Els càntics fervorosos dels aficionats anglesos eren la cirereta del pastís d’un autèntic concert amb l’esfèric. Sota la batuta del tècnic català Pep Guardiola, el Manchester City s’havia convertit en una orquestra deliciosa, capacitada per interpretar un joc de combinació excels. Un tractament curós de la pilota, una habilitat per ferir de mort el contrari amb delicadesa, que havia sotmès el Reial Madrid, l’autèntic emperador de la Lliga de Campions.
El club anglès havia aconseguit golejar per quatre gols a zero l’equip del magnat Florentino Pérez i havia tret el seu bitllet per a la seua segona final de la màxima competició continental. La gesta s’havia produït, a banda de per la configuració d’una plantilla de somni i d’un sistema futbolístic que fregava l’excel·lència, per l’arribada a la propietat de l’entitat celeste d’un fons d’inversió sobirà d’Emirats Àrabs Units. Els petrodòlars d’aquest estat del golf Pèrsic havien permès la construcció d’un equip guanyador, amb un domini quasi incontestable a la lliga anglesa.
A l’altra banda de la ciutat, a la devota del Manchester United, també es projectava l’ombra allargada d’un fons d’inversió àrab. Els actuals propietaris dels dimonis rojos, la família multimilionària Glazer, originària dels Estats Units d’Amèrica, havia col·locat el cartell “Es ven”. Els germans Avram i Joel havien rebut l’interès de Qatar Investment Authority, l’instrument d’inversió d’aquest emirat antidemocràtic per diversificar els rendiments obtinguts per l’extracció de cru i per llavar la imatge del país pèrsic a través de l’esport. El fons, propietari al mateix temps del PSG, havia oferit 5.600 milions d’euros pel Manchester United.
El competidor de Qatar per comprar l’entitat futbolística era Jim Ratcliffe, fundador d’Ineos, la quarta química més gran del planeta i popular per patrocinar un equip de ciclisme força exitós. Assenyalat per actuar amb les empreses que adquireix com un fons voltor, oposat als impostos verds i contrari a les organitzacions sindicals, es tractava d’un perfil no gaire allunyat dels fons i dels inversors que han col·locat la seua mirada al futbol, amb els clubs convertits en objectes de desig del capital internacional.
Febra inversora
L’aterratge d’un fons d’inversió sobirà àrab al comandament del Manchester City l’any 2008 i la carrera per assolir el control del Manchester United són la punta de l’iceberg de la financerització creixent del futbol. Només en 2022 va produir-se un autèntic boom protagonitzat per fons d’inversió i grans fortunes que va sumar, segons eldiario.es, la imponent xifra de 8.000 milions d’euros.
L’exemple paradigmàtic d’aquesta febra inversora fou l’AC Milà, una de les entitats històriques i amb més solera del calcio. Desvinculada en 2017 del magnat televisiu i ex primer ministre transalpí Silvio Berlusconi, l’esquadra rossonera va quedar en mans del fons Elliot Management, un dels peixos grossos del capital voltor al món que va estar fundat per Paul Singer, donant de l’expresident nord-americà Donald Trump i finançador habitual de causes ultraconservadores als Estats Units d’Amèrica.
Aquest fons d’inversió estatunidenc, que s’ha oferit a proporcionar suport financer als aspirants per quedar-se amb el Manchester United, va vendre el club italià per 1.200 milions d’euros a RedBird Capital, amb una cartera d’interessos a altres esports com ara el beisbol. Els nord-americans, però, van situar-se lluny de l’astronòmica quantitat que va abonar l’aliança entre l’empresari Todd Boehly, amb participacions en l’equip de beisbol Los Angeles Dodgers i en Los Angeles Lakers de bàsquet, i el fons californià Clearlake Capital. Ambdós van desemborsar 5.000 milions d’euros per controlar el Chelsea, fins al moment en mans de l’oligarca rus Roman Abramovich.
A 476 kilòmetres al nord, a la ciutat de Newcastle, el capital internacional també havia demostrat el seu apetit pel futbol d’elit d’Anglaterra. Dintre d’una estratègia de rentar-se la seua cara al·lèrgica a la democràcia, l’Aràbia Saudita havia abonat prop de 400 milions d’euros a través del seu Fons d’Inversió Pública per erigir-se amb el 80% de les accions del Newcastle, un històric del futbol britànic que va tenir entre les seues files el mític golejador Alan Shearer. L’altre 20% quedava en mans dels fons RB Sports & Media i PCP Capital Partners, que es reparteixen els títols de manera igualitària.
El futbol britànic va experimentar altres operacions com ara la venda del 27% del West Ham United, un equip amb aspiracions europees de l’est de Londres, a l’empresari txec Daniel Kretinsky, amb interessos a l’Spartak de Praga; l’adquisició del Southampton per part del multimilionari televisiu d’origen serbi Dragan Solak, o l’entrada al capital del Crystal Palace, un club de la màxima categoria anglesa situat al sud de la capital del Regne Unit, de l’inversor estatunidenc John Textor. A través del seu vehicle financer Eagle Football Holdings, va adquirir també a les acaballes del 2022 un dels grans francesos: l’Olympic de Lió. Per aconseguir el 77% de les accions, va abonar 317 milions d’euros.
Amb militància al Partit Demòcrata i copropietari dels Boston Celtics, Stephen Pagliuca, president de la firma d’inversió Bain Capital, amb una gestió d’actius valorats en 165 milions de dòlars, va erigir-se a principis del 2022 en propietari del 55% de l’Atalanta, una esquadra habitual dels màxims torneigs continentals. L’apetit de l’inversor nord-americà al futbol europeu, tanmateix, no s’ha quedat a Itàlia. En unes declaracions a l’agència d’informació econòmica Bloomberg, va reconèixer el seu interès per comprar un equip d’Anglaterra. «Volem invertir en un gran club, però volem ser disciplinats per poder mantenir la inversió en el futur», va expressar.
L’alarma dels hòldings futbolístics
Com si es tractara d’una devoció incurable, els inversors han multiplicat la seua aposta per l’adquisició d’equips de futbol amb la compra d’accions de diferents clubs. El Manchester City és, de nou, el cas més icònic, ja que els seus propietaris dels Emirats Àrabs Units, i del bracet de capital xinès, ha impulsat la societat de cartera City Football Group, de la qual, com s’observa al gràfic adjunt, depenen clubs com ara la mateixa entitat anglesa, el francès Troyes AC, l’australià Melbourne City o l’uruguaià Montevideo City Torque. City Football Group compta, a més, amb el 47% de les accions del Girona, el 80% del Palerm, el 99% del belga Lommel SK, el 80% del New York City FC o el 65% de l’indi Mumbai City Football Club.
El fabricant de begudes Red Bull, amb una presència notable a diferents disciplines esportives, atresora dos equips de nivell continental com ara l’alemany Leipzig o l’austríac Salzburg, així com el fons nord-americà Red Bird és l’amo del Milà, al mateix temps que controla el francès Toulouse FC. Aquest actor financer, a més, gaudeix de participacions en un dels transatlàntics del futbol britànic: el Liverpool. Ho fa gràcies a posseir el 10% de Fenway Sports Group, un conglomerat d’empreses esportives multinacionals que al seu dossier d’inversions consta com a propietari del mític club de l’oest d’Anglaterra.
La lliga anglesa està farcida de propietaris d’equips amb interessos accionarials en altres clubs d’Europa. L’empresari John Textor, amb una participació important al Crystal Palace i màxim accionista, com hem vist adés, de l’Olympic de Lió, disposa de capital del Molenbeeck belga i del Botafogo brasiler; i el multimilionari nord-americà Bill Foley, que va comprar a les acaballes de l’any passat el Bournemouth per 120 milions de lliures esterlines, posseeix accions del Lorient francès. Encara més, la família italiana Pozzo no sols controla l’Udinese italià, sinó que és l’amo del Watford anglès i va ser el màxim accionista anys enrere del Granada.
Mentre fons sobirans com Qatar Investment Authority tenen en la seua cartera al PSG i a l’Sporting de Braga de Portugal, altres instruments financers com ara 777 Partners és el propietari del Genoa italià, gaudeix de participacions al Sevilla FC, al Vasco da Gama del Brasil, al francès Red Star Paris, a l’australià Melbourne Victory i anhela atresorar l’Hertha de Berlín. L’aspirant a comprar el Manchester United, Jim Ratcliffe, ja gaudeix de participacions al Niça i al Laurent suïs.
El multimilionari d’Iran i els Estats Units d’Amèrica Jahm Najafi va intentar adquirir el Tottenham Hotspur, un equip de solera de Londres, quan ja ostentava títols socials de l’Alcorcón. De fet, el principal accionista de l’equip madrileny instal·lat a la tercera categoria del futbol espanyol és el nord-americà David Blitzer, soci general del Crystal Palace i amb participacions en l’holandès Ado La Haia o en el teutó Augsburg.
A l’Estat espanyol, hi ha altres casos com ara l’històric Sporting de Gijón. Aquest equip de la segona divisió estatal està en mans de la societat de gestió d’actius esportius Orlegi Sports, la qual administra els clubs mexicans Atlas i Santos Laguna. El màxim rival dels sportinguistes, l’Oviedo, també està en mans de capital mexicà: el seu propietari és el Grup Pachuca, amb interessos a clubs de Xile, Uruguai, Argentina i, per descomptat, de Mèxic.
La possessió de diferents clubs per part d’un fons d’inversió o d’una gran fortuna s’ha convertit en un fenomen creixent. En els darrers anys, la xifra dels anomenats multiclubs s’ha disparat fins a 80, amb un augment del 75% en tres anys, segons les dades del centre d’investigació sobre l’esport CIES Sport Intelligence. “L’augment de les inversions multiclub tenen el potencial de generar un risc material en la integritat de les competicions de clubs europees, amb un augment del risc de veure dos equips del mateix propietari enfrontant-se al terreny de joc”, va assenyalar la UEFA, la mandatària del futbol europeu de clubs, en un informe on incidia sobre aquest fenomen.
“Té el potencial d’accelerar-se en els pròxims anys, amb molts inversors a la carrera per invertir en clubs els actius dels quals s’estan percebent com a infravalorats. Aquests fons aposten principalment per múltiples equips de diferents lligues”, va remarcar la UEFA, així com el seu president, Aleksander Ceferin, indicava: “Cada vegada hi ha més interès a gaudir de la propietat de diferents clubs. No hauríem de dir simplement no a les inversions de propietat multiclub, però cal veure quina mena de normatives establim en aquest cas, perquè les normes han de ser estrictes”.
Amb diferents inversors vigilant les seues opcions per irrompre a la cobejada lliga anglesa, o, fins i tot, a les categories inferiors britàniques amb l’objectiu de revalorar clubs, prop de 200 equips pertanyen a un grup de propietat multiclub. Aquesta aposta per posseir diversos clubs s’observa com un segur financer enfront de possibles descens, i alhora obre la possibilitat a efectuar intercanvis de jugadors i fixatges entre entitats futbolístiques del mateix hòlding.
La UEFA, a l’informe referenciat, ja avisava que el 75% dels 114 traspassos entre clubs d’una mateixa propietat foren cedits o gratuïts. El temor dels aficionats al fet que l’equip xicotet es dedique a subministrar al gran del hòlding els seus millors futbolistes a un preu irrisori és ben present.
Omnipresència dels fons d’inversió
L’última maniobra de financerització del futbol va aixecar en peu de guerra als aficionats alemanys. Els seguidors teutons van oposar-se a la possibilitat que la lliga germànica venguera un percentatge dels seus drets audiovisuals a un fons d’inversió. O dit d’una altra manera: rebutjaven el model de l’Estat espanyol, on el fons CVC va comprar el 8,2% d’aquest negoci per 1.994 milions d’euros, a pesar de la negativa del Reial Madrid o del FC Barcelona. Aquesta crítica dels seguidors alemanys va forçar molts clubs a votar nein a l'entrada dels fons d'inversió al negoci dels drets audiovisuals del futbol germànic.
Si a França va reproduir-se la jugada financera espanyola, els patrons de la lliga italiana van desestimar-ho, amb la Juventus i el Nàpols al capdavant. Els aspirants a fer-se amb una part del pastís dels drets televisius de la competició germànica són CVC, KKR, Blackstone o Advent. Tots noms ben coneguts del tauler internacional dels fons d’inversió, d’aquells que ja estenen amb freqüència els seus tentacles al món del futbol.