Narcotràfic

Set claus de ‘Fariña’, segons el seu autor

A la presentació a Barcelona de la traducció catalana de Fariña (Navona Edicions), Nacho Carretero va explicar detalls nous sobre el seu llibre-reportatge i el narcotràfic en l’actualitat.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

1. El nou narcotràfic

«El paisatge del narcotràfic ha canviat. Si abans hi havia ostentació, si abans elsnarcosgallecs volien deixar clar que eren narcos, demostrant el seu poder i la seva riquesa, amb els anys s’han adonat que això els hi va a la contra. Ara el narcotràfic és discret, però això no significa que no existeixi. El narcotràfic, ara mateix, és més poderós que mai. No ho dic jo. Ho diuen les autoritats i ho diu un informe de l’ONU que va sortir fa dues setmanes i que diu que mai a la història ha hagut tanta cocaïna en moviment com ara. Mai no hi havia hagut tanta producció, mai no hi ha hagut tanta exportació i mai no ha entrat tanta cocaïna a Europa com està entrant ara mateix.»

«El Mediterrani és avui una porta d’entrada fonamental de la cocaïna. Galícia continua sent la porta per on circulen planejadores i es descarreguen fardells, però avui dia el focus està en els ports: el port d’Algesires, de València i de Barcelona. Tenen un problema molt greu. Hi ha un problema general a Espanya, que és porta d’entrada de la cocaïna a tota Europa i hi ha un problema específic en aquests ports.»

 

2. L’estil narratiu

«Una de les meves obsessions a l’hora d’escriure el llibre era treure el narcotràfic de les pàgines de successos. Vull dir que durant molts anys el periodisme, a Espanya, s’ha autoimposat uns límits; ens hem esclavitzat a l’etiqueta del gènere al qual pertany un text o a quina secció pertoca o d’on penja la notícia. Mentrestant, en altres països fa temps que s’han despullat d’aquest encotillament i porten molt temps explotant cultural i narrativament les seves pròpies misèries. I això ho tenia molt clar. Volia agafar aquest fenomen, ser rigorós periodísticament però tractar-lo d’una manera gairebé novel·lesca, com a mínim desacomplexada en el llenguatge, de manera que el lector, encara que no tingués un especial interès pel tema, continués llegint.»

«Això es fa d’aquesta manera en molts països i no significa frivolitzar, que és una de les acusacions més ridícules. ‘Si fas una sèrie, ho estàs frivolitzant’. A Itàlia s’han fet llibres, pel·lícules i sèries sobre la màfia i la sensibilitat antimàfia que hi ha a Itàlia és brutal, molt més gran que la sensibilitat que hi ha aquí contra el narcotràfic».

«El periodisme s’està despertant i alliberant de les cotilles i dirigeix la mirada cap als nostres capítols foscos i les nostres misèries, que és un material narratiu brutal per explotar. Fariñaja ha aportar el seu gra de sorra en aquest sentit.»

 

3. Gomorra

«Sempre m’agrada fugir de la comparació amb la Gomorra de Roberto Saviano per moltes raons. Primer, per la dimensió dels fenòmens dels quals estem parlant. La camorra és una organització molt violenta i brutal, les accions de la qual impliquen centenars de morts. Per això escriure sobre la camorra suposa jugar-se la vida. Saviano és aquí el nom conegut però a Itàlia hi ha més de vuitanta periodistes amenaçats que necessiten escolta. Estem parlant d’una dimensió molt superior. Aquest cas [el narcotràfic gallec] és una assumpte criminal i mafiós però el component de violència és molt menor que el de la camorra. Per tant la comparació és impossible.»

«Fariña, a un altre nivell de Gomorra, va començar com un llibre que escrivia en la meva habitació per veure si, com a mínim, el llegia la meva mare; després es va convertir en un fenomen a Galícia; a Espanya va funcionar i ara s’està venent a altres països i va acabar sent una sèrie de televisió. Per suposat, per mi va superar les meves expectatives de llarg; ni en el meu somni més eròtic que jo hagués pogut tenir no entrava que Fariñapogués tenir més de 40.000 exemplars venuts.»

 

4. L’origen de l’omertà

«El silenci que pot existir ara a Galícia no té res a veure amb el que hi havia, que estava relacionat amb la connivència i la tolerància. Durant molts anys a Galícia es va fer la vista grossa amb el contraban i el narcotràfic, com a conseqüència d’una història. El narcotràfic no apareix espontàniament. Té una explicació que té a veure amb les característiques de Galícia, un lloc històricament aïllat, endarrerit i econòmicament per sota de la mitjana. La Galícia de postguerra era un país, no sé si dir subdesenvolupat, però , segons les cròniques del contraban de l’època, hi mancaven aliments. Els contrabandistes creuaven la frontera amb Portugal, que llavors era una país que vivia de les colònies africanes i d’allà hi portaven productes de primera necessitat. Per tant, els contrabandistes no eren vistos com gent que infringia la llei sinó com herois, benefactors socials que suplien allò que l’Estat no estava sabent fer. Quan això evoluciona, quan ja no són necessaris els productes de primera necessitat, els contrabandistes esdevenen gent que dona treball, que genera riquesa. Una altra vegada, en l’imaginari social gallec, els contrabandistes són bona gent, gent respectada.»

 

5. Protagonistes/lectors a les presons

«Quan feia dos o tres mesos que el llibre era a la venda, un funcionari de presons que és amic meu, em va dir: ‘Ei, no paro de trobar-me el teu llibre a les cel·les. Se’l van passar d’uns als altres’. És més: em va arribar el missatge que alguns estaven profundament decebuts amb el llibre perquè ells no hi sortien. Aquest és un món d’egos i em consta que hi ha narcotraficants molt emprenyats per mi per aquesta raó.»

 

 

6. La responsabilitat de la societat.

«La societat és la menys responsable. Perquè el veí no veu un narcotraficant, veu un altre veí. Si les autoritats, si la política, si les institucions no estan a l’alçada i no fan el que deuen, com els anem a exigir als veïns que els denuncien? «Ara vaig a la caserna a denunciar el veí narcotraficant i després ja torno a casa i el saludo pel carrer!». La societat gallega va ser víctima, més que res, d’aquestes connivències de polítics i policies. Amb l’evolució de la societat gallega això va anar minvant. Ara als polítics ja no els representa un rèdit polític ser a prop dels narcotraficants i se n’allunyen.»

 

7. A un pas de Sicília

«El narcotràfic va ser molt greu en Galícia i ho és, però va estar a punt de ser molt pitjor encara perquè es preparava per a entrar en les institucions. Hi ha una frase feta, que és que ‘Galícia va estar a punt de ser Sicília’. Més enllà del fet que s’ha dit molt, té un significat molt real. Si no arriba a ser per la reacció de la societat gallega, sobretot de les dones, i la posterior intervenció de l’Estat, avui estaríem parlant d’un problema enquistat. Pontevedra va arribar a ser un problema polític greu perquè van estar a punt de controlar institucions. I això ja és una altra cosa.»

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.