té l’equivalència en pessetes de la quantitat invertida: 216.000.000.000. Anem a pams.

Encara que Carlos Fabra, el dia de la inauguració, va batejar-lo davant els seus néts com “el aeropuerto del abuelito”, el ben cert és que no l’havia sufragat la Diputació que presidia, perquè el 99,99% de la inversió va correspondre a l’SPTCV, i el 0,01% restant, a la corporació provincial. El fiasco de Terra Mítica —aquesta societat ostentava el 22,3% de l’accionariat— va ser pitjor, amb una inversió superior als 400 milions d’euros, una entrada posterior en concurs de creditors i una venda a preu de saldo —65 milions— que amb prou feines va satisfer el deute de 45 milions que arrossegava el parc temàtic. En el cas de la Fórmula 1, un cop l’empresa Valmor Sports va desentendre’s de l’organització, la societat pública va erigir-se en copromotora i va abonar els cànons anuals per a la celebració del gran premi de València, per un import aproximat als 80 milions.

Uns altres nyaps no van arribar a convertir-se en realitat, però de nord a sud del mapa van arribar a sumar 25 milions en concepte d’avantprojectes, sous i més. Fum de botja com la Ciutat de la Màgia prevista a Orpesa; la Ciutat de les Llengües, que havia d’aixecar-se a Castelló de la Plana i on va trobar refugi durant 7 anys —amb un sou de 55.000 euros anuals— l’exalcalde José Luis Gimeno; el museu de la FIFA que Rita Barberà havia pensat per dotar de contingut una “esfera armil·lar” que tampoc no va passar dels plànols; un palau de congressos igualment nonat a Alacant i dos recintes que van quedar aturats en el temps: l’auditori de Torrevella i el centre cultural de Benidorm.

En el primer cas, l’auditori, inaugurat en 2011, que va significar una inversió de 53 milions d’euros i té un cost de manteniment anual de 350.000 euros, tan sols obria esporàdicament per acollir alguna activitat puntual, com ara el congrés provincial del PP alacantí. La Generalitat hi destinarà ara 1,7 milions perquè dispose d’una programació estable els pròxims dos anys.

Pel que fa al recinte de Benidorm, pressupostat en 45 milions, les obres van quedar aturades en 2010, un any després de la data de finalització anunciada i quan ja s’hi havien esmerçat 19 milions. Ximo Puig acaba de comunicar que la Generalitat hi dedicarà 11 milions més per reprendre’n la construcció i que, d’ací a 18 mesos, una part de l’edifici puga entrar en funcionament.

Tal com va acordar-se en el seu moment, aquests dos espais passaran a mans dels respectius consistoris. Per tant, l’SPTCV exclusivament retindrà la gestió de la Ciutat de la Llum i la Volvo Ocean Race, la volta al món de vela, de la qual Alacant és el port d’eixida cada tres anys. L’aeroport de Castelló és gestionat per l’empresa francesa Edeis, que va subrogar-se al contracte que hi tenia subscrit la canadenca SNCLavalin, mentre que l’SPTCV, a través de la seua filial Aerocas, solament es manté com a titular de la propietat.

A finals d’agost de 2015, amb el canvi de govern, la socialista Eva Martínez va ser nomenada directora general de l’SPTCV. Era qui coneixia més bé les seues interioritats i qui havia denunciat amb més insistència, com a diputada de l’oposició, el balafiament i les pràctiques irregulars. Al cap de tres mesos, però, Martínez va ser cridada per Vicent Soler perquè assumira la sotsecretaria d’Hisenda i Model Econòmic, el número dos de la Conselleria. Un històric del socialisme il·licità amb certa experiència en el sector audiovisual, Antonio Rodes, va prendre llavors les regnes de la societat.

La venda dels últims terrenys adjacents a Terra Mítica que encara obraven en possessió de l’SPTCV ha servit per injectar-hi liquiditat: en concret, 23,6 milions d’euros. “Sobre els enderrocs que ens vam trobar en accedir a la societat, tractem de fer coses noves, que siguen assequibles econòmicament i atractives des del punt de vista social”, assenyala Rodes en referència explícita a les activitats ludicoculturals que van envoltar, l’octubre passat, les dues setmanes que la ciutat va acollir l’edició 2017-2018 de la Volvo. Els actuals mandataris opinen que aquest esdeveniment sí que genera un retorn econòmic interessant, fins al punt que Ximo Puig ha desitjat que la prova de vela continue a la ciutat per molts anys.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.