Bum! Vicenzo Esposito obre els ulls com taronges, alça els braços i fa un bot de la cadira. Som al Quartieri Spagnoli, al barri espanyol de Nàpols, al bell mig de la ciutat vella. “Bum!” crida Esposito, i es posa a cantar: “Lalalalala-lala-lalalala” al so de l’èxit dels noranta Freed from Desire.
Esposito té 31 anys i duu els cabells tenyits de blau en honor al seu equip, el seu estimat SSC Napoli. L’endemà, està previst que es pugui reafirmar el miracle futbolístic. Al mòbil, Esposito hi té vídeos on se’l pot veure a la tribuna de l’estadi durant el partit que va enfrontar el Nàpols contra el Milà. Jugaven a fora, al nord d’Itàlia, on se sol dir que els italians del sud, especialment els napolitans, són ganduls, bruts i retrògrades. “Vesuvi, llença’ls el teu foc”, canten als fans del Nàpols quan juguen a Milà i a Torí. I com responen els fans? “Vesuvio erutta, tutta Napoli è distrutta”: Vesubi en erupció, a Nàpols tot és destrucció. I, després, “Bum!”, canta Esposito, i “lalalalala-lala-lalalala”. Unes provocacions iròniques contra els prejudicis, contra l’enemistat. El volcà potser està en erupció, però mireu-nos: continuem cantant i ballant.
A Nàpols, els últims dies la població ha cantat encara amb més força del que sol ser habitual. Després de trenta-tres anys que s’han fet eterns, l’SSC Napoli ha tornat a guanyar la lliga italiana, el seu tercer Scudetto. Han vençut els grans equips del país, habituats a la glòria: el Torí, el Milà i la Roma, i també s’han imposat a la probabilitat. No fa pas gaire tenien un avantatge de 18 punts respecte del segon classificat, i això és tot un miracle en una ciutat que busca consol en el futbol, però que rarament l’hi troba.
Vicenzo Esposito treballa de cambrer al barri antic de Nàpols. Per damunt d’ell onegen banderes amb un gran “3”. Entre els balcons dels carrerons estrets del barri hi pengen estendards de color blau i blanc, i arreu s’hi poden trobar fotografies, figures de cartró i banderoles amb la cara dels jugadors de la plantilla actual del Nàpols, però també amb la de Diego Maradona, l’heroi que va conquerir els dos primers títols de lliga. “Dieguito”, una figura que encara s’idolatra a dia d’avui.
“Bum!” no és l’únic que se sent aquests dies passejant per la ciutat. El soroll de les motocicletes i dels cotxes és omnipresent, les plantes baixes de les cases escupen veus i músiques de les televisions, botzines, trompetes, càntics; una barreja de sons dels quals, de tant en tant, sobresurt un “Diego”. L’aire està impregnat del fum dels tubs d’escapament, d’olor de cafè i de la ferum del porros dels pintors que recobreixen el mural de Maradona de color blanc i blau. En una pancarta s’hi pot llegir: “Ha arribat el dia que tant hem esperat.”
En aquesta ciutat, aquests dies frenètics l’SSC Napoli fa l’efecte de ser un ens sobrenatural. La qüestió és si n’hi ha prou amb això per fer oblidar la vida diària dels napolitans. La ciutat és coneguda per ser un lloc animat, però també pel caos i per la Camorra. A la regió, l’índex d’atur és del 21%, i entre els joves, del 61%. Segons les estadístiques més recents, els ingressos dels habitants del nord van caure un 5% durant la primera onada de Covid-19; a Nàpols, un 10%. Després del terratrèmol de principis de la dècada de 1980, molts habitants dels afores van ser traslladats i amb cada nou edifici d’habitatge social que es construïa, els clans anaven reforçant el seu poder.
El barri de Barra està situat tan sols a vuit quilòmetres del centre, però tan bon punt s’atura, el taxista uneix el polze i l’índex d’ambdues mans en un gest singular. “Això és el final del final de Nàpols”, afirma. A l’altra banda d’una gran tanca hi ha una escola, la gespa del davant és tan alta que frega els genolls, el guix i la pintura de les parets estan escrostonats. Avui a la tarda hi ha diverses activitats: tutoria per fer els deures, una obra de teatre, un grup de noies que escalen baranes tot seguint les indicacions d’un expert en parkour i, al costat, un noi vestit amb una samarreta d’imitació del Nàpols fa exercicis de gimnàstica en una carpa de circ. Qui s’ocupa de tots ells és un grup de treballadors socials que, per iniciativa pròpia, es dediquen a anar a buscar els joves dels carrers.
“Amb nosaltres, aquestes criatures poden tenir classe de música, viatjar a una competició de gimnàstica o rebre assistència mèdica”, explica Giovanni Savino, un napolità d’uns 40 anys amb barba, tatuatges als braços i polseres als canells. Explica que, mentre estudiava Enginyeria, feia de tutor a un noi de 15 anys a qui la màfia va matar d’un tret. Arran d’això, fa dotze anys Savino va convertir-se en el president de l’organització Tappeto di Iqbal. Es va dedicar a rondar mercats i carnisseries tot buscant criatures que treballessin per dur diners a la família en comptes d’anar a l’escola. En alguns barris, sembla ser que l’índex d’abandonament escolar supera el 30%. La màfia es dedica a fer ofertes suculentes al jovent. Savino va rebre amenaces mort de la Camorra perquè els estava emprenyant a l’hora de reclutar futurs membres.
Fins fa poc, els més desafavorits —sobretot famílies amb fills menors d’edat— rebien una ajuda estatal de fins a 1330 euros. Alguns observadors creuen que aquests recursos també van contribuir a frenar la criminalitat. Tanmateix, el govern de la nacionalista ultraconservadora Giorgia Meloni ha anunciat que, a partir de l’any que ve, deixarien de rebre aquesta ajuda. “Ara mateix tant hi fa qui governi: tots han destruït el sistema educatiu”, explica Savino amb veu lacònica mentre dona instruccions en una pista de bàsquet. El seu projecte, de fet, no viu de les ajudes de l’estat, sinó d’ONG. A la ciutat hi ha moltes iniciatives ciutadanes per reforçar l’agricultura, la cultura o el turisme locals, i és que els oblidats es cuiden els uns als altres.
Es podria dir que el triomf futbolístic del Nàpols respecte de les elits de Roma i del nord és la venjança promesa del sud? Savino deixa anar una riallada burleta. Fins i tot el president de l’SSC Napoli ve de Roma, respon. “Jo soc un gran seguidor del Nàpols, però sé que deu dies més tard la festa s’esvaeix i la pobresa es queda.” Traça un cercle a l’aire. “Us penseu que totes les banderoles, les pancartes i les fotos que hi ha arreu per celebrar la lliga del 2023 són productes oficials?” Alguns mitjans de comunicació locals han fet publicacions titulades “L’Scudetto per a la Camorra”, la policia descobreix en un magatzem material de marxandatge falsificat amb un valor de 800.000 euros.
Fins i tot en un barri aparentment insignificant com Barra, les pancartes amb el “3” són per tot arreu. Se les pot veure en fer una volta guiada pel barri amb cotxe; passejar a peu és massa perillós per a un estranger, adverteixen els treballadors socials. Quan s’explica a una persona d’aquí que es té la intenció d’anar a veure un partit decisiu al camp, no et desitgen “passa-t’ho bé”, sinó que t’adverteixen: vigila el mòbil, la càmera i el rellotge. De fet, hi ha una dita que ve a ser: amb un ull et mires el gat, i amb l’altre rosteixes el peix.
Al barri vell de Nàpols, els turistes poden ficar el nas al pisos dels veïns, però als districtes perifèrics hi ha barris sencers barrats amb tanques, sovint vigilades. L’entrada d’una d’aquestes gated communities a Licola, a 20 quilòmetres al nord-oest de la ciutat, està vigilada per un tipus anomenat Toni. Duu amb orgull una samarreta on s’hi pot llegir “Mile High Club” i explica que en aquesta comunitat hi viu el fill que Diego Maradona tingué al marge del seu matrimoni. Si totes les històries són certes, però, d’aquests fills n’hi ha milers.
Tanmateix, en aquesta comunitat viu una persona que va conèixer Maradona en persona: Giuseppe Bruscolotti. Ell fou un dels icones del Nàpols durant la dècada del 1980 i fins i tot va cedir el braçal de capità a l’argentí. El 1987, tots dos junts van guanyar la primera lliga del Nàpols.
El portal grinyola quan Bruscolotti ens ve a rebre amb uns pantalons de xandall foscos de la marca Puma. S’ha clenxat els rínxols grisos cap enrere. El seu gos, el Willy, un Cavalier King Charles Spaniel, no para de lladrar. “Willy, basta, Willy.” Burscolotti, de 71 anys, avança lentament pel porxo i puja els esglaons que duen a una petita sala d’estar. Deixem enrere una estufa, capses de pizzes, caixes de tomàquets, un enorme guepard de porcellana, i ens deturem davant d’una foto que té en un bufet. S’hi pot veure Bruscolotti amb una tofa de cabells negres i arrissats al cap tot abraçant Maradona i acaronant-li la galta. “Quan va arribar, tenia ganes de guanyar títols. Jo li vaig dir ‘afanya’t, que jo ja tinc 33 anys!’. I ho va fer.” Maradona va dur l’equip a un altre nivell, però, al mateix temps, sempre va tocar de peus a terra, va ser un amic de veritat.
Bruscolotti explica que una vegada va anar a comprar i, de sobte, van apropar-se quatre cotxes de policia. En aquell moment va adonar-se que Maradona també era dins del supermercat i la gent s’hi havia dirigit en massa per veure’l. A dins, Maradona feia tocs amb una taronja, i després amb una llimona allargassada. Era increïble.
I ell també era difícil de creure. Després del primer Scudetto, Maradona se’n va anar a celebrar-ho per tota la ciutat mentre Bruscolotti i uns quants amics van passar la nit al seu balcó, fins a altes hores de la matinada. Temps més endavant, es va convertir en entrenador de futbol, va tenir un restaurant, gossos, i mai no s’hauria imaginat que marxaria de la ciutat que l’havia fet créixer tant.
Maradona, però, sí que va marxar. S’havia embolicat amb la màfia, havia consumit cocaïna i va arribar un punt en que tot plegat li va pujar massa. Fa pocs anys, el cinematògraf britànic Asif Kapadia va incorporar gravacions de vídeo d’aquells temps en un fascinant documental sobre Maradona. S’hi pot veure com l’astre argentí va arribar a Nàpols enmig d’unes enormes expectatives i d’una gran devoció. Va celebrar dos títols de lliga amb el Nàpols, però els ànims es van refredar a la resta del país durant el mundial de futbol del 1990. L’Argentina es va enfrontar a Itàlia durant les semifinals i el partit va ser, precisament, a l’estadi San Paolo de Nàpols. Maradona va ser l’encarregat de marcar el gol de penal que va donar la victòria a l’Argentina. Quan va marxar el 1991, Maradona se’n va anar cremat i consumit per les passions que ell mateix havia desfermat.
Com ho veia tot plegat el seu amic Bruscolotti? Bé, explica Bruscolotti a la sala d’estar de casa seva, no ho veia de cap manera. Tothom té problemes i té dret a tenir vida privada. I, en qualsevol cas, Maradona va marxar de Nàpols per veure altres coses, afirma. Basta.
Quan es vol rascar la cara oculta de Maradona, les possibles respostes que s’obtenen a Nàpols es compten amb els dits de les mans. “Els altres també prenien drogues”, se sol dir, o bé “Els pares han de ser exemples, no futbolistes”, o també “Va ser una campanya.” I, així, fins a dia d’avui. Parlar de Maradona és com parlar de Déu, no hi ha lloc per a la ironia, es cau ràpidament en l’ocultisme. El periodista d’esports Gaetano Bruneatti, d’AreaNapoli, ho descriu amb aquestes paraules: “Diego i Maradona el futbolista són dues persones diferents, i s’ha convertit en el patró de la ciutat, com San Gennaro.” San Gennaro, per cert, fou un bisbe de l’antigor del qual, segons la llegenda, se’n preserva la sang a la catedral de la ciutat. Una mica com els flocs de cabells de Maradona exposats en alguns bars, o la seva petjada, exposada rere un vidre a l’insigne Gran Caffè Gambrinus.
Quan es viatja a Nàpols, un esdevé conscient de la seva pròpia mortalitat: en fitar el Vesuvi o en pujar a un taxi. Potser per aquest motiu la gent d’aquí viu la vida amb més intensitat, lliurada a més excessos. Però, aleshores, què passa quan els futbolistes terrenals són comparats amb una figura immortal? Han passat trenta-tres anys des de l’últim títol de lliga amb “D10S”, i l’SSC Napoli sempre ha punxat poc abans d’arribar a la meta. Ha calgut un equip format per jugadors en els quals no confiava ningú i un entrenador que els ho ha confiat tot.
L’estiu de l’any passat, els jugadors més populars del Nàpols van abandonar l’equip i, per substituir-los, es van agafar joves totalment desconeguts. Els fans van manifestar-se en contra del president, un productor de pel·lícules amb una visió del futbol de caire comercial. I van ofegar les paraules de l’entrenador quan es va inaugurar la temporada: “Obre els ulls!”, li bramaven.
Però l’entrenador es va mantenir ferm. Va formar una plantilla única, obra d’un lliurepensador fill de pagesos a qui li agrada tant el futbol ofensiu com les al·legories i el teatre: el míster Luciano Spalletti.
“Aquí ja no parlem de sistemes, sinó d’aprofitar els espais i d’omplir els buits”, explica per definir el seu estil com a entrenador. Els seus jugadors corrent amunt i avall del camp sense descans, els laterals pressionen amunt, els extrems van cap al centre, i quan un deixa un espai, n’hi ha un altre que s’hi posa: un caos totalment coreografiat per a qualsevol contrincant.
Els jugadors estan contínuament col·locats en una estructura triangular que els permet passar-se la pilota sense problemes. Quan la tenen, el ritme de joc ofega els oponents; en una situació estàndard, són perillosos. Si les coses es posen peludes, surten els companys de la banqueta. Fins i tot quan tenen un partit clarament encaminat, no afluixen, ans al contrari: 4-1 contra el Liverpool, 6-1 contra l’Amsterdam, 5-1 contra els arxirivals de la Juventus de Torí. Pep Guardiola, que actualment entrena una plantilla que costa milers de milions al Manchester City, opina que el Nàpols és el millor equip d’Europa.
Aquest renaixement ha sumit la ciutat en l’èxtasi. Com feu Phil Collins amb el grup Genesis dècades enrere, quan va fer oblidar el líder dissident de la banda, Peter Gabriel. El davanter nigerià Victor Osimhen, a qui el Wolfsburg havia descartat, ha florit amb un físic imponent, una gran potència de xut i una habilitat espectacular de joc amb el cap. El jove georgià Khvitxa Kvaratskhelia ha trencat línies de defensa amb els seus dribblings, ha xutat a porteria amb la part frontal de l’empeny del peu i ha fet passades d’alta precisió. L’eslovac Stanislav Lobotka és expert en passades des del mig-camp i el defensa sud-coreà Kim Min-jae sembla ser imbatible en el cos a cos. Un grup de joves desconeguts convertit en una plantilla caracteritzada per una despreocupació adolescent però, al mateix temps, per l’entrega total envers el col·lectiu. Un equip sense els remordiments de les oportunitats perdudes, sense el llast que els seus predecessors duien sobre les espatlles.
Així és com els joves de Spalletti han satisfet les ganes de títols que tenia el Nàpols. Arriba l’últim diumenge d’abril i ja freguen el somni amb els dits. Amb una victòria més contra el Salernitana, el Nàpols guanyarà matemàticament la lliga. Quan encara falten sis jornades pel final.
El partit s’ha canviat de dia en previsió de les possibles celebracions i la companyia ferroviària regional ja ha fet públic “el tren de la victòria”. A la ràdio no deixa de sonar un cop rere l’altre una frase pronunciada per Spalletti. “Podem fer realitat una cosa més gran que nosaltres mateixos.”
Els aficionats es dirigeixen a peu cap a l’estadi, i han de caminar hores perquè el metro està massa atapeït. L’arte di arrangiarsi, l’art d’adaptar-se a les circumstàncies. Al costat de l’estadi, la ciutat ha organitzat una fira del còmic i a l’estació hi ha persones disfressades de Super Mario al costat de futbolers que duen la característica màscara que sol portar el davanter Osimhen. També hi ha homes que porten els seus fills amb la motocicleta (i sense casc), i criatures que fan onejar banderes amb el rostre de Maradona. L’espetec dels petards i la fumera blava de les grades ofeguen els cants de la gent, cants d’amor: “Il cuore mi batteva, non chiedermi il perché.” Em bategava el cor i no em preguntis per què.
A l’estadi —que duu el nom de Diego Armando Maradona—, molt abans del servei inicial, els napolitans estan exultants perquè el segon classificat, la Lazio de Roma, ha perdut. Tan bon punt l’àrbitre xiula l’inici del partit, els crits i xiscles d’un volum gairebé infernal es converteixen en un silenci tens, com si s’hagués enfonsat el cap d’una bèstia grossa sota l’aigua.
Aquest dia, l’equip juga amb poca decisió; la festa s’ha d’aplaçar. A alguns aficionats fins i tot els cauen llàgrimes. El davanter Osimhen clava una puntada de peu a una caixa de begudes i s’esmuny, capcot, cap a les catacumbes. El diari Il Mattino titula la notícia “Lo scudetto sospeso”, en referència al que se sol conèixer com a cafè sospeso: quan van a prendre un cafè, els napolitans en paguen dos, el seu i un altre per si ve una persona que no se’l pot permetre.
Després del partit, Spalletti està dempeus davant del seu despatx. Una pregunta espontània: Malgrat les moltes derrotes, quan va creure que la victòria era possible? Spalletti respon amb claredat: “Quan véns a Nàpols, no només jugues per participar.” Pausa dramàtica. “Jugues per guanyar-ho tot, amb l’equip que sigui.” I, sense més explicació, fa una abraçada.
Durant tota la temporada, Spalletti ha fet referència constantment a Maradona, a la cultura napolitana, als relats de la ciutat. S’enfronta a la resistència amb creativitat, tal com ho fa el treballador social Giovanni Savino. El febrer, Spalletti va visitar el camp d’entrenament d’un grup infantil i els va preguntar per què no eren a l’escola. “No ens interessa”, van replicar. “No us interessa? Si no aneu a l’escola i no m’enteneu, no podreu ser mai jugadors professionals del Nàpols.”
Una vegada li van robar el Fiat Panda i els lladres van deixar-li una pancarta suggerint-li anar-lo a buscar. Ell, però, només va acceptar amb una condició: que els discs de l’artista napolità Pino Daniele que hi tenia hi havien de ser tots.
Spalletti, tanmateix, no va pas néixer a Nàpols, sinó a la Toscana. Va viure i treballar a Venècia, Milà i a Roma, al suposat insensible nord del país i a la capital, però enlloc no va aconseguir conquerir el títol de lliga.
Aquest any, totes les peces encaixen, per a Spalletti i per a Nàpols. I per si això no fos prou romàntic, durant una roda de premsa el diumenge després de la festa que no es va celebrar, Spalletti digué: “És el que és. Demà tornarem a estar junts, i com més junts estiguem, millor ens ho passarem. És com fer-se un petó.”