Aquests dies de festes he decidit recuperar Lilyhammer. Entre turrons i neules, les aventures del gàngster Frank Tagliano estan posant humor negre i una petita dosi de violència a una festivitat d’altra una mica massa ensucrada pel meu gust. Imagino que per a la majoria d’espectadors tornar a mirar una sèrie ja vista pot ser relativament habitual. En el meu cas, i amb la quantitat d’estrenes que hi ha durant l’any, ho faig molt poc (episodis concrets sí, sèries senceres molt rarament). Justament el descens de les novetats en període nadalenc és quan més opcions tinc de repetir alguna sèrie. Malgrat això, la tria de Lilyhammer, més enllà del fet que en tenia bon record i em venia de gust repetir-la, està també vinculada a l’actualitat: i és que es va anunciar que Netflix la retiraria de la plataforma coincidint, a més, amb els 10 anys del seu debut. No és una sèrie qualsevol, ja que va ser la primera sèrie original de Netflix, una dècada enrere, quan la plataforma era el gegant de l’audiovisual que va ser avui. La va produir conjuntament amb el canal públic noruec NRK i va ser la sèrie que va obrir camí a tota la resta de sèries originals de la plataforma que vindrien després. De fet, la següent sèrie que van fer fou House of Cards, amb noms molt més potents tant davant com darrere de les càmeres, i que va ser la sèrie que va cridar l’atenció sobre Netflix.
Lilyhammer ha quedat relativament oblidada en la història de la plataforma. Quan es va estrenar molta gent ni tan sols sabia què era Netflix i no la va veure gaire gent. Però no és una sèrie qualsevol, com demostra el fet que, en l’últim moment, a la plataforma hagin decidit no retirar-la del catàleg i mantenir-la disponible uns quants anys més. Va ser la carta de presentació de la plataforma al món: la seva manera d’anunciar quin paper volien jugar amb les produccions pròpies. Per tant, havia de marcar una direcció dins d’un escenari que, en aquell moment, estava dividit entre les produccions de les cadenes nord-americanes tradicionals i els canals per cable. Netflix va triar clarament aquests últims, col·locant al capdavant de Lilyhammer un actor com Steven Van Zandt, conegut pel seu paper de Silvio Dante a The Sopranos. De fet, el punt de partida pràcticament es podia llegir com un spin-off del personatge: un gàngster italoamericà decideix delatar el seu cap i entra en un programa de protecció de testimonis on obté una nova identitat perquè vagi a viure en un petit poble noruec, Lillehammer, un lloc que ell sempre havia volgut visitar però on no hi encaixa gens ni mica.
Però malgrat que ell no sembla tenir res a veure amb els veïns del poble noruec, i malgrat la barrera de l’idioma, els seus antics mètodes de mafiós que en el fons té bon cor li serveixen per connectar amb diversos personatges pels que serà una influència positiva i amb els que acabarà formant, contra tot pronòstic, lligams afectius que el fan feliç. Lilyhammer és una història clàssica del peix fora de l’aigua que s’adapta en un lloc nou, com Doctor en Alaska, amanida amb excessos de violència que estan tractats en clau còmica, cosa que l’emparenta amb la també nevada Fargo. L’amenaça que el seu antic cap descobreixi on és i vaig a buscar-lo per fer-li pagar la traïció puja la tensió de forma estudiada en el que, d’altra banda, és una comèdia molt divertida, amb un Steve Van Zandt molt còmode en el paper, i que ha resistit el pas del temps. Si no la vau veure fa 10 anys, aprofiteu que encara és a Netflix i doneu-li una oportunitat.
Lilyhammer
Creadors: Anne Bjørnstad i Eilif Skodvin
Repartiment: Steve Van Zandt, Marian Saastad Ottesen.
Temporades: 3
Plataforma: Netflix