La pandèmia va comportar una col·lecció de lliçons fugaces. En un moment on els diferents països del món competien per comprar material de protecció sanitària, amb episodis de boicot entre estats membres de la Unió Europea, va emergir com a assignatura pendent la revitalització de la indústria, l'aposta per una economia amb una presència més gran d'aquest sector econòmic per evitar l'enorme dependència del gran gegant asiàtic, de la Xina. En aquells temps d'emergència vírica, va plantejar-se, fins i tot, la conveniència de la relocalització d'empreses.
Amb l'objectiu de revitalitzar el debat sobre la reindustrialització, així com per aprofitar l'escenari de recepció dels fons de recuperació entregats per la Unió Europea, el centre de pensament de tarannà progressista Future Policy Lab ha confeccionat un informe que marca les pautes per aplicar una política industrial eficient al conjunt de l'Estat espanyol. O com resa el mateix document: «Enfront del continuisme complaent, que ens condueix a una altra dècada perduda, aquest informe defensa la necessitat de desplegar una política industrial ambiciosa amb objectius que vagen més enllà del cicle polític». Tot des d'una perspectiva que beu d'economistes prestigioses com ara Mariana Mazzucato.
El document, de fet, s'inicia amb la reivindicació de la indústria en contraposició als discursos econòmics dominants que van deixar d'atorgar-li una posició rellevant dintre de les economies modernes. «A la fi dels anys vuitanta, a algun ministre del nostre país li van atribuir la famosa frase de Gary Becker, per a qui la millor política industrial era la que no existeix. El desinterès per la indústria —i en conseqüència per la política industrial— es va confirmar quan, temps més tard, Espanya va gaudir d'un extens període de creixement econòmic basat en l'auge de la construcció i la contínua expansió d'uns certs sectors de serveis», introdueixen.
Els resultats d'aquella filosofia econòmica fou una disminució progressiva de les manufactures dintre de l'economia espanyola. «Espanya és una economia desindustrialitzada, on el sector manufacturer només aporta el 12,5% del PIB i menys del 10% de l'ocupació», radiografien, per contextualitzar: «Economies europees com les d'Alemanya, o República Txeca, i altres més allunyades, com ara les de Corea del Sud, Taiwan o el Japó, mantenen participacions de les manufactures d'entre el 20% i el 25% del PIB. Aquestes diferències tenen conseqüències sobre la productivitat del treball, la competitivitat exterior i l'ocupació de qualitat».
L'aposta d'arraconar la indústria ha estat fonamentada, a parer d'aquest centre de pensament, en dues raons: no importa en quins sectors es genera el valor afegit o l'ocupació; i la problemàtica associada d'impulsar una política industrial perquè la decisió sobre què es produeix correspon al mercat i no a l'Estat. «Aquests dos consensos s'han esvaït: ara sí que hi ha preocupació per desenvolupar capacitats industrials i hi ha acord en el fet que l'Estat ha de tenir un paper més actiu en l'economia», sostenen amb exemples de documents estratègics de la Comissió Europea.
«La reorientació del nostre model productiu cap a unes certes indústries, i cap a serveis d'alta productivitat associats a aquestes, és la millor manera de lluitar contra les febleses que arrossega l'economia espanyola des de fa dècades, que inclouen, entre altres, un escàs creixement de la productivitat, desequilibris exteriors i ocupació de mala qualitat. Actualment, la transformació de la nostra estructura productiva és encara més necessària per a lluitar contra els colls d'ampolla que ens fan tan vulnerables enfront de les crisis sanitàries, energètiques i climàtiques», argumenten. I es preconitza: «Si volem superar les febleses cròniques i fer front als nous reptes, necessitem no sols que existisca una política industrial, sinó que també siga ambiciosa i eficaç».
La ruta de la triple C
El redreçament de l'escassa política industrial dels darrers anys a l'Estat espanyol estaria conformat, a parer d'aquest think tank progressista, en la implementació d'una triple C, és a dir, d'una coordinació entre tots els agents econòmics, la coherència de les polítiques adoptades i l'establiment de criteris per seleccionar sectors industrials, un aspecte habitualment polèmic dintre dels espais de discussió dominats per visions ortodoxes. «El mercat no sempre encerta. No és només que el mercat faça errades puntuals que puguen ser corregits amb intervencions estatals selectives; el problema és que el mercat, com a sistema d'assignació de recursos, és per sistema imperfecte», esgrimeixen.
«La informació incompleta, els oligopolis, la interacció de les decisions, les relacions de poder, el canvi continu o la incertesa radical no són anomalies del sistema, sinó les seues característiques. Per això, que el mercat decidisca que una economia s'especialitze en la producció de serveis intensius, en l'abundància de mà d'obra i de baixa productivitat no implica que aquesta siga l'especialització més convenient», prossegueixen per justificar la intervenció estatal en la qual s'articula la seua proposta de política industrial. «El mercat no sap triar els sectors que a llarg termini poden aportar benestar a un país», ressalten.
La primera pedra per aconseguir una política industrial «ambiciosa i eficient», en paraules d'aquest informe, és construir un sistema de governança robust. O dit d'una altra manera: obtenir una estructura eficient de coordinació del conjunt dels agents econòmics. Per assolir-ho, proposen que l'Estat atorgue «els recursos humans, les capacitats financeres i la formació al conjunt de les administracions». «És habitual reconèixer que les burocràcies de Corea del Sud, Taiwan o el Japó gaudien d'aquestes qualitats. També és ben conegut que en aquests països existia una agència pública que alineava i coordinava a la resta de l'aparell burocràtic entorn de les metes de desenvolupament productiu. És menys sabut, potser, que la construcció d'aquesta burocràcia va ser part de la mateixa política industrial d'aquests països», exemplifiquen.
«L'Estat ha de promoure mecanismes continuats de coordinació amb actors privats per a guiar al mercat en la direcció de les metes de desenvolupament productiu», agreguen, per defensar que l'Estat gaudisca «d'autonomia arrelada», caracteritzada per què els governs, d'una banda, ofereixen avantatges a les empreses de cara a la promoció selectiva de sectors productius; i, d'altra banda, aquests avantatges estan condicionats a un cert acompliment de les empreses beneficiàries. «Als països asiàtics, per exemple, existien condicions d'inversió, d'innovació o subcontractació», precisen, així com citen el model alemany de coordinació entre empreses, entitats financeres i treballadors, on les firmes «no sols competeixen, sinó que també col·laboren».
L'altre component del puzle de la política industrial suggerida per aquest centre de pensament és la mencionada coherència entre les mesures engegades. Ho exemplifiquen amb les actuacions japoneses envers el vehicle elèctric: «Encara que el Japó comptava amb una potent indústria de l'automòbil, ja en els anys 70 els comitès del Ministeri d'Indústria van seleccionar el desenvolupament de bateries per a vehicles com una via per a mantenir el lideratge tecnològic. El pla de comercialització inicial i les seues revisions dècada a dècada contenen objectius minuciosos de producció i col·laboració, combinats amb noves normatives mediambientals, desenvolupament d'estàndards compartits, incentius a la demanda, dotació d'infraestructures de càrrega i altres mesures complementàries».
El trencaclosques es complementa amb l'anatema per als ortodoxos dels criteris de selecció d'un sector per decisió estatal. A l'informe, a banda d'articular un marc teòric, ho il·lustren amb el model finlandès de finals del segle passat: «Davant el declivi de les seues indústries tradicionals en els primers 90, Finlàndia va apostar per sectors capdavanters com ara la telefonia mòbil, derivant en Nokia i les seues indústries auxiliars. Així, amb la combinació d'objectius clars en ciència i tecnologia, educació i altres mesures selectives, el país va aconseguir sobreposar-se a un atur que va arribar al 17%».
L'estructura com a pla industrial
Amb el propòsit d'establir a l'Estat espanyol una política industrial fonamentada en les tres C i que s'obtinga una revitalització de la indústria a l'economia estatal, suggereixen crear tres organismes. Un seria la Comissió Delegada de Desenvolupament Productiu, la qual hauria d'actuar de pivot per a la coordinació entre els diferents àmbits ministerials i les diverses escales territorials. «Perquè la comissió puga exercir una funció de lideratge de la política industrial, la seua creació ha d'anar acompanyada d'un programa per a l'enfortiment i la capacitació de les administracions públiques», recorden.
El Fòrum Permanent de Coordinació Quadripartida, com a un fòrum de diàleg amb reunions periòdiques, en el qual han d'estar representades autoritats públiques amb competències industrials, associacions bancàries, grans associacions sectorials i de pimes, i les organitzacions de treballadors, seria un altre dels òrgans que plantegen. El tercer seria una Mesa de Transferència Empresarial, amb la missió de «donar suport a la institucionalització de sistemes de coordinació entre actors privats».
Junt amb aquests tres organismes, el pla del centre de pensament progressista inclou cinc iniciatives, com ara L'Oficina de la Dada Industrial, concebuda com a «una base de dades de recursos públics que facilitaria la identificació de colls d'ampolla o oportunitats d'intervenció en cadenes productives», o la Plataforma de Serveis Industrials i Solucions Tecnològiques. També s'aposta per un Fons de Promoció Industrial, el qual «suposaria crear, a través d'AXIS, la filial de capital risc de l'Institut de Crèdit Oficial, un fons per al desenvolupament productiu, que, amb indicadors d'acompliment clars combinara criteris de selectivitat productiva i ambiental o digital».
Aquests projectes de redreçament industrial es complementarien amb una iniciativa de formació i garantia de transició justa, enfocada als treballadors afectats per la transformació productiva, i un programa de contractació pública per al desenvolupament industrial. Sota la supervisió de l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, implicaria, segons es descriu a l'informe, «un compromís de les entitats públiques de dedicar una porció dels seus fons a la compra pública estratègica, una compra dirigida a satisfer necessitats de l'administració alhora que a crear mercats per a empreses innovadores». Tot un manual per convertir la indústria en clau de volta econòmica.