Fa cinc anys Agustí Villaronga explicava aquella troballa a EL TEMPS: “Allò em va emocionar molt, perquè jo ja volia dedicar-me al cine, també”.
El Villaronga adolescent va veure amb incredulitat que a Madrid tancava l’Escuela Oficial de Cinematografía, el referent més directe, però això no el detindria. Va enviar una carta al Centro Sperimentale que Roberto Rossellini (Roma, ciutat oberta; Stromboli...) havia fundat a la capital italiana i va demanar-ne l’ingrés. Només tenia setze anys i la sol·licitud va entendrir alguna ànima coratjosa d’aquell centre del cinema italià. “Em van dir —recordava Villaronga a EL TEMPS— que era millor que tingués més edat i uns estudis inicials. Finalment, vaig decidir matricular-me a la Universitat de Barcelona, en Filosofia i Lletres, on hi havia algunes assignatures que tenien relació amb el cinema i amb el teatre. Era quan feia classes en Miquel Porter i Moix”. Porter Moix era un expert en cinema, un estudiós del setè art que havia convençut als responsables de Filosofia i Lletres que hi havia d’haver alguna assignatura que parlés de cinema.
Els referents del cinema català de l’època eren escassos. Els referents de cinema en català eren nuls.
L’expresidenta de l’Acadèmia del Cinema Català Isona Passola —productora dels tres grans èxits d’Agustí Villaronga en català (El mar, Pa negre iIncerta glòria)—, recorda que el cinema en català ho havia tingut tot en contra i la manca de referents era total: “Durant els 125 anys d’història del cinema —diu Passola a EL TEMPS— la cultura catalana n’ha passat molts interferida políticament, molt interferida. Mentre que els artistes de les altres disciplines han pogut inspirar-se en altres artistes (els escriptors en altres escriptors; Joan Miró en la pintura gòtica o romànica o posterior; els arquitectes amb els arquitectes anteriors), la gent del cinema no tenim referents catalans —en teníem poquíssims i, en català, pràcticament res”.
Villaronga treballaria en diverses produccions teatrals, amb la companyia de Núria Espert; en alguna de televisió (va ser director d’art a La plaça del diamant de Betriu el 1982) i després començaria l’experiència com a director amb tres curts (Anta mujer, Laberint i Al Mayurqa) que culminaria en el seu primer llargmetratge: Tras el cristal (1987), la primera incursió en la foscor de la violència psicològica i física i el dolor.
Després d’altres pel·lícules en castellà, el 2000 Agustí Villaronga va coincidir amb la productora de Massa d’Or, Isona Passola i van tirar endavant el projecte que modificaria el curs de la carrera de Villaronga, El mar, una adaptació de l’obra de Blai Bonet: “Amb l’Agustí”, explica Passola “vam fer un pacte no escrit —això ho hem analitzat després; no quan ho fèiem— per beure dels clàssics de la literatura catalana i fer tot el que fan totes les cinematografies del món: adaptar els grans clàssics al cinema. Vam fer aquesta aposta (més que un pacte) i així es van rodar posteriorment Pa negre, basada en l’obra d’Emili Teixidor i Incerta glòria, de Joan Sales”.
El mar es va presentar al Festival de Berlín i va guanyar el Premi Manfred Salzgeber a la innovació. L’aposta de Villaronga per la introspecció —El marés un altre viatge al dolor i la violència psicològica—, la literatura pròpia i la llengua materna va despertar encara més interès internacional.
“De sobte, quan roda la primera pel·lícula en català, El mar, l’Agustí s’adona que forma part d’una tradició”, diu Passola. “Ell mateix em va dir que rodar en català l’havia portat a les arrels, i això es nota: la prova és que les pel·lícules que ha rodat en català són les que han anat més lluny internacionalment. I sense problemes ni conflictes. Hem viatjat per tot arreu amb les nostres pel·lícules i tothom les aplaudeix, les agraeix, plora quan ha de plorar i riu allà on han de riure”, diu Passola.
Si El mar va tenir un èxit de crítica, Pa negre va atreure públic, premis i la possibilitat de tornar a projectar el seu cinema sobre matèria literària de primera magnitud. La pel·lícula no només va arrasar en els premis de l’Acadèmia Catalana d’aquell any (tretze premis Gaudí), sinó que va triomfar en els de l’Acadèmia espanyola (nou premis Goya), va arrossegar molt públic als cinemes i, per primera vegada, la versió original en català va ser una opció en cinemes de l’Estat on mai s’havia concebut aquesta possibilitat. El recent fenomen Alcarràs —amb un cinema molt diferent, d’històries mínimes i actors no professionals sobre temàtiques d’un realisme molt actual— s’explica pel seu triomf al Festival de Berlín, però Pa negre, en el seu moment, va trucar a portes que ara s’han obert més fàcilment.
La qualitat de la proposta de Pa negre va ser cabdal en aquell moment, segons Passola: “Quan una pel·lícula catalana i en català aconsegueix nou Goyes de l’Acadèmia espanyola és perquè és molt i molt bona. I era molt bona perquè l’Agustí era un grandíssim director d’actors; un grandíssim planificador quan estava al rodatge i també en el muntatge (i ho dic amb tot el coneixement de causa perquè hem treballat junts en els muntatges i hem tingut unes discussions brutals per si el públic entendria el que volia dir o si no, però va ser preciós per mi”.
Passola creu que el valor de Villaronga és haver-se convertit en el referent que no existia: “La gran aportació de l’Agustí és que ha esdevingut un clàssic i ara hi haurà directors i directores de cinema que ja tindran referents. I ha esdevingut un clàssic perquè és molt bo; ha connectat amb la seva cultura (una cultura àmplia i molt diversa) i, en fer-ho, després de fer cinema en castellà, Agustí es va retrobar amb ell mateix amb molta potència. Ho dic així perquè ell m’ho va dir així”.
El llegat
En Lluís Danés (Gaudí a la millor direcció artística i millor pel·lícula, el 2020 per La vampira de Barcelona) explica a EL TEMPS que, sense Tras el cristalmai no s’hauria fet director de cinema: “Vaig veure Tras el cristal de molt petit, una nit que la passaven per La 2 de TVE. Em va impressionar molt que el cinema pogués crear atmosferes que transitessin entre la realitat i el somni amb aquella potència visual desmesurada de l’Agustí. Després he pogut veure Fellini (Casanova) i vaig trobar uns vincles molt clars. Aquestes dues pel·licules i aquests dos directors sempre m’han fet de guia”.
Danés se sent proper a Villaronga pels paral·lelismes en el començament de la carrera: “La formació, i la manera d’entrar al cinema de l’Agustí, ha estat molt similar a la meva. Des de la direcció d’art, era un paio que estava molt interessat en totes les arts perifèriques estètiques del cinema, no només la direcció sinó també la direcció d’art, el vestuari, el maquillatge, el so, l’atmosfera i el muntatge. I és el mateix que em passa a mi”.
Lluís Danés afirma que sempre ha vist Villaronga “com un mestre” i creu “que no només va obrir una manera d’explicar el cinema”, sinó que va demostrar que, “des de diferents departaments que no són estrictament de cinema (no només des de la direcció) sinó també des de les perifèries (des de la direcció artística), es podia també explicar i dirigir pel·lícules tan bèsties com les que ell va fer”. Uns films, diu Danés, “que tenen el que ha de tenir una pel·lícula —que t’enganxaenent, són estèticament meravellosos. Són experiències visuals que moltes vegades també es podia apreciar en el cinema mut; és un cinema que pràcticament no necessita la paraula”.
A més, Danés gaudeix també del cantó fosc que atreia Villaronga i protagonitzava les seves pel·lícules. “A mi el món fosc és el que més m’atreu. Dins de les ombres hi ha tots els matisos possibles. Dins de la llum és molt diàfan, massa. Per això crec que, a ell, com a mi, parlar de la foscor ens serveix per parlar de la llum”.
Lluís Danés insisteix que sempre l’ha posat com “un exemple” dels seus “directors preferits, al costat de David Lynch, amb qui també té molt a veure —crec jo— o un Fellini. I també Passolini a l’hora de retratar els personatges”. Afirma que “tant Fellini com Passolini des de la seva banda actoral, Lynch i l’Agustí Villaronga comparteixen l’atmosfera cinematogràfica, que no només són els personatges, sinó també tot allò que passa entre una paraula i l’altra paraula”.
El director de La vampira de Barcelona afegeix que, en aquest grup es podria també incloure algunes pel·lícules del director basc Julio Medem.
La nòmina de directors que segueixen la petjada de Villaronga cinematogràficament i estèticament parlant és difícil d’establir, perquè el seu mestratge ha estat tant potent com recent. En cinema, els deixebles no apareixen immediatament, no rivalitzen immediatament amb les pel·lícules del seus referents. Per molt comprimida que estiga la història del cinema català, aquest efecte és encara difícil d’apreciar —més encara quan parlem d’una cinematografia amb poques produccions anuals.
Lluís Danés se sent “molt reflectit en ell i amb la capacitat que tenia per passar d’un territori a un altre (del teatre al cinema i peces publicitàries o d’altres lligades a un altre format)” i continuar mantenint l’estil. “Una de les coses que m’ha ensenyat és que no hi ha barreres. El contador d’històries pot ser lliure i traspassar aquesta barrera i endinsar-se en el teatre o en el que vulgui”.
Un exemple clar, segons Danés, és el documental de Villaraonoga sobre els últims moments de Rosa Novell: “És una de les peces més brutals i esgarrifoses, però a la vegada més belles de la trajectòria de Villaronga” i “saps que allò parteix d’una ment cinematogràfica”.
Danés conclou que “la gent que ens acostem al costat fosc de la vida tenim la capacitat de riure’ns molt del costat de la llum, i de la foscor. Amb ells és amb qui més m’he divertit”.
Agustí Villaronga explicava així la seua atracció pel costat fosc a EL TEMPS: “No sé d’on deu venir. Cadascú tira per on tira. Sempre m’ha atret molt el món fosc de les coses; sempre m’ha atret moltíssim. Però no sé per què. A d’altres els pot atreure la comèdia o parlar d’un problema sentimental. A mi no m’atreu en absolut la història d’un matrimoni que se separa. En canvi, veure com el mal funciona, com el mal tergiversa les coses, tot aquest món fosc m’atreu i m’atreu mirar-lo sense jutjar-lo massa —intentant entendre’l fins i tot: posant-me en la seva pell, per saber com es genera el mal, com es produeix i es desenvolupa”. •