Quan debuta com a jugador al primer equip del FC Barcelona, el 16 de desembre de 1990, el noi de Santpedor és petit, gairebé esquifit, sense massa força física. Guardiola no té un regateig espectacular ni xut ni gol. I, malgrat això, Johan Cruyff l’ha fet pujar al primer equip i sortir de titular en substitució del lesionat Amor. Cruyff l’encerta perquè, en dos anys, esdevé una peça clau del Dream Team. A la seva segona temporada, la 1991-1992, Guardiola participa molt activament en la victòria de la Lliga, la primera Champions del Barça i l’or de la selecció espanyola en els Jocs Olímpics de Barcelona.
Guardiola s’havia guanyat el lloc de titular com a “organitzador del joc” (una definició de la qual pocs parlaven als 80): una descripció reservada per al jugador amb visió, anticipació i agilitat mental. “Això —explica el seu amic Jordi Finestres— vol dir que té el cap a lloc: al final, aquests nens tan esquifits com el Guardiola —o, fins i tot, com el Messi—, han de posar un plus d’esforç; els que són més dèbils físicament han de jugar més amb el cervell”. I és aquest òrgan el que distingirà Guardiola.
Les arrels
Jordi Finestres és periodista i coneix Guardiola des d’abans que pugés al primer equip, per veïnatge (un és de Santpedor i l’altre de Manresa), generació (tres anys de diferència) i interessos comuns (el Barça). “Ell dóna les primeres passes com a jugador al Gimnàstic de Manresa; allà li arriba una oportunitat per fer un entrenament amb el Barça. N’arriba a fer dos. I té la sort que en un d’ells hi havia el Cruyff allà, que diu que aquell nano és bo i demana que se l’incorpori a la Masia. Amb 13 o 14 anys”.
L’escola del futbol base del FC Barcelona, La Masia, va marcar la joventut d’en Guardiola i aquest impacte tindrà conseqüències molt significatives en la posterior etapa d’entrenador. Sobre el Guardiola adolescent, també va tenir un efecte. En una entrevista publicada a EL TEMPS el 1991, Guardiola explicava que, al començament, separar-se de la família el va afectar: “Enyorava molt casa meva, plorava molt, em sentia sol, perquè vaig venir de molt nen. Però aviat et vas obrint i et vas fent. Suposo que creixes més de pressa, sobretot per les responsabilitats que vas adquirint”.
En aquella conversa amb l’Enric Rimbau, Guardiola ja manifestava un ideari que encara avui sorprèn molts comentaristes esportius i polítics de Madrid. Quan se li demanava si preferia una selecció espanyola o una de catalana per als Jocs Olímpics de 1992 —i faltaven només set mesos—, Guardiola era clar com l’aigua: “Una selecció catalana olímpica. Però una cosa és el que ‘és’ i l’altra, el que la gent sent. Seria un plaer defensar la selecció catalana. Tant de bo que algun dia em pugueu aplaudir en aquesta situació, qüestió per ara força inviable. Per tant, com a professional, em seria un plaer defensar l’espanyola”.
El discurs de Guardiola, molt més atrevit que el dels seus companys en el compromís nacional, també seria singular en molts altres. Manifestava la seva admiració per la poesia de Miquel Martí i Pol, per la música de Lluís Llach i, fins i tot, participava en un passarel·la de moda d’Antonio Miró. Uns el criticaven per posar-s’hi on no tocava i d’altres se’n feien creus de la cultura que demostrava Guardiola. Això sempre l’ha incomodat. Jordi Finestres recorda que, en una entrevista a EL TEMPS el 1997, Guardiola li responia que els futbolistes no eren rucs: “Perquè jo llegeixi llibres o vagi al cinema o qualsevol altre lloc, no vol dir que els qui no ho fan siguin enzes. A mi m’agrada llegir com m’agrada anar a una discoteca de tant en tant i anar a fer una copa. Els meus gustos són molt diversos. Em pot agradat llegir però no sóc una persona intel·lectualment plena. Jo tinc unes altres ocupacions. (...) A l’equip hi ha molta gent que llegeix, però n’hi ha moltíssima més de la meva edat que encara ho fa més i va molt més al cinema que no pas jo. (...) Vull trencar aquesta imatge que sembla que doni classes a la facultat de literatura”.
La tenacitat
Si el futbol és un món generador d’una mitologia pròpia, el barcelonisme és capaç de santificar en vida els seus herois. Segons Finestres, Guardiola mira de distanciar-se d’aquest tractament: “Una altra cosa que encara dura és aquest costum dels catalans de mitificar la gent, de posar-los a l’altar. El Pep se’n riu. Ell respecta totes les opinions —i és evident que els afalacs són més ben rebuts que les crítiques, per descomptat— però tot això de mite, icona i tal, ho porta bé, però no ho acaba d’entendre massa. Guardiola diu que el seu mèrit és haver pogut jugar a futbol al Barça, sobretot gràcies a la confiança del Cruyff, i arribar a ser entrenador i que les coses anessin bé, la qual cosa atribueix també als ensenyaments de Cruyff i al gran equip que formaven Messi i companyia”.
Un altre cop surt la vena modesta del Guardiola, que als crítics i als iconoclastes els sembla estudiada i falsa.
Per contra, hi ha declaracions de Guardiola que alguns barcelonistes podien considerar pretensioses, com ara la seva voluntat expressa de jugar en altres llocs per conèixer cultures diferents. Allò, que alguns van interpretar com una excusa per marxar del Barça, es va demostrar cert quan, anys després, faria un intensiu d’alemany per entrenar el Bayern de Munic.
L’època de Guardiola al Barça va ser d’èxit en el pla esportiu, però no va ser una travessia sense tempestes. L’anomenat entorn, una mena de cort reial que vol agradar al president i alhora influir-lo —en aquell moment, Josep Lluís Núñez—, va fer servir tàctiques maquiavèl·liques. “Cap al 1997 —recorda Finestres— Guardiola està uns mesos amb problemes físics als isquiotibials. En aquell moment apareixen una sèrie de rumors amb molta mala fe inventant-se mentides sobre malalties estranyes, sobre les seves tendències sexuals i altres ridiculeses. Ell sap d’on vénen les calúmnies i això l’endureix. Era gent de dins del club, de l’entorn mediàtic del [Josep Lluís] Núñez. Era un moment que s’estava pendent de renovar o no”. Pura qüestió de pasta. Però la força de Guardiola es va forjant amb proves com aquesta, fora del camp de futbol. “No parla d’això i no té gens de ressentiment, però sí que el va endurir. Més que res perquè aquestes coses personals també afecten la família, els pares, etc.”
El 1997 apareixen una sèrie de rumors amb molta mala fe inventant-se mentides sobre malalties estranyes i les seves tendències sexuals
L’altre fet que el va marcar, potser més durament, li arribarà quan surti del Barça per provar fortuna en el calcio italià, concretament al modest Brescia. Després d’un partit contra el Lazio, un control antidopatge detecta nivells il·legals de nandrolona en la sang de Guardiola. Aquí començarà un procés de set anys fins a demostrar que ell no s’havia pres res. “Va moure cel i terra; va rebre consell de molts advocats; es va llegir tot el que hi havia publicat, de documentació mèdica, sobre la nandrolona. En sap un niu sobre dopatge. Per què? Perquè volia arribar fins al final amb coneixement de causa”. Guardiola va tenir l’oportunitat de fer marxa enrere i deixar-ho córrer per no allargar-ho més: “Al cap de dos o tres anys de presentar recursos —explica Finestres—, li ofereixen un tracte: ‘Tu digues que no ho vas fer de mala fe però que vas prendre una substància que no havies d’haver pres, i quedaràs absolt’. Segurament una altra persona hauria acceptat, però Guardiola va dir: ‘Jo, per què he de reconèixer una cosa que no he fet? Jo no he fet res. La nandrolona és una substància que fabrica el meu cos. Jo no he pres res ni voluntàriament ni involuntària i arribaré fins al final’. Set anys va trigar a arribar una sentència que reconeixia que no havia pres cap substància il·legal. Aquesta capacitat de perseverança en aquesta qüestió del dopatge l’ha marcat molt”.
La majoria del barcelonisme adora Guardiola. La majoria venera el terra que trepitja, el seu estil, la capacitat comunicativa, la serenor i, fins i tot, el seu vessant més profètic (“Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora som un país imparable”). Però realment Guardiola és el gendre que somien tots els sogres o una estudiada combinació de fingida bonhomia?
Potser Guardiola s’ha guanyat aquesta imatge sense pretendre-ho realment. Potser va ser culpa del context futbolístic en el qual va tornar al primer equip, com a entrenador: sense gairebé esperar-ho, va heretar el Barça de Frank Rikjaard, un equip alegre i combatiu que ballava la samba de Ronaldinho mentre Samuel Eto’o rugia als racistes amb orgull de pantera negra. Amb això, que era molt, i inestimables reforços de la Masia, Guardiola va aixecar tants títols que l’etern rival va anar a buscar l’altra cara de la moneda, The Special One, José Mourinho. Si Josep Guardiola era la cara, el nou entrenador del Reial Madrid seria la creu: superb, histriònic, prepotent, contradictori i involuntàriament antipàtic. Uns trets que reforçarien els oposats de Guardiola: modest, mesurat, equànime, coherent i forçadament simpàtic. Si Guardiola era sempre infinitament respectuós amb els rivals —de vegades fins a superar el límit de la condescendència—, Mourinho es permetia de tant en tant un deix de menyspreu —que, en comptades ocasions, feia extensible als jugadors del propi equip.
També hi ha una petita franja d’aquest barcelonisme que s’atreveix a qüestionar la fidelitat de Guardiola. Per a aquest sector, la lleialtat de Guardiola sempre té data de caducitat: tant en el seu vessant de jugador com en el d’entrenador, Guardiola ha marxat del Barça per pròpia voluntat. I això aixeca susceptibilitats entre alguns dels fidels de la religió barcelonista.
Per contra, la gent propera el considera fidel i constant, segons Finestres: “Si hagués de descriure Guardiola com a amic, diria que és molt fidel” i, respecte al Club, “és molt culer; s’estima molt al Barça; d’això, que la gent no en tingui cap dubte”.
La fidelitat
Finestres il·lustra la fidelitat de Guardiola amb una anàlisi sobre els seus contractes: “Amb els contractes sempre ha arribat fins al final. Però no ha enganyat mai ningú. És un home de contractes curts perquè, quan li han ofert contractes llargs, ell ho ha explicat molt bé: ‘El món del futbol és volàtil. Avui estàs amunt, demà estàs a baix i no vull ser mai una nosa per al club que m’ha contractat. Renoven any per any —o de dos en dos’. Penso que això és honest”, rebla Finestres.
La volatilitat del futbol no és només esportiva. El Guardiola entrenador pot estar sotmès a la pressió de l’entorn, mediàtic o no, com ho va estar el Guardiola jugador.
Com a míster del Barça, el de Santpedor va rebre un fort marcatge del Grup Godó i, després, la pressió derivada d’una directiva desorientada.
La raó dels atacs del Grup Godó, segons Finestres, “és que Guardiola és un home lliure i no ha volgut mai viure d’hipoteques. El Grup Godó no ha entès que Pep Guardiola no fos un dels seus. Però és que Pep Guardiola no és de ningú”.
Un altre punt de fricció van ser els plantejaments nacionals d’en Guardiola: “Hi ha un grup de comunicació que no combrega amb aquestes idees seves, i sempre ha buscat algun argument per atacar-lo esportivament —que es pot entendre— o personalment, que és quan fa més mal. I així han dit d’ell que no s’estima prou el Barça o, posteriorment, que ha fallat a persones que Guardiola s’estima o s’ha estimat —li va fer molt de mal una sèrie d’articles horrorosos quan la mort del Tito Vilanova. No venia a tomb si Guardiola s’havia distanciat o no d’en Tito”.
Guardiola havia explicat que deixava el Barça per cansament, però, destaca Finestres, “s’ha d’entendre que el cansament no és només esportiu; és també moral”. En Guardiola prefereix deixar-ho abans de prendre mal i que s’arribi a posicions irreconciliables.
“Al Pep Guardiola —opina Finestres— li encanta fer d’entrenador, però a qualsevol persona, fins i tot a Pep Guardiola, el pot esgotar fer d’entrenador, de portaveu del club i de president. Ell ho ha dit molt clarament: ell s’ha sentit amb molt de suport en una època molt determinada, amb en Jan Laporta de president, perquè considerava que l’entrenador només s’havia d’ocupar de la parcel·la del vestidor i que el president del Barça, en aquell moment Joan Laporta, es dedicava a parar els cops institucionals. Després, amb en Sandro Rosell, les coses van canviar i d’alguna manera Guardiola va estar més exposat a qüestions que no afectaven el vestidor sinó que afectaven la vida del club”.
La lliçó referma la decisió de Guardiola de no allargassar excessivament els contractes amb els clubs: “Fixem-nos —analitza Finestres— que ha estat quatre anys al Barça, tres anys al Bayern i no crec que al City s’estigui més de quatre o cinc anys. I no és perquè consideri que està fastiguejat o perquè l’han de fer fora. No. Ell té una passió com a entrenador. Això, els jugadors ho veuen. Tots parlen molt bé de Guardiola: l’assistència cada dia als entrenaments; la intensitat amb la qual ho viu; 16 hores a la Ciutat Esportiva... però arriba un moment que és insuportable continuar-ho, perpetuar-ho. Per tant, abans de prendre mal, millor començar un altre camí”.
El cervell: l’òrgan que Guardiola fa servir més que cap altre home de futbol.