L'exhibició d'efectivitat anotadora del FC Barcelona havia estat total. En poc més de cinquanta minuts, el conjunt blaugrana havia perforat quatre vegades la porteria contrària. Un avantatge quasi impossible d'enderrocar que deixava el club presidit per Joan Laporta com a campió matemàtic de la lliga espanyola. Xavi Hernández, antic cervell de l'equip a la gespa i actual entrenador de l'esquadra catalana, aconseguia el seu primer gran títol com a tècnic.
L'eufòria dels culés contrastava amb la ràbia, les llàgrimes i la desesperació del seu contrincant, del RCD Espanyol, del seu etern rival a la capital de Catalunya. El conjunt blanc-i-blau acumulava una nova derrota, quedant-se com a penúltim a la taula classificatòria i amb poc marge d'error per somiar encara amb la permanència. Ni els dos gols marcats durant el darrer tram del partit servien de consol a una afició perica immersa en un malson durant tota la present temporada.
Mentre el RCD Espanyol lamentava l'última oportunitat per evitar despenjar-se de la lluita cruel per evitar el descens a l'infern de la segona divisió, els jugadors blaugranes celebraven el seu títol de lliga. Ho feien a la gespa, en cercle, fins a l'arribada del despropòsit: radicals del RCD Espanyol saltaven al camp amb la intenció d'agredir els components de la plantilla barcelonista. Només la intervenció dels Mossos d'Esquadra impediria una cacera dels hooligans espanyolistes, els quals estaven armats amb barres de ferro, cadires i pals, contra els integrants del Barça.
Amb la grada cantant el crit de guerra del nacionalisme espanyol «a por ellos», «a por ellos», d'aquella invasió participarien hooligans presents a la llista del PP de Sant Joan Despí (Baix Llobregat) i Cerdanyola del Vallés (Vallés Occidental). Ni les vinculacions polítiques, ni tampoc la invasió del camp eren inèdites dintre de la graderia més radical dels espanyolistes. Al contrari: l'historial violent dels extremistes del RCD Espanyol, especialment durant els anys noranta, han marcat la imatge exterior d'un club, en l'actualitat, propietat d'un magnat xinès.
Violència, exhibició nazi i caps rapats
A la dècada dels vuitanta del segle passat, el desembarcament del fenomen skin a l'Estat espanyol i la conversió estètica de les joventuts de l'extrema dreta va combinar-se amb l'arribada d'un altre moviment arrelat en altres contrades amb devoció per l'esport rei: els ultres. Foren els temps d'emergència de les graderies radicals als principals camps espanyoles, i el RCD Espanyol no va quedar-se en fora de joc amb el naixement l'any 1985 de Brigadas Blanquiazules.
Malgrat no comptar amb el favor inicial de la directiva, unes vuitanta persones d'entre setze i trenta anys van ser les responsables d'impulsar un grup extremista d'animació que prompte va deixar clares les seues coordenades ideològiques. «Van explicitar-ho en el seu logotip, [...] una calavera símbol de les SS nazis, envoltada per una creu cèltica, un emblema popularitzat a finals dels anys seixanta pel neofeixisme europeu», assenyala l'historiador Carles Viñas a l'obra Tolerància zero. La violència en el futbol (Angle, 2006).
És cert que no va existir-hi una relació orgànica entre els ultres filonazis del RCD Espanyol i l'extrema dreta espanyola implantada al Principat, però sí que hi havia unes connexions i una identificació per part d'integrants i referents d'aquesta graderia violenta. A la presència d'alguns dels seus membres destacats a les llistes de Juntas Españolas per als comicis catalans del 1988, se sumava un nucli dirigent inicial amb ultradretans reconeguts com ara els fills d'Alberto Royuela, un nostàlgic franquista amb una carpeta biogràfica plena d'episodis foscos.
D'aquella manera, els germans Alberto, José María, Santiago i Maurici Royuela van formar part d'aquell ambient de mescla hooligan i proclames ultradretanes. Encara més, José Maria Royuela va erigir-se en el líder de l'anomenat Komando Ultra Sarrià, una de les seccions més perilloses de Brigadas Blanquiazules. No debades, fou l'espai d'aixopluc dels caps rapats, d'uns skins que feren de la violència la norma habitual a les graderies de futbol durant els compassos finals de l'anterior mil•lenni.
Santiago Royuela, un dels germans involucrats en les activitats de la grada filonazi del club blanc-i-blau, seria protagonista amb el pas dels anys de la secció de tribunals. Membre de la llista electoral europea que va configurar l'any 1998 Ricardo Saéz de Ynestrillas, dirigent ultradretà amb condemnes per disparar a un jove que s'havia negat a vendre-li cocaïna, seria sentenciat a sis anys de presó per un delicte de terrorisme. Royuela havia participat de la col•locació d'un artefacte explosiu en 2001 contra el músic basc Fermín Muguruza a un concert celebrat a Barcelona.
Segons va publicar EL TEMPS, hi havia altres referents dintre de Brigadas Blanquiazules, com ara els germans Fernando San Mamés i Carlos San Mamés, qui posteriorment s'enemistaria amb el seu germà, abandonaria l'entorn del futbol i s'establiria durant un temps a València per teixir llaços amb el grupuscle neonazi Acción Radical. Els seus contactes permeteren que la capital del País Valencià acollirà concerts de bandes internacionals d'ideologia hitleriana.
L'altre germà, conegut pel seu àlies Freddy, seria condemnat anys més tard pels vincles amb l'organització neonazi Hammerskin, així com estaria a l'òrbita del cassal feixista Club Empel. Vinculat a la família Royuela, aquest espai de trobada ultradretana va adquirir notorietat al món de l'extrema dreta espanyolista instal·lada a Catalunya pels volts de l'any 2019. «L'altre eix principal que van mantenir en vigor les Brigades Blanquiazules fou la seua propensió a la violència, un recurs emprat amb profusió des de la seua aparició a mitjan anys vuitanta», indica Viñas a la seua recerca sobre els ultres del futbol a casa nostra.
«Aquesta penya d'escollits va anar assaltant, en una constant escalada de tensió, locals de grups alternatius i va organitzar tota mena de ràtzies indiscriminades, que ells anomenaven riots, per la Ciutat Vella, l'Eixample, Gràcia i la seua zona 'nacional' per excel·lència, Sarrià-Sant Gervasi», van descriure en referència a Brigadas Blanquiazules els periodistes Jordi Sebastià i Oriol Malló a les pàgines d'aquest setmanari. Tot coincidint amb un moment d'enfrontaments força intensos entre els radicals del FC Barcelona, els Boixos Nois, i els extremistes pericos.
En aquella època, de fet, va haver-hi dos seguidors barcelonistes que van ser ingressats l'any 1986, va produir-se l'assassinat d'un aficionat del RCD Espanyol per part dels radicals blaugranes o l'apunyalament d'un membre de Brigadas Blanquiazules contra un extremista barcelonista. Van donar-se també llançaments d'objectes durant un partit europeu l'any 1987 contra el Borussia Moenchengladbach, aldarulls amb els tifosis del Milà en el mateix any, o les agressions en 1988 contra aficionats del CE Sabadell que duien una estelada.
«La bona trajectòria esportiva del RCD Espanyol va afavorir de retruc l'expansió de les Brigadas Blanquiazules, just en el moment en què va agafar més protagonisme el nucli de caps rapats que va acabar liderant els radicals blanc-i-blaus, 'els famosos skins espanyolistes es convertiren des d'aquell moment en la primera línia de foc de les files brigadistes. Però a més d'accentuar el caràcter violent del grup, els skins van aconseguir introduir de la forma més patent com abans les ideologies d'extrema dreta, com era palpable en presenciar la quantitat d'esvàstiques i creus cèltiques que diumenge rere diumenge s'exhibien al gol sud de l'estadi espanyolista'», explicava a l'obra Viñas.
A la destrossa d'unitats de TV3 i les amenaces i persecucions a diferents periodistes de la cadena pública, s'hi sumaren amb els anys càntics xenòfobs, com els descrits a Tolerància zero. La violència en el futbol: «No queremos jugadores/jugadores de color/preferimos a Tamudo/porque es blanco y español». L'aliança d'aquesta penya radical i filonazi del RCD Espanyol amb Ultras Sur, el grup extremista i d'ideologia ultradretana del Reial Madrid, contribuirien a concebre, com afirma el llibre adès mencionat, les Brigades Blanquiazules com a «un referent per a la joventut neofeixista espanyolista a Catalunya».
Noves samarretes ultres
La successió d'incidents com ara una invasió del camp en l'últim partit al vell estadi Sarrià, l'aparició de la secció Irreductibles inspirada en la graderia feixista de la Lazio o les protestes dels radicals espanyolistes contra el procés de catalanització del club blanc-i-blau foren el preludi d'una decadència ultra engegada amb l'adveniment del nou mil·lenni. Va haver-hi picabaralles entre els diferents grups d'animació extremista del RCD Espanyol, així com un intent d'unificació d'aquests espais hooligans que va conduir amb el naixement l'any 2003 de La Curva, actual graderia radical del conjunt en mans de capital xinès.
Mentre s'intentava arrancar aquest projecte d'animació ultra, els antics referents neonazis del RCD Espanyol van estar protagonistes de diferents actuacions virulentes. «Una mostra de l'activitat brigadista van ser els aldarulls que van ocasionar durant els darrers derbis ciutadans disputats a Montjuïc, el 13 de desembre de 2003, quan van provocar un incendi a la graderia; i el 16 d'octubre de 2004, quan a la mitja part del partit es van enfrontar amb la policia», explica a la seua investigació en format llibre Viñas.
«Van arrencar més de cent seients i els van llençar contra els agents. A la sortida de l'estadi, van amenaçar diversos periodistes i la policia va efectuar diversos càrrecs per dispersar-los», complementa, per recordar com dos periodistes del diari perico Blanc-i-blau van ser agredits pels volts del temple del RCD Espanyol en un partit contra el Llevant UE l'any 2005. Així i tot, l'espai de La Curva va guanyar amb els anys notorietat fins a convertir-se en l'espai de suport radical dels espanyolistes, com ho és en l'actualitat.
A pesar d'aquest nou vestit de graderia d'animació, el llistat de polèmiques, incidents i agressions no s'ha aturat, encara que avui en dia, segons les fonts expertes consultades, «no és una de les graderies més bel·ligerants del futbol estatal, ni tampoc compta amb una clara orientació política, la qual cosa no vol dir que els seus integrants no compartisquen una ideologia pròxima als postulats dels seus antecessors». En 2014, la Fiscalia de Delictes d'Odi de Barcelona va demanar tres anys i mig per a un membre de Brigadas Blanquiazules per impulsar una ràdio nazi.
Dos anys més tard, l'Espanyol va haver-hi de tancar la seua grada d'animació. El detonant foren els episodis de violència dels hooligans blanc-i-blaus en un partit contra l'Eibar, on va proliferar el vandalisme, els atacs a la seguretat privada del coliseu espanyolista i baralles entre ultres del conjunt de Barcelona. En aquella temporada, ja s'havien encès les alarmes amb la pancarta dels radicals contra el central blaugrana Gerard Piqué i, especialment, contra la seua aleshores parella, la cantant colombiana Shakira. «Shakira és de tots», havien escrit en castellà.
L'aparició del subgrup radical RCDE Firm havia avivat les baralles entre radicals de l'Espanyol. Un jutge, no debades, va prohibir a onze membres de RCDE Firm la seua assistència a l'estadi espanyolista per haver propinat una brutal pallissa a un membre de la penya espanyolista La Juvenil. Un dels motius d'aquella acarnissada agressió era la consideració del grup d'animació rival de l'Espanyol com a «d'extrema esquerra». La sentència assenyalava la vinculació de RCDE Firm amb l'extrema dreta, i com els seus membres acostumaven a vestir roba de col·lectius nazis com ara Hogar Social Madrid o Casal Tramuntana.
Els adhesius antisemites col·locats pels radicals espanyolistes a la zona visitant de Montilivi, el camp del Girona, en 2019, o els insults racistes contra el davanter de l'Atlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020 engreixen la llista d'un historial ultra ple de capítols violents i de connexions amb la ultradreta. Tot un reguitzell d'ombres que ha emergit amb l'assalt del camp contra el Barça.