Francesc Felipe ens rep en els seu despatx, en la setena planta de les dependències de l’IVC en el Teatre Rialto, en el rovell de l’ou de la capital valenciana, amb vistes a una Plaça de l’Ajuntament que engega els preparatius per a les mascletades de falles. Es podrien fer un bon grapat d’acudits amb la paraula «traca», però tots serien molt obvis. Al tema, doncs. Tot i tenir una agenda diabòlica i un treball ingent per davant, l’entrevista es fa sense taxar prèviament el temps del qual disposem, la qual cosa s’agraeix perquè hi ha molta tela en el teler. La conversa segueix en part el guió del projecte que la comissió avaluadora va considerar més adient per al càrrec, el presentat per Felipe. Tot i despertar algunes reserves en el sector que el nou director adjunt considera amortitzades. Així s’engega la conversa, de fet.
Per començar amb la part més ingrata, el seu nomenament va estar envoltat d’una certa polèmica. Part del sector no va veure clar el seu perfil, per dir-ho així. Ha tingut temps ja d’aplanar una mica el camí amb els crítics?
Això no m’ho he trobat. Amb tots els sectors hem tingut diàleg i una absoluta normalitat des del primer dia. Amb tota naturalitat, hi ha molta tasca a fer.
Dues legislatures botàniques després, el País Valencià continua lluny de ser una de les potències audiovisuals de l’Estat, per dir-ho d’una manera suau. Hi ha un retard molt considerable. I l’excusa dels cinc anys d’apagada televisiva pública ja no té la mateixa vigència. No té la sensació que no s’ha avançat tot el que caldria?
El colp que va rebre l’audiovisual valencià no el va rebre cap altre audiovisual a l’Estat. Ni a Europa. No sols amb l’apagada de la radiotelevisió, també amb el tancament de la Ciutat de la Llum. Ha hagut un augment progressiu i decidit de les ajudes, com mai, la inversió ha augmentat perquè era absolutament necessari. I ara la televisió ja està en marxa i està donant resultats tant d’audiència com de suport a l’audiovisual. Hi ha també l’engegada de la Ciutat de la Llum. En tot cas, crec que el sector ha sigut molt resistent davant el sotrac que va suposar aquests dos tancaments. Per tant, crec que estem en posició de passar pantalla, però va ser un colp molt bèstia.
I els polítics també estan en posició de passar pantalla? Per què és tan difícil que des de la política es veja el potencial econòmic, artístic i de projecció del sector?
L’audiovisual és un sector estratègic. Així s’ha definit a Europa, les inversions a l’Estat han augmentat i hi ha un vent a favor per veure l’audiovisual com un motor econòmic també, en un moment en què hi ha un consum massiu total, més que mai en la història. Per tant, és una font d’ocupació cultural. I jo espere que sapiguem traslladar això als altres àmbits de la cultura. Comença a calar en les institucions públiques, i això es veu en els pressupostos, en l’aposta per l’audiovisual.
Però quan tothom està apostat pel sector a Europa, potser necessites un esforç extra. La classe política valenciana n’és conscient?
Les ajudes no han parat de créixer i continuaran creixent. Tothom és conscient que la inversió en audiovisual genera un retorn, no només en la producció cultural i simbòlica, sinó també amb llocs d’ocupació. Aquesta aposta va a continuar i continuarem creixent.
En tot cas, no sols és un tema polític, no sé si hi ha prou consciència social al País Valencià. Hi ha una mirada en clau molt estatal, no sembla que hi haja una conscienciació sobre la importància de l’audiovisual en una clau més pròpia. I això inclou el tema de la llengua.
[S’agafa uns segons per meditar la resposta] Però després tens les audiències en la televisió d’algunes produccions valencianes potents. La mort de Guillem va ser un bon exemple de com la societat valenciana també respon als estímuls d’un audiovisual valencià. El que necessitem és fer més produccions per tindre les pel·lícules que puguen arribar al gran públic. Com fan tots. Per tant, una de les claus és produir més.
La productora de Paràsits deia en arreplegar l’Oscar a la millor pel·lícula que l’èxit de l’audiovisual coreà havia estat producte de molts anys de prova-error. Necessites molt de temps per fer emergir el talent. I en el cas valencià, hi ha un retard, tenim molt de camí per recórrer.
Sí, però tenim produccions valencianes com Vasil, El agua, Espíritu sagrado, La innocència… Tenim pel·lícules que mostren un talent valencià emergent i hem de continuar sembrant perquè tenim més autories, més productores. I això arribarà. En acabant, hem de fer els mateixos processos que han fet en Galícia o en el País Basc, tindrem els mateixos resultats perquè tenim el mateix talent que en qualsevol altre lloc. Tenim que fer les coses que funcionen en el sector audiovisual al llarg del temps, que no siga qüestió puntual. I entrar en els circuits internacionals és una cosa que acabarà passant: anem a portar més de vint produccions valencianes a Berlín, a l’European Film Market. És la sembla que hem de fer.
En el camp del cinema és evident que el malalt respira, presenta símptomes de millora, però en l’audiovisual televisiu encara estem lluny d’això. Es fan sèries com L’Alqueria Blanca, que fa indústria i bones audiències, però no és exportable. Que li suggereix que a les Illes hagen generat sèries com Sicília sense morts, un projecte de prestigi capaç d’entrar en una plataforma com Filmin? El País Valencià no està encara en aquella fase.
Fa dos anys estàvem en la primera edició de Promercat i es posaven en marxa dues sèries, Delta i Favàritx, coproduccions amb Catalunya i les Illes Balears, que es posicionaran en aquell sentit. El que passa és que el cinema és lent. I una cosa sembrada fa dos anys es veu ara. Però tindrem produccions al nivell de Sicília sense morts, sense dubte.
En quin moment està la col·laboració de corporacions, productores, etcètera, entre els territoris que compartim llengua?
Estem en una situació bona, però encara és la fase de festeig, hem d’anar a més coproduccions i arribar a tota la comunitat lingüística.
En el seu projecte es parlava de fomentar estratègies audiovisuals conjuntes entre l’IVC i la televisió pública valenciana, com ara convocatòries d’ajudes conjuntes. En quin estadi està aquesta col·laboració? Què en podem esperar d’això?
Tenim un conveni signat tant amb la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació i la Conselleria de Cultura i Educació. I hem d’aprofundir en aquesta col·laboració, en qüestions com les estrenes i les premiers de les pel·lícules, hem de fer més show off del que fem, hem d’explicar-ho millor. I hem de fer com en el documental L’empremta de Joan Fuster, més col·laboracions singulars amb la televisió. Una de les potes del projecte és fer les coses conjuntament, no té molt de sentit recolzar en el festival de Màlaga les produccions valencianes només l’IVC o només À Punt. El que té sentit és anar de la mà amb una política conjunta del sector audiovisual.
Fins el punt d’unificar les ajudes?
No té per què. À Punt té també la seua política audiovisual i la seua dependència de les audiències. I ha de tindre-la, perquè és una televisió. Nosaltres tenim un altre àmbit, apostem pels videojocs, els curt-metratges, els festivals… Són àmbits diferenciats. Però el que hem de fer és que estiguen coordinats en les finalitats i els objectius que perseguim les dues institucions. I amb l’actual equip de la televisió hi ha total sintonia.
Pel que fa a la internacionalització, s’ha posat en marxa l’organisme gloVAL, que gestionarà l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual. Tenim producció suficient per aprofitar aquesta empenta o és començar un poc la casa per la finestra?
Demà a Berlín [l’entrevista es va fer divendres passat] hi haurà vint productores. Era absolutament necessari i de fet les productores i l’IVC ja estaven fent-ho, és la cinquena vegada que estem a Berlín, però això ho hem d’ampliar a tots els mercats i tots els festivals. Les produccions valencianes han de poder participar dels circuits internacionals d’exhibició i de compra de drets, del finançament internacional. I del que es tracta és que tant des de l’IVC com des d’À Punt i l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual els productors estiguen acompanyats, com fa tothom.
Aquesta participació estatal o internacional pot fer més complicat identificar el que és cinema valencià?
No. Alcarràs va guanyar fa un any l’Os d’or del Festival de Berlín. Global també és glocal. Els continguts en valencià, els continguts més locals interessen arreu del món. Ara fa un any van tenir contestació a aquesta pregunta, la llengua no és un impediment per arribar al públic i guanyar un dels premis internacionals més importants.
Potser no m’he expressat bé, perquè n’estic absolutament d’acord. La particularitat del País Valencià és que quan hi ha una coproducció ambientada ací, la nostra llengua té una presència simbòlica, insignificant. As bestas és una coproducció ambientada a Galícia, amb director madrileny, i el gallec té una presència orgànica, molt normalitzada. Hi ha alguna manera d’aconseguir això per al País Valencià?
Clar. Actuar de la mateixa manera. En les ajudes d’enguany hi ha cinc pel·lícules subvencionades en valencià. En aquesta línia hem de fer-ne més i en els pròxims anys s’estrenaran pel·lícules íntegrament en valencià. I també hi haurà pel·lícules més comercials d’àmbit estatal. Les ajudes estan responent a la diversitat del nostre sector audiovisual.
Pot passar també que hi haja més casos com el del director de La banda, una producció en la nostra llengua que va funcionar molt bé. El seu segon film, Llenos de gracia, ja ha estat rodat en castellà.
Que un productor com Fernando Bovaira, amb una trajectòria excepcional, decidisca fer una pel·lícula com La banda, en valencià, és una molt bona notícia. O que María Zamora vulga produir Alcarràs. Com ells mateixos diuen, depèn també de la història. I hem de fer que es conten històries des d’ací i des de comarques valencianoparlants, que tinga sentit fer-les de manera orgànica en valencià.
Has esmentat Maria Zamora. Parlant amb ella, una de les coses que ressaltava dels professionals joves catalans era el tema de la formació. El seu projecte parla de col·laboracions amb la Conselleria d’Educació, la creació d’una càtedra de l’audiovisual… Però hi ha la possibilitat de tenir en algun moment una ferramenta a l’estil de l’ESCAC?
Aquest és un dels reptes. Evidentment, no és una competència de l’IVC, però és una qüestió necessària, en combinació amb la possibilitat que tenim en la Ciutat de la Llum de formar a tècnics i professionals. Costa trobar tècnics, hi ha una alta demanda pel nivell de producció que tenim. També entenen que l’ESCAC i l’ECAM són models de fa molts anys, la producció audiovisual està canviant i les noves escoles han de respondre a aquestes realitats i als nous oficis. Cal comptar amb el sector universitari valencià, en part ja ho estem fent. I repensar un nou format, no cal repetir el que ja està fet. Estem en 2023, en una pantalla diferent.
Fer emergir nous talents i visualitzar els que ha hi ha. Ho dic perquè no està clar que fórmules com la dels Premis Berlanga, per la competència amb professionals de la resta de l’Estat, ajuden a aquesta visibilització. S’ha parlat amb l’Acadèmia? Hi ha la possibilitat de buscar nous formats?
Els Premis Berlanga és un element que no existia fa uns anys i que es van crear, com ara l’Acadèmia. Són bones notícies per a l’audiovisual, hem de recordar que això no existia, no teníem uns premis de referència. Però hem de recordar que no es pot supeditar tot a un dia. Abans dels Goya vam fer la trobada de nominats, que era la primera volta que es feia, amb tots els acadèmics. També és molt important el que feu els mitjans de comunicació, és essencial que es parle de cinema, de cultura, perquè la gent vaja a les sales. Altrament, tenim en ment el projecte “Radar”, per fer que els premis Berlanga, els guanyadors i nominats en valencià, es puguen veure a tot el territori. Una de les coses que necessitem per fer star-system és xafar el territori, perquè els espectadors naturals coneguen les pel·lícules. No es tracta solament d’anar a Berlín, sinó també a Alzira. Pel que fa a l’Acadèmia, la nova junta té el paper de pensar de com visualitzar més les produccions valencianes i sé que està treballant en això.
També hi ha el projecte de fer de la Filmoteca una eina de promoció de l’audiovisual valencià. Voldria que parlara d’això i del que té en ment en el vessant arxivístic.
Anem a crear el primer cicle d’història del cinema valencià de la Filmoteca, fent un repàs que començarà amb El fava de Ramonet. Això començarà el 25 d’abril. Farem un repàs i un poc de treball historiogràfic, perquè la història del nostre cinema no està explicada. Ho farem amb una part de l’arxiu, perquè encara no tenim indexat quines pel·lícules són en valencià i quines en castellà, també és un treball que haurem de fer. L’arxiu és essencial, és el llegat, i ara s’està fent una quantitat ingent de produccions que s’ha d’arxivar i indexar lingüísticament. Perquè d’ací trenta anys podem veure un cicle parlant de totes aquestes pel·lícules. Sembla una broma, però el que quedarà al final és les pel·lícules que s’hagen fet. Cal posar en valor el que tenim, un dels arxius més importants de l’Estat. Hui mateix tenia un correu de la Filmoteca espanyola demanant-nos coses. Hem de mostrar això a la societat valenciana, perquè la resposta quan ho fem és bona, no hem de deixar les coses en un calaix. L’arxiu, a més de conservació, té una tasca de divulgació.
Ha esmentat la Ciutat de la Llum. M’agradaria que aprofundira sobre el nou paper que se li vol atorgar a una infraestructura que va costar molts diners i va estar desaprofitada molt de temps.
Primer hem de celebrar la bona notícia que s’alce la sanció per part de la Unió Europea per a la reobertura a rodatges. Ara està el repte d’atraure rodatges internacionals, és necessari també que en siguem un motor. Pel que fa a l’IVC, el que els hem proposat és signar un conveni centrat en tres eixos: un, el paper del sector audiovisual en Ciutat de la Llum; dos, el tema de la celebració d’esdeveniments en les seues instal·lacions; i el tercer és el tema de la formació. Hem de coordinador-nos i fer que siga profitós per a la creació d’ocupació de sectors creatius en el sud del País Valencià, que també fa falta. I que servisca d’aparador del sud del territori, dins del canvi reputacional general, de la demostració que les coses es poden gestionar d’una altra manera.
Està sorgint molt talent cinematogràfic de les comarques del sud, per cert.
Hi ha un nou cinema alacantí. Està Elena López Riera, Chema García Ibarra o Adán Aliaga, que no és tan nou. És normal, és un talent representatiu de la població i que necessita que el destaquem en tot el territori. Podem estar ben orgullosos de les produccions de qualitat que s’estan fent.
Canviant de tema, una cosa que potser la societat valenciana no coneix és que tenim un sector d’animació i videojocs molt potent. Des de la gestió política tampoc no s’ha de desatendre a qui porta anys fent bé les coses.
En posaré un exemple: el Weird Market, el principal mercat d’animació estatal que se celebrava des de fa dècades a Segòvia i ara es fa en territori valencià, des de l’any passat, va registrar més de 600 persones inscrites en les jornades de Recruitment [contractació]. Les productores valencianes tenen necessitat de captar talent i contractar animadors…
De fet, tenen problemes per cobrir totes les necessitats laborals.
Aquest és el nivell de l’audiovisual valencià, un espai de contractació directament des de les universitats. Estem en un molt bon moment. I hem de continuar invertint, perquè són indústries creatives que ens interessen des del punt de vista cultural i econòmic.