CINEMA

Una comparació massa bèstia

‘As bestas’, l’última pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen, no sols destaca per la qualitat artística i fotogràfica, sinó per la riquesa lingüística. Tot just allò que Icíar Bollaín no va aconseguir ara fa sis anys amb ‘El olivo’, rodada íntegrament en castellà malgrat que es tractava d’un entorn plenament catalanoparlant.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Segurament a alguns gallecs els costarà d’entendre el parlar tancat d’en Xan, el personatge que Luis Zahera interpreta magistralment a l’últim treball del director madrileny Rodrigo Sorogoyen. El film, que s’acaba d’estrenar amb un èxit de públic considerable, respecta el gallec fins i tot en la part més comercial de totes: el seu nom.

I aquest és un dels grans èxits d’As bestas. La barreja de tres llengües —el gallec, el castellà i el francès— d’una manera tan genuïna és la que dota de versemblança a una història farcida de tensió, que ens fa contenir l’alè i sentir-la de ben a prop, com si fórem un veí de l’aldea on es desenvolupen els fets.

Precisament per això, resulta impossible no girar la vista enrere i comparar el respecte a la realitat lingüística d’As bestas amb el menysteniment del català per part de la directora —també madrilenya— Icíar Bollaín a El olivo, una cinta de 2016 que guardava certs paral·lelismes amb la de Sorogoyen.

Luis Zahera, a l’esquerra, amb l’actor francès Denis Ménochet, en una de les seqüències d’As bestas.

Mentre que a la pel·lícula ambientada a Galícia els oriünds s’expressen en gallec amb una normalitat absoluta, a El olivo, enregistrada al Baix Maestrat, el català tan sols emergeix com una reminiscència del passat, quan la neta de Ramon —el iaio sobre el qual pivota tota la història— recupera una cançó de la seua infantesa amb el desig de fer-lo reaccionar.

Són dues històries rurals molt potents que posen damunt la taula el contrast entre un món que s’acaba i un altre que s’imposa, de manera inexorable, al ritme del capitalisme més salvatge. En un cas, el conflicte esclata per la implantació d’una planta d’energia eòlica que reportaria uns dinerets a una població empobrida, que malviu a costa de la ramaderia; en l’altre, la venda d’una olivera mil·lenària a canvi de 30.000 euros provoca que Ramon, el iaio de la nissaga familiar que n’és propietària, caiga en una depressió profunda.

La riquesa lingüística d’‘As bestas’ permet capbussar-nos-en; la impostura d’‘El olivo’, tanmateix, perverteix els cànons de la lògica

Qui encarna la figura de Ramon és Manuel Cucala, un veí del municipi Sant Mateu sense experiència cinematogràfica prèvia a qui Bollaín va atorgar el paper més simbòlic del llargmetratge. Durant la pel·lícula només el veiem conversar, una dècada enrere, amb la seua neta Alma. I és en aquest punt on l’autenticitat s’evapora per complet, ja que ho fa en un castellà forçadíssim, incompatible amb el realisme que es pretén transmetre. “Este árbol tiene al menos 2.000 años”, li comenta Ramon a Alma. “Ese árbol no es nuestro; ese árbol es mi vida y queréis quitarme la vida”, adverteix Ramon als seus fills, que són els que volen desprendre-se’n. Tot plegat, amb un accent gens convincent, postís, impropi d’un castellanoparlant.

Al bar, l’espai de sociabilitat per excel·lència, els veïns de l’aldea creada per Sorogoyen també interactuen en gallec i l’espectador els desxifra mitjançant els subtítols. Al bar del Baix Maestrat, per contra, tothom parla castellà com si la comarca, de sobte, haguera experimentat una conversió lingüística. “¡Aquí Nelson te va a cortar los huevos!”, exclama un dels parroquians en un castellà clarament forçat.

A la pel·lícula de Bollaín, a banda de Sant Mateu, hi apareixen localitzacions de Canet lo Roig, Traiguera i la Jana. La zona zero de les oliveres mil·lenàries. Qualsevol persona que ho desconega, però, podria pensar que el film transcorre a Andalusia o Castella – la Manxa.

Vicent Gauxach, Ángel Ferreres, Emilio Verges, Dolores Bel i Natxo Rodes són algunes altres persones de la comarca que ixen a El olivo. En cap cas se senten diàlegs en català, a diferència dels personatges alemanys, els quals —com els francesos d’As bestas— sí que fan servir el seu idioma (convenientment subtitulat).

Alma, interpretada per Anna Castillo, i el iaio Ramon, encarnat per Manuel Cucala, un veí fins aleshores anònim de Sant Mateu. 

El bandejament premeditat de la llengua característica del Baix Maestrat amaga unes altres febleses. La carència d’una indústria audiovisual robusta al País Valencià, com la que sí tenen Galícia o el País Basc, que en el cas d’El olivo s’evidencia amb l’elecció de diversos intèrprets catalans i un d’asturià –el llorejat Javier Gutiérrez– en els papers principals al costat del iaio Ramon. Gutiérrez, per cert, és conegut a la pel·lícula pel seu malnom, Alca, l’abreujament d’alcachofa. Una alcachofa a la terra de les carxofes.

L’originalitat que cerquen aquests productes cinematogràfics, enfocats des de les arrels, pot esvair-se de seguida a causa de les circumstàncies. La riquesa lingüística d’As bestas permet capbussar-nos-en; la impostura d’El olivo, tanmateix, perverteix els cànons de la lògica.

A la pel·lícula As bestas, tant el francès com el gallec se senten amb total normalitat i hi apareixen subtitulats, aconseguint una autenticitat que reforça la història.

La pròpia Bollaín, més endavant, va rodar La vida de Rosa, un treball igualment emmarcat al País Valencià. En concret, a Benicàssim. Els avanços tímids en matèria lingüística —Candela Peña i Sergi López, ni que siga de manera testimonial, parlen esporàdicament en català— es veu condicionada per la variant oriental dels seus protagonistes. De nou, l’anèmia patida pel sector audiovisual valencià es tradueix en l’absència d’un planter casolà en els papers principals.

Amb tot, no cal anar gaire lluny en el temps ni en l’espai per comprovar com alguns productes reeixits ho han estat, justament, per mantenir viva la seua essència. L’exemple d’Alcarràs, el film de Carla Simón rodat íntegrament en català que ha guanyat l’Os d’Or en la Berlinale d’enguany, n’és el més paradigmàtic. En una entrevista posterior amb EL TEMPS, la directora catalana ho afirmava categòricament: “Aquesta història no tenia cap sentit rodar-la en cap altra llengua”.

El cinema és un idioma universal i la llengua és el vehicle que ens hi transporta.I aquest trajecte serà més confortable o menys en funció del realisme dels seus personatges. La mateixa Simón, en aquella entrevista, ho explicava amb claredat: “És que mai no ens vam plantejar si Alcarràs havia de ser o no en català. Havia de ser-ho, evidentment. Em sembla molt bé que hi hagi gent que descobreix que existeix el català a través de la pel·lícula, com ja va passar amb Estiu 1993. Però el que més crida l'atenció a fora és que el padrí begui del porró”. Punt i final.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.