Entrevista

Carla Simón: «No tenia cap sentit rodar 'Alcarràs' en cap altra llengua»

Amb només dues pel·lícules i trenta-cinc anys, Carla Simón (Barcelona, 1986) ja és un dels noms imprescindibles de la cinematografia catalana. Capdavantera d’una generació jove i amb molt de talent, ha aconseguit el reconeixement internacional amb Alcarràs, primera obra rodada en català que aconsegueix l’Os d’Or de la Berlinale. Una història íntima i arrelada a la terra, però de petjada universal, de nou amb la família com a eix central. I que demostra que amb el català es pot anar a tot arreu, sense manies, amb l’aval de tenir coses interessants a dir.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Dona, jove, cineasta que roda en català, on la terra és un factor primordial, amb gran èxit internacional… Com porta el fet d’aguantar el pes de tot això?

-La veritat és que no hi penso gaire. Soc dona perquè ho soc. La pel·lícula és en català, perquè aquesta història no tenia cap sentit rodar-la en cap altra llengua. I el tema de la terra és una cosa que m’interessava molt retratar. Al final, crec que si ho fas de manera natural, perquè estàs convençuda que havia de ser així, no cal donar-hi més voltes.

-A Alcarràs, el primer que veiem és "el" paisatge. Tota una declaració d’intencions sobre el que veurem tot seguit.

-Quan retrates un lloc així, és intrínsec que el paisatge tingui un gran pes. I és una pel·lícula que parla sobre una gent que ha de deixar la terra i que la porta cultivant al llarg de moltes generacions. El fet d’haver-la de deixar els fa perdre la identitat comuna que comparteixen gràcies a aquest lloc, precisament. Podríem dir que Alcarràs és un cant a les arrels i a la terra.

-Una terra que s’està buidant: els joves se’n van del camp, no hi veuen futur.

-L’agricultura en família és l’ofici més vell de la humanitat, recol·lectem en grup des del neolític. Això no desapareixerà, però sí que canviaran els models i les maneres de viure. Ara bé, jo no hi veig falta de vocació, en els joves d’avui; més aviat hi veig falta d’oportunitats o que la manera de fer agricultura que teníem fins ara ha deixat de ser sostenible, per molts motius. I això fa que els pagesos prefereixin que els seus fills no es dediquin a la terra i vagin a estudiar, o bé tinguin altres feines. I els pobles es comencen a buidar.

-És un món que s’acaba, el de la pagesia i els acords verbals, el de l’amor a una terra que has treballat i que t’ha vist créixer. I la família com a gran context de relacions i formacions emocionals, sentimentals. Les dues pel·lícules que ha fet tenen una família com a nucli central.

-Vinc d’una família molt gran i el tema de les relacions familiars m’interessa molt. Perquè la família no l’esculls, sinó que te la trobes, i això dels grups humans acaba sent molt complex, i més en aquests contextos domèstics. Em venia molt de gust el que significa ser part d’una família molt gran dins d’aquesta coralitat: de sobte, quan hi ha una crisi, afecta a tothom. I les emocions d’un s’encomanen a l’altre. I tot plegat acaba sent una mena de viatge col·lectiu,. També hi havia el tema de la incomunicació familiar, que és el que m’interessava més d’explorar amb Alcarràs. Si haguéssim dit: «Al minut vint seuen i parlen amb transparència i franquesa de com se senten», no hi hauria pel·lícula! S’acaba el conflicte, de cop. I aquest és el tema: moltes dinàmiques familiars es compliquen per manca de comunicació, per incapacitat de gestionar les emocions, per no saber dir com et sents i que l’altre empatitzi amb tu. Em venia molt de gust explorar-ho. Però també, en el tema de la família, m’agrada que hi hagi llum: Estiu 1993 era una història sobre l’amor familiar, i crec que aquesta, també, en certa forma. Potser les dues obres seguiran camins diferents, però al final conflueixen en el punt que la família és el refugi de tot quan les coses van malament.

-Alcarràs parteix del més íntim fins a arribar a teixir una conjuntura social, gairebé política. És una pel·lícula de resistència, amb molt de discurs, però lluny del subratllat i l’obvietat.

-És la manera com jo em sento còmoda parlant de coses polítiques: a través d’allò íntim. Treballo molt l’aspecte més "micro", els gestos entre els personatges, les relacions que estableixen, les complicitats subtils. A partir d’aquí, crec que calen dues o tres escenes on facis entendre que això no és només la història d’aquesta família. Quan, al final, apareix la manifestació, entens que el discurs no és sobre un problema de la família protagonista, sinó de moltes altres.

-Això torna a demostrar que des del més íntim aconsegueix arribar al més universal.

-Te n’adones després, quan mostres la teva història a Berlín, per exemple. Jo no sabia què passaria, com rebria el públic d’allà una cosa tan local. Doncs és, precisament, quan t’adones que al final tothom té una família i que l’agricultura és a tot arreu i que tothom pot sentir-se part d’aquesta història i aquest poble.

-El seu és un cinema fet d’emocions, però sense caure en l’endolciment o el melodrama efectista. Aquí hi té molt a veure el guió, que signa amb l’Arnau Vilaró. Com ho treballen per evitar caure en el sentimentalisme?

-Aquest és un equilibri molt complex [riu]. I jo li tinc molta por. Com a espectadora, quan sento que m’estan dirigint o guiant les emocions, m’enfado. Em molesta molt! No m’agrada que em facin plorar i que jo me n’adoni, que m'estan fent plorar perquè toca. Al contrari, però: si ploro des de dins, m’agrada. Aquest és un factor que treballem molt perquè no passi, volem emoció real. Soc molt sensible a això, és una qüestió d’equilibris, de donar-hi moltes voltes i anar-hi pensant. I, sempre, davant del dubte, ser molt auster: és més fàcil empènyer una mica per arribar on vols, després, que no a l’inrevés. De fet, a Alcarràs, a l’escena final ens va passar que tot l’equip d’actors es va posar a plorar, com si fos una catarsi. En aquell moment, tothom va dir que era brutal, molt millor del que havíem escrit. Però, a la sala de muntatge ens vam adonar que no, que era massa: no era el tipus d’emoció que jo buscava. Volia una cosa més austera i allò era massa colpidor. Vam tornar a la idea que hi havia al guió, i només vam deixar el moment on veus que el padrí es comença a emocionar.

-Tant a Estiu 1993 com a Alcarràs hi ha dos moments catàrtics finals, que coincideixen amb un plor: el de la Frida i el del Quimet.

-És que el viatge del Quimet i la Frida són molt semblants: els dos passen un dol. Ella, el de la mort de la seva mare, fins que és capaç d'acceptar-ho i plora. I ell, amb un dol que passa per entendre que ha de deixar aquestes terres. Fixa’t que plora quan ha acabat la collita, no mentre la fa, perquè no pot pensar en res més que en la feina, els fruits i la terra. Personalment, m’interessa molt com de vegades portem els dols per dintre, i com triga a sortir el plor. De vegades, vas tirant i no hi penses i, després, un bon dia, et surt tot, perquè ho has portat a dins molt de temps.

-Aquest plor del Quimet impacta més pel que representa: la pagesia és eminentment patriarcal, un món d’homes, i d’homes durs o bé endurits.

-Per a nosaltres era molt important mostrar aquest plor. En Quimet ens deia que no havia plorat des que era petit! Quan va començar a provar-ho va ser molt curiós, perquè no reconeixia què passa quan plores, que et ve mal de cap, la sensació d’ofec, etc. Però creia que era molt important mostrar aquesta vulnerabilitat en els homes agricultors. Al càsting, hi havia molts homes que s’emocionaven.

-Els actors, tots, mereixen un destacat especial: no són professionals i estan perfectes. Com s’ho ha fet?

-Hi ha molta feina al darrere, des del càsting, on vam estar més d’un any buscant-los. Vam veure 9.000 persones, amb la pandèmia pel mig, i buscàvem gent que s’assemblés molt als personatges que teníem escrits, amb aquest vincle amb la terra, amb el caràcter que imaginàvem… La clau és que tots tenen moltes coses dels personatges. Després, la part més important era com poder crear aquests vincles, tenint en compte que no es coneixien entre ells i que cadascú era d’un poble diferent. Vaig llogar una casa a Lleida i anaven venint i fèiem combinacions diferents. A poc a poc, anàvem teixint complicitats. La part de crear les relacions sempre la faig jo sola, amb els actors i des de la intimitat. A la part següent del procés, amb l’assaig de les escenes de la pel·lícula, ja entra la Clara Manyós, la coach.

-També hi ha un pes molt destacat del muntatge, com la mirada dels nens a l’escena d’inici, amb la grua fora de camp.

-Al muntatge és on trobes algunes de les decisions més potents i canvies coses que creies molt importants al guió, per escrit. En un inici es veia la grua de fons, però al muntatge ens vam adonar que era més potent si no es veia. El muntatge és molt important com a reescriptura del guió, serveix per polir molt i per crear alguna connexió nova, però sempre respectant la idea de relleu entre personatges, que venia ja molt dictada pel guió que havíem fet.

-Al llarg de tota la pel·lícula descobrim molts tocs de retrat social i que arrelen la història al lloc on passa, a banda del paisatge: una festa major, diables, correfoc, barretines, porrons, les Tres Bessones a la tele, la música de Dr. Calypso, les cançons populars (Ton pare no té nas)…

-Per alguna raó que no entenc, el terme costumisme té connotacions negatives. A mi m’agrada, valoro molt quan una pel·lícula beu d’una realitat concreta, i no se n’amaga. S’ha de posar en una mesura justa, evidentment, perquè no quedi com un repertori de tradicions —en aquest cas, catalanes. Però si està d’una manera integrada i natural, m’agrada que tot això hi surti, perquè una pel·lícula és també un retrat cultural. I quan jo veig pel·lícules antigues i surten coses així, ho valoro molt. Perquè hi veig coses que o bé han desaparegut o bé s’han transformat. Llavors, les pel·lícules també són una manera de fer que certes tradicions quedin allà, per a la història.

-També aporta una mica d’autoestima. No passa res per mostrar-nos al món, tal com som, no ens ha de fer vergonya. Les seves pel·lícules i l’èxit que tenen ens fan treure molts complexos.

-És que mai no ens vam plantejar si Alcarràs havia de ser o no en català. Havia de ser-ho, evidentment. Em sembla molt bé que hi hagi gent que descobreix que existeix el català a través de la pel·lícula, com ja va passar amb Estiu 1993. Però el que més crida l'atenció a fora és que el padrí begui del porró [riu].

-És un cas inusual de precocitat: només 35 anys i ja reconeguda amb premis Gaudí, Goya, el Sant Jordi, el Nacional de Cultura i, ara, l’Os d’Or. Quines fites es posa ara?

-Continuar fent pel·lícules. Això és una cursa de fons i has de gaudir de les coses quan et venen, però sempre amb la idea de continuar creant i que quan jo decideixi acabar de fer cinema, pugui veure com totes les meves pel·lícules em representen i les he fet perquè tenien un sentit a la meva vida.

-També ha escrit el guió del seu tercer llargmetratge. Ens en pot dir res?

-Només puc dir que és un projecte sobre la memòria familiar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.