La jugada de combinació ràpida havia acabat amb la pilota al fons de la xarxa. Dani Parejo, encarregat de dirigir el rumb del submarí groguet al mig del camp, havia efectuat una passada que deixava sol a l’andalús Alfonso Pedraza cara a cara amb el porter blaugrana Marc-André ter Stegen. A pesar de la qualitat i la planta del porter del FC Barcelona, Pedraza anotaria el primer per al Vila-real CF quan el rellotge indicava que quedaven pocs minuts per xiular la fi de la primera part. Moi Gómez, un interior de la prolífica pedrera grogueta, asseguraria la victòria per al conjunt de la Plana Baixa. El calendari marcava l’última jornada de lliga de la temporada 2021-2022, i el Vila-real aconseguia una plaça europea en un estadi de la dimensió i la història del Camp Nou.
Amb el campionat espanyol de futbol masculí decidit de feia temps per al Reial Madrid i el FC Barcelona ocupant la segona posició després d’una temporada irregular que va encaminar-se gràcies a l’arribada de l’exjugador Xavi Hernández a la banqueta, aquella última jornada de lliga serviria per adjudicar la darrera plaça per jugar competició europea, la qual seria assolida pel conjunt groguet en detriment de l’Athletic de Bilbao, i per dictaminar els equips que conservarien la màxima categoria de l’esport rei. Les llàgrimes, els nervis, els somriures i els crits, siguen de victòria o derrota, caracteritzarien la cloenda del curs futbolístic. Hores i dies més tard, quan la pilota havia deixat de rodar a la gespa, s’iniciava una etapa de treball als despatxos. De quadrar comptes i complir amb les regles d’equilibri financer al futbol.
L’època del mercat de fixatges s’obria sense pràcticament moviments a la competició espanyola. Llevat d’un Reial Madrid que tenia diners reservats per incorporar jugadors una vegada havia fracassat amb l’operació de Kylian Mbappé i un Barça que havia activat les seues palanques econòmiques per confeccionar una plantilla excelsa, qualsevol equip de la primera divisió espanyola, encara que haguera obtingut un bitllet per a un torneig europeu, havia, com a mínim, de vendre jugadors abans de plantejar-se fixatges. Hi havia exemples paradigmàtics: els malabars d’un gran com ara l’Atlètic de Madrid per inscriure futbolistes que havia aconseguit a cost zero i la necessitat del Sevilla, equip de Lliga de Campions, per vendre un dels seus millors centrals per evitar complicacions de caràcter financer. Sobtava la categoria del comprador: l’Aston Villa, catorzè classificat a la Premier League d’Anglaterra, l’equivalent a la primera divisió espanyola.
Tot i que l’operació del conjunt sevillà havia encès les alarmes sobre el poder minvant de la lliga espanyola, certament moltes esquadres de la màxima categoria sospiraven perquè un club anglès solucionés les seues estretors financeres amb una oferta milionària per algun dels seus jugadors. Es tractava d’una via efectiva d’ingressos que complementava les altres fonts d’entrades monetàries al futbol d’elit. “El bloc d’ingressos es pot dividir en quatre models de negoci. El primer està fonamentat en l’estadi, és a dir, en els ingressos per socis, abonats i venda d’entrades al públic. El segon serien els drets televisius, i el tercer seria la comercialització, per les marques que s’anuncien a les samarretes o per l’esponsorització dels estadis. Ara, però, n’ha emergit una altra basada en la diversificació del club, amb l’organització d’espectacles musicals als seus estadis o amb la venda de drets d’altres actius, com ha fet el FC Barcelona”, radiografia Plácido Rodríguez, expresident de l’Sporting de Gijón i professor d’Economia a la Universitat d’Oviedo.
En comparació amb la resta d’ingressos, els drets audiovisuals s’han erigit en la font principal. Segons va publicar el portal especialitzat en economia esportiva Palco23, van representar el 42,5 % de les entrades dineràries als clubs de la primera divisió espanyola en la temporada 2019-2020. A certa distància, amb un 29,3 %, restaven els ingressos per comercialització i publicitat. Els abonaments i les injeccions per resultats en les diferents competicions disputades van suposar només el 9,8 % i el 12,9 %, respectivament. “La televisió ha adquirit cada vegada un pes més important. Clubs com ara el Reial Madrid o el Barça poden ingressar 160 milions d’euros per drets televisius. La televisió s’ha convertit en l’element principal, tot i que els equips, com ara el Barça, estan impulsant noves estructures per ampliar el negoci del futbol”, indica.
Negoci estancat?
L’actual model de negoci dels drets audiovisuals està fonamentat en la subhasta d’aquests permisos d’emissió per part de la lliga. A l’adjudicació, de manera general, acudeixen operadors de telecomunicacions clàssics d’abast estatal. Movistar ha estat a l’Estat espanyol l’empresa que tradicionalment ha comprat de manera reiterada els drets audiovisuals del futbol de primera divisió. “Movistar va convertir-se en l’actor principal d’aquest àmbit perquè pretenia fidelitzar clients de telefonia a través de paquets que inclouen aquests serveis junt amb l’accés a la televisió de pagament, la qual contenia una àmplia oferta de retransmissions esportives, amb l’atractiu principal d’emetre el futbol. La idea era seguir la proposta de paquets que funcionava als Estats Units d’Amèrica”, exposa José Vicente Garcia, professor de Periodisme i Comunicació Audiovisual de la Universitat Carlos III de Madrid.
L’encariment progressiu dels drets audiovisuals ha provocat que la rendibilitat d’emissió del futbol per als operadors clàssics de telecomunicacions experimente una davallada. “No pots tenir en un país un operador que compre els drets de la lliga i després aconseguisca els de la Lliga de Campions, la màxima competició continental de futbol, quan tens una massa crítica d’abonats xicoteta”, assenyala l’expert. D’acord amb les dades oferides pel portal referenciat adès, en la temporada 2019-2020 va haver-hi 2,5 milions de persones abonades al futbol, una xifra que havia caigut sensiblement envers fa cinc anys, quan hi havia subscrites 3,5 milions de persones. “El client típic que contracta la televisió de pagament supera els 30 o 40 anys, i compta amb una posició econòmica acomodada, amb un sou anual d’entre 40.000 i 50.000 euros. En aquest país, no existeix sociològicament joves de 30 a 35 anys amb aquesta capacitat econòmica”, complementa. Les tarifes elevades, de fet, han fomentat l’aparició de fenòmens i negocis paral·lels de pirateria.
“Aquests operadors, com ara Movistar, tenen un problema: si no tenen l’esport, molta menys gent contractarien els seus serveis. En el món dels continguts audiovisuals de pagament, hi ha dos pilars: el cinema i els esports. Si l’esport no hi és, marxaran perquè tenen el cinema i les sèries més barates a plataformes com ara Netflix. El concepte de paquet integrat que manegen aquestes operadores només és viable amb l’esport. És l’element decisiu. És possible que aquests operadors no tinguen grans rèdits per oferir el futbol, però sense tindre’l no hi hauria possibilitat de fer el seu negoci audiovisual rendible”, explica Alberto Palomar, professor de Dret Administratiu a la Universitat Carlos III i soci de l’àrea de Dret Públic del bufet Broseta Abogados. Un estudi de Barclays assenyalava, justament, que Movistar perdria un 45 % de la seua rendibilitat sense la lliga espanyola.
Orange, un altre dels operadors que ofereix el futbol amb una massa d’abonats de mig milió en la temporada 2019-2020 mitjançant acords amb l’adjudicatària Movistar, va expressar l’any 2018 que “hi havia una inflació irracional amb els drets d’emissió del futbol”. En aquell temps, de fet, Movistar, Orange i Vodafone tenien dubtes sobre la rendibilitat que tindrien amb oferir la Lliga de Campions. Vodafone, després de la ressaca de la guerra del futbol entre Mediapro i Movistar, va decidir prescindir del futbol. El creixement insostenible del preu dels drets i l’impacte d’una oferta agressiva anterior van provocar l’adeu de la companyia. “No ens ixen els comptes”, va expressar l’aleshores conseller delegat de l’empresa a l’Estat espanyol, Antonio Coimbra. A finals de juny d’enguany, tanmateix, pretenia retornar a l’àmbit de les retransmissions esportives buscant un acord amb Dazn, una mena de Netflix dels esports que ha irromput al mercat dels drets audiovisuals.
Dazn, qui s’ha iniciat a l’Estat espanyol amb retransmissions de la Premier League, la Copa del Rei, la principal competició europea de bàsquet i les curses de motociclisme, va adjudicar-se junt amb Movistar els drets d’emissió de la lliga espanyola per al lustre 2022-2027. Van abonar 4.950 milions d’euros, tot i que posteriorment Movistar va pagar 1.400 milions d’euros a la plataforma per emetre la totalitat dels partits jornada rere jornada. La quantitat percebuda pels clubs va augmentar un magre 1 %. Semblava racionalitzar-se el mercat dels drets audiovisuals, ja que la Premier League, la competició reina en obtenir quantitats exorbitants pel permís d’oferir els seus partits, havia adjudicat les temporades 2019-2020, 2020-2021 i 2021-2022 per un 13 % menys en comparació amb el trienni anterior. La diferència era de 800 milions d’euros.
La sensació és que s’està prop de tocar sostre. “S’ha passat d’anys d’una inflació important a un cert estancament. No hi veig molt recorregut a l’alça”, analitza Marc Ciria, assessor financer-fiscal i un especialista de l’economia del futbol, qui, tanmateix, sosté: “Amb la introducció de competència, com ara a través de l’entrada de nous actors, podria haver-hi un increment. Amb un sol operador, i amb l’actual operador, el sostre està a tocar”. “Ara mateix, hi ha un element per agregar: la potencial entrada de nous jugadors per comprar aquests drets, com ara plataformes de streaming o empreses tecnològiques. La seua entrada activaria una llei econòmica bastant indiscutible: si hi ha més operadors en competència, augmenta la possibilitat d’un increment dels preus dels drets televisius del futbol”, ressalta Jordi Esteve, soci responsable d’Econòmics de la consultora PwC a l’Estat espanyol.
L’ombra dels gegants digitals
Les grans companyies tecnològiques com ara Google, Facebook i Amazon fa temps que mostren el seu interès per irrompre amb força al camp de les retransmissions esportives, als quals s’ha sumat altres plataformes digitals com ara Apple TV amb l’adquisició de la MLS, la lliga nord-americana de futbol, i Disney+, qui ha pagat 3.000 milions d’euros per retenir les emissions en exclusiva de la lliga índia de criquet. El gran cercador d’internet, per exemple, va tenir una temptativa amb els Jocs Olímpics de Pequín del 2008 i Facebook ha efectuat diverses apostes pels drets televisius de la lliga espanyola o de la Premier League, de la qual va comprar en 2018 els drets d’emissió a Tailàndia, Cambodja, Vietnam i Laos per 225 milions d’euros.
En aquell mateix any, no debades, l’agència de ràting Standard & Poors preveia que el desembarcament de grans plataformes com ara Netflix o Amazon en els drets audiovisuals es produiria de manera progressiva durant el pròxim lustre, és a dir, a partir de l’any 2023. L’informe, però, descartava una pugna per l’exclusivitat amb l’objectiu d’evitar “una nova inflació en el producte”. “En un futur, els drets audiovisuals del futbol estaran fora d’òrbita dels grans operadors nacionals. Se’ls repartiran els grans conglomerats mediàtics o les grans companyes digitals com ara Google, Facebook, Apple o Amazon”, pronostica Garcia. Amazon, per exemple, serà un dels operadors que oferirà els partits de la segona divisió del futbol espanyol. Fa dos anys, ja va irrompre a la Premier League amb l’emissió de 20 partits per temporada.
La immersió de les grans plataformes i dels grans gegants digitals al negoci del futbol implicaria un canvi de model de negoci per als operadors. “Els operadors de telecomunicacions, tradicionals adjudicataris de l’emissió del futbol, apalancaven aquests drets per disposar d’ofertes empaquetades que combinaven televisió de pagament amb serveis de telefonia. Arran dels elevats preus que paguen pels drets d’emissió del futbol, tenen una pressió per rendibilitzar-los directament. Les plataformes o els grans gegants digitals compten amb altres maneres de monetitzar al client, diferents de la clàssica de la subscripció. La venda de dades dels nostres patrons d’oci o la publicitat serien alguns dels seus mètodes alternatius”, desgrana Esteve.
“L’entrada d’aquests nous actors pot comportar ingressos i negocis col·laterals als clubs. No estem parlant només del partit, sinó de tot allò que envolta el partit. Que siguin capaços de connectar les xarxes socials dels clubs amb el que està passant al camp”, afirma Ciria, per assenyalar: “Les plataformes digitals poden aprofitar les retransmissions esportives com una palanca: igual no és rendible tenir 10 partits de primera divisió, però aquests abonats que entren pel paquet veuran altres continguts. Després, igual es queden a la plataforma per la proposta alternativa que fan d’altres productes. Estic segur que obtindrien més benefici i tindrien un cost inferior per al consumidor, ja que diversifiquen els seus ingressos i, per tant, els hi permet cobrar menys al client”.
Esgotament de l’interès?
L’objectiu d’obtenir més diners per mantenir l’espectacle del futbol i per aconseguir fixatges cada vegada més cars va empentar un conjunt de clubs, com ara el Reial Madrid o la Juventus de Torí, a formular un projecte de competició europea d’elit alternatiu a la Lliga de Campions, denominada SuperLliga. Allunyada de la meritocràcia esportiva i creada per rivalitzar econòmicament amb la UEFA, va néixer sota arguments com ara la pèrdua de l’interès dels joves pel futbol. L’elevat preu de les subscripcions televisives i la competència de les plataformes que oferien oci —com ara sèries i pel·lícules— amb unes tarifes marcadament més reduïdes que qualsevol subscripció futbolística era una de les justificacions de fons. “El 40 % dels joves d’entre 16 i 24 anys no té gens d'interès pel futbol”, sostenia el president de la Juventus de Torí, Andrea Agnelli.
L’accés al futbol és car en comparació amb altres maneres d’entreteniment. Els preus de les samarretes, de vegades, són força elevats; les subscripcions televisives són inabastables per a les economies precàries; els abonaments i les tarifes de les entrades s’han situat en topalls inaccessibles per a les butxaques dels joves; i el tancament dels entrenaments ha reduït la connexió i la identificació entre els aficionats i els seus ídols, tot i que les xarxes socials mantenen viva aquesta flama. “Els espectadors de futbol no estan creixent. Hi ha noves generacions que no tenen l’interès pel futbol que hi havia abans. En l’actualitat, hi ha més propostes i ofertes d’entreteniment, com puga ser, per exemple, els EA Games”, avisa Ciria.
“L’argument llençat pels impulsors de la SuperLliga és un globus sonda. Cada vegada hi ha més gent interessada pel futbol i es compren més samarretes. A més, el futbol té un marge de creixement important per la irrupció del futbol femení. Si mires els periòdics, prompte passaran en pàgines dedicades al bàsquet. I la raó de tot plegat és simple: es tracta de futbol”, contraposa Rodríguez. Les dades d’audiència de la final de la Lliga de Campions d’enguany, la qual es va emetre en obert per TVE, i les xifres d’espectadors del partit disputat entre la selecció espanyola femenina i el combinat anglès als quarts de final de l’Eurocopa, també emès per la cadena pública estatal, exhibien, no debades, interès important pel futbol.
Model NBA
Amb l’objectiu de conservar la gallina d’or econòmica dels drets televisius i superar les barreres d’ampliació del negoci, com ara l’elevat preu dels abonaments per comercialitzar-se amb paquets que inclouen sovint futbol, telefonia, cinema, sèries, canals temàtics i televisions internacionals, la Lliga espanyola projecta a llarg termini la comercialització i explotació directa del futbol. O dit d’una altra manera: seguint el model de l'NBA, planteja impulsar una plataforma amb uns preus més econòmics per vendre el producte sense intermediaris al consumidor.
La Lliga, no debades, ha meditat aquesta opció per vendre la competició als establiments d’hostaleria i ha construït el banc de proves LaLiga Sports TV, una plataforma on s’emeten competicions esportives com la segona categoria del bàsquet masculí espanyol, la lliga estatal de futbol sala o la Lliga Asobal d’handbol. Encara més, ha creat l’aplicació de subscripció LaLiga Pass per vendre directament el futbol espanyol als habitants de Tailàndia i d’Indonèsia. “Té capacitat per a fer-ho seguint el model de l’NBA. Ara bé, l’organització de l’NBA no té res a veure amb altres competicions en matèria de professionalització. Podria impulsar-ho amb èxit la lliga? No podrem respondre fins que no es duga a terme, tot i que les experiències de comercialitzar el futbol a través d’aplicacions que va fer Mediapro a França no va ser gaire exitosa”, observa Garcia.
“Ja ho va intentar sense èxit en l’última subhasta. És cert, tanmateix, que la Lliga fa anys que realitza una aposta molt important per la digitalització i per la tecnificació. No sé si les possibilitats de transitar en el futur cap aquest model són elevades, però sí que diria que són plausibles”, considera Esteve. “Convé més comptar amb plataformes especialitzades i innovadores, les quals, com ara les companyies tecnològiques, poden aportar ingressos extra en matèria de publicitat i altres camps”, rebutja Ciria, qui denuncia “l’error estratègic i financer” de la lliga espanyola en les normes per firmar traspassos de jugadors: “En plena pandèmia de la COVID-19, no s’ha produït cap mena de flexibilització, la qual cosa xoca amb un món industrial i financer que ha gaudit d’ajudes, compres de deute o helicòpters de liquiditat”.
La lliga espanyola, segons l’assessor fiscal-financer, “ha viscut en un altre planeta, una actitud que ha provocat una pèrdua de competitivitat que, al remat, es tracta d’una pèrdua d’atracció”. “Actualment, la lliga l’està suportant el Barça, el Reial Madrid i la seua rivalitat”, critica. Aquest duel entre els dos grans equips de l’Estat espanyol ha estat sense cap mena de dubte un dels grans instruments de seducció quan el baló ha tornat a rodar el segon cap de setmana d’agost. Dos mesos i mig aproximadament d’aquell gol del groguet Pedraza al temple futbolístic dels barcelonistes.