A Balears el preu del metre quadrat d’habitatge està batent records. La suma de l’escassa construcció, la protecció del territori, el creixement demogràfic i el boom turístic residencial conformen un panorama d’alta demanda amb una oferta insuficient. Resultat? Preus a l’alça sense parar.
Ja fa temps que adquirir un habitatge unifamiliar només està reservat per als rics locals o estrangers d’alt poder adquisitiu. El que està passant ara, a més, és que els preus dels pisos són tan alts que comprar-ne un resulta també un somni impossible de dur a la pràctica per a bona part de la població illenca. I el preu del lloguer, a desgrat dels polítics que fa anys que asseguren que controlaran el mercat, creix també molt. En resum, cada cop és més complicat l’accés a l’habitatge per a molta gent, sobretot per als joves: només el 16,2% dels que tenien l’any passat entre 16 i 29 anys es va poder independitzar dels pares —el 2018, el 22%—, segons va fer públic recentment el Consell de la Joventut.
Les empreses que necessiten importar mà d’obra estacional durant l’estiu —sobretot les turístiques, en general, i les hoteleres, en particular— estan desesperades. Els alts preus del lloguer fan que no trobin qui vulgui anar a les Illes a fer feina. Una advocada, assessora externa de diferents empreses, explicava a aquest setmanari a principi de mes que en un solar d’Eivissa, situat en una zona d’alta densitat hotelera, s’hi podien veure mitja dotzena de caravanes. Quan interrogà el seu acompanyant eivissenc sobre allò, li contestà que “hi viuen els treballadors que han vengut a fer feina durant l’estiu”. La mateixa professional ha constatat que a Mallorca alguns industrials han ofert pisos propis —que han tret del mercat de lloguer— com a part del sou per atreure una mà d’obra especialitzada que no existeix a l’arxipèlag i que no està interessada a anar-hi pels altres preus de l’habitatge. El boom immobiliari també es deixa notar en l’oferta d’allotjament d’”habitatge” turístic: menorca.info publicava el passat dia 10 que la plataforma Airbnb oferia un cotxe en un solar, equipat “amb camperització bàsica”, o sigui amb un matalàs en el maleter, “amb neteja diària”, per 595 euros a la setmana per al pròxim agost; després de ser publicada la notícia la plataforma retirà l’anunci, però, segons el diari, no és la primera vegada que ofereix quelcom així i, per tant, es fàcil suposar que hi tornarà.
Aquest és el panorama. I no millorarà els pròxims anys. Tot el contrari, de fet.
Preus a l’alça
El passat mes de març, el president de l’Associació de Promotors Immobiliaris de Balears (PROINBA), Luis Martín, i el vicepresident de l’entitat, Óscar Carreras, manifestaren en roda informativa que al seu entendre l’actual situació empitjorarà durant els pròxims “quatre o cinc anys” per falta de sòl per construir. Explicaren que “dels 2.000 habitatges que es construeixen (a l’any) a Balears, només el 10% tenen un preu que tots entenem com a ‘assequible’”. És a dir, pisos d’una mitjana de 70 metres quadrats que es venen “entre 250.000 i 300.000 euros”.
El preu de l’escàs sòl no para de créixer, cosa que augmenta l’impacte en el preu de venda al públic. I a això cal afegir-hi ara l’increment de la despesa de materials per mor, entre d’altres raons, de la guerra d’Ucraïna, amb el resultat que l’oferta habitatge nou és cada cop més cara. Per tant, augmenta la de segona mà —“per cada habitatge nou que es construeix hi ha deu transmissions d’immobles de segona mà”, diu l’associació citada— i, en conseqüència, també s’han disparat a l’alça els preus d’aquesta oferta.
Mentrestant, els polítics continuen assegurant que busquen solucions per a un futur que no arriba mai. I alguns fan propostes d’allò més cridaneres. Com la més recent, de Podem, de prohibir “l’adquisició d’un habitatge si no es porten almenys dos anys de residència a les Illes”, van proposar fa dues setmanes les portaveus morades dels consells insulars d’Eivissa, Menorca i Mallorca. Una mesura que senzillament és impossible perquè la prohibeix la Unió Europa, tal com el conseller de Mobilitat i Habitatge, Josep Costa, es veié obligat a explicar.
Al mateix temps que alguns polítics desbarren sobre el problema de l’habitatge, els preus pugen i pugen sense que l’oferta de pisos socials de l’Administració sigui massa perceptible. L’Institut Nacional d’Estadística (INE) publicava recentment que el passat mes d’abril la compravenda ha pujat a Balears —en relació amb el mateix mes de l’any anterior— en un 33,33%, per un 11,9% d’increment de la mitjana estatal; foren 1.244 operacions, de les quals 1.219 van ser de cases i pisos de règim lliure i només 25 unitats foren habitatges protegits.
Segons el portal immobiliari Idealista.com, el maig de 2022 el preu mitjà a Balears del metre quadrat de la promoció lliure —entre nova i de segona mà— era de 3.400 euros —amb els extrems a Menorca de 2.500 i a Eivissa de 5.200—, amb un increment del 8,2% en relació amb el mateix mes de 2021. Si s’observa la progressió —segons la mateixa font— dels últims quinze anys, s’obté una clara seqüència de la magnitud que ha anat adquirint el problema: juny de 2007 —abans de la crisi que s’inicià el 2008—, 2.280 el metre quadrat ; el mateix mes de 2010, 2.308; el de 2015, 1.961; el de 2018, 2.673… O sigui: en relació amb 2008, quan ja es consideraven els preus molt alts i que creaven un problema social a l’habitatge, han crescut un 44,7%. Han transcorregut 15 anys i tots els successius governs han dit que tenien entre els seus eixos d’actuació trobar la solució d’aquest problema. No han tingut èxit.
Alts preus per tot
Eivissa presenta les marques més altes, amb una mitjana superior als 5.200 el metre quadrat. Una petita mostra de l’oferta actual: un apartament de 45 m2 de nova construcció a Cala Llonga, a Santa Eulàlia, es ven per 330.000 euros; un pis usat de 80m2 a Vila per 320.000; un àtic urbà de 90 m2 a la capital, per 480.000; un pis de 140 m2 a primera línia de Santa Eulàlia, 1.470.000; a Sant Antoni, un pis no gaire lluminós de 70 m2 per 294.000...
A Menorca el cost de l’adquisició és menor, però està creixent últimament. Molt. En aquest moments, a Maó un àtic nou de 150 m2, proper a la zona del port, es ven per 467.000 euros, a raó de 3.113 m2. En el centre històric, un segon pis sense ascensor de 87 m2 surt per 300.000, a 3.448 m2... Per suposat, hi ha ofertes menys cares, però els exemples citats ofereixen una ullada sobre com estan pujant els preus en una illa que comença a notar també la pressió compradora del estrangers.
Entre el panorama general illenc, hi destaca la zona antiga de Palma. S’ha convertit en una barriada per a rics o estrangers d’alt poder adquisitiu que hi compren habitatges selectes per passar-hi algunes temporades, per viure-hi o, també, per llogar-los com a habitatge vacacional als seus compatriotes, al marge de les grans plataformes a posta: per molt que estigui prohibida aquesta activitat en edificis plurifamiliars, es continua fent i és fàcil observar cada dia els estrangers amb les maletes amb rodes buscant el pis contractat.
L’oferta ja està del tot arrenglerada amb aquest tipus de demanda “selecta”. No hi ha oferta per a ningú que no tingui molts de doblers. Per exemple, en el carrer Morey de Palma, darrere de l’Ajuntament, s’acaba de finalitzar la rehabilitació integral d’un edific de quatre plantes, del qual s’ofereixen dos pisos —els altres sis se suposa que deuen estar venuts— de 156 m2 cadascun al preu “mòdic” de 1.540.000 euros, o sigui a 9.872 euros el metre quadrat. L’anunci de venda, en un cartell plastificat a la porta principal, només està escrit en alemany.
Per suposat, si el comprador aspira a quelcom, diguem-ne, d’estil aristocràtic, ha de preparar prou més doblers. En aquest moment, de l’oferta d’alta gamma consultada a les botigues immobiliàries per a rics —Equas, John Taylor, Balearic Property…— allò més “barat” que s’ofereix és un palauet de 2.100 m2 situat a la zona baixa de la ciutat, a prop del passeig del Born, que surt per 6,5 milions; per tant, “només” a 3.095 el metre quadrat. Ara, si s’opta per un pis en casa senyorial de luxe i rehabilitat amb totes les característiques d’un habitatge exclusiu, com és el cas d’un “pis palau”, tal com el publicita la immobiliària, de 680 metres, aleshores cal preparar 7 milions, o sigui que es pagarà el metre quadrat a 10.300 euros.
No tot són cases tan distingides. També hi ha pisos, diguem-ne, normals. Normals en tot menys en el preu. La botiga Morcas, situada al carrer Argenteria, de venda i lloguer de pisos, especialitzada en la Palma antiga, n’ofereix algunes mostres. Com un pis petit a la planta baixa d’un edifici, de 50 m2, per 275.000 euros. Un altre negoci immobiliari, Apropertis, ha posat a la venda un tercer pis, en un edifici antic —no diu que tingui ascensor—, que té l’aspecte de ser molt fosc, de 160 metres, per 495.000 euros, és a dir a una mica més de 3.000 el metre quadrat, una de les ofertes més barates que aquest setmanari ha pogut trobar a la zona antiga.
El resultat és la famosa gentrificació. “En quedam pocs de mallorquins, aquí”, diu una senyora, que s’identifica com a Maria, que viu al carrer del Temple, a prop de la plaça de Sant Jeroni. “Tot s’està convertint en hotels cars i pisos de luxe”, lamenta. “Nosaltres compràrem el pis fa una quarantena d’anys per poca cosa; ningú volia viure per aquí i ara ja ho veus, si volguéssim vendre ens donarien el que demanàssim”.
Per tota la ciutat han crescut moltíssim els preus. A Palma fa cinc anys es podien trobar fàcilment ofertes de venda de pisos d’uns 70 o 80 m2 per menys de 150.000 euros a zones modestes. Avui és gairebé impossible. Només una mostra aleatòria: a la barriada popular de Pere Garau, un usat de 70 m2 es ven per 190.000, a raó de 2.714 el metre quadrat; a la també modesta zona de final del carrer Manacor —prop de la Soledat, un antic barri industrial ara amb problemes de marginalitat— un pis de segona mà de la mateixa extensió surt per 240.000 euros, a 3.428 el metre quadrat. A Sa Vileta, igualment de veïnatge modest, un pis vell de 90 m2 es ven per 207.000, o sigui a 2.300 el metre quadrat... Per suposat, tots els pisos en edificis de nova construcció a l’eixample o a les barriades de l’extraradi són prou més cars —és molt rar trobar-ne algun per sota dels 3.000 m2.
La febre immobiliària fa que els fons d’inversió ja comencin a fixar l’atenció fins i tot en la barriada més problemàtica i degradada de Palma, Son Gotleu, on “els preus han pujat un 20% en relació amb 2019”, segons publicà el diari Última Hora el passat 8 d’abril. Es tracta d’un barri del qual la gent que podia en fugia fins fa no res. Ara els grans fons d’inversió hi compren a preus baixos —a uns 1.000/1.500 el metre quadrat— per vendre després de la reforma almenys a uns 2.000. Són edificis de cinc altures sense ascensor, construïts durant la dècada de 1960.
Els preus de Palma han expulsat veïns cap als pobles, on el metre quadrat era molt més barat. Era! Perquè la pressió compradora de palmesans ha fet —i deixant a banda altres qüestions com rompre el teixit del veïnatge tradicional, l’alteració lingüística a favor del castellà, l’increment de la contaminació per l’ús de vehicles per desplaçar a la capital per treballar, els embussos de les vies d’entrada a Palma... — que els preus hagin pujat molt els últims anys i tot indica que així seguiran en el futur immediat.
A Santa Maria, localitat a 14 km de Palma, un pis de construcció nova, de 95 m2, surt a la venda per 260.000: a 2.763 el metre quadrat. A Inca —a 27,5 km de la capital— s’ofereix un quart pis de segona mà a només 1.055 el metre quadrat, pareix mentida fins que s’afina la lectura de la fitxa que mostra la botiga: és tot interior i sense ascensor. També a Inca, un pis a una planta baixa, de 45 m2, de nova construcció, s’ofereix a 2.666 el metre quadrat. Campos, a 38 km de la principal ciutat, fa més de quinze anys que ofereix pisos per a palmesans, aleshores a preus molt assequibles, però ara —com per tot— han pujat força: un segon pis sense ascensor, nou, es ven a 2.400 m2; d’usats encara se’n poden trobar, modestos, al voltant dels 2.000 m2.
El preu del lloguer també creix descontrolat. Segons les dades que ha publicat el portal immobiliari EnAlquiler, el preu mitjà a Palma és de 1.758 euros el metre quadrat, només superat a tot l’Estat per Barcelona, on és de 2.119. Amb un element afegit important en el cas de la capital balear: els increments han estat —i són— molt intensos en molt poc temps. Entre desembre de 2021 i maig d’enguany ha pujat un 36%. La pitjor de les situacions del lloguer de l’habitatge la pateixen a Eivissa, on els pisos per 3.000, 4.000 i 5.000 euros al mes sovintegen en els portals immobiliaris. Aquesta última quantitat, per exemple, és el que es demana per un de 115 m2 a l’avinguda Vara de Rei. El més barat que aquest setmanari ha trobat —entre els principals portals— a Eivissa és un piset a Vila de 40 m2 per 850.
Davant d’aquests preus no pot estranyar que es lloguin habitacions com a habitatge. Compartir pis així és l’única sortida. “Es lloga habitació amb dret de cuina: 350 euros” mensuals, es llegeix a un dels anuncis aferrats a una farola, a Palma.
El drama del lloguer el personalitza Carlos, que viu a l’eixample, en el carrer Nuredunna, en un segon pis sense ascensor: “Fins ara no havíem tengut problemes, el propietari ens ha anat pujant el preu raonablement a cada venciment del contracte, però, per a la pròxima, ja ens ha dit que ‘haurem de xerrar’, o sigui que ens ho vol pujar prou, i tal com s’està posant la zona ens temem que siguin 300 o més al mes —com els ha passat a alguns veïnats— i això no ho podrem assumir de cap manera”, lamenta, resignat. “Ja cercam un altre pis” més assequible.
Comprar s’ha convertit en un impossible i llogar es complica cada cop més. I els preus seguiran a l’alça. Les Illes s’han convertit en un paradís per a l’especulació immobiliària.