La crisi energètica agreujada per la guerra d’Ucraïna ha posat en primera plana de l’opinió pública i de les decisions polítiques la urgent necessitat de reduir la dependència energètica de combustibles fòssils i fer front al canvi climàtic. Els efectes del canvi climàtic i la crisi de biodiversitat ja són palesos avui, i continuar pel mateix camí ens aboca a efectes irreversibles que amenacen particularment al País Valencià.
Per això, cal abordar seriosament una transició ecològica -de la qual la transició energètica n’és una part indispensable- no sols de l’economia sinó també de la societat, on la sostenibilitat ecològica, els drets humans, els valors de justícia, sororitat i igualtat, i la participació ciutadana i democràtica siguen elements substancials de les decisions polítiques que han de guiar els canvis estructurals necessaris.
Fins ara la transició energètica s’ha centrat en la implantació d’energies renovables basada en grans instal·lacions i línies de molt alta tensió, que reprodueix el mateix patró de generació centralitzada, allunyada d’allà on es consumeix, amb la producció, transport i distribució de l’energia en mans de grans corporacions que, en molts casos han servit de retir a nombroses personalitats polítiques amb les famoses portes giratòries, a més dels fons d’inversió nodrits per l’especulació, en aquest cas, energètica i territorial. Mentrestant, la ciutadania pateix la injustícia energètica d’un sistema pervers de fixació de preus que garanteix l’extracció de rendes en favor de l’oligarquia energètica i financera, una mena de Robin Hood a l’inrevés; quan no pateix pobresa energètica i es queda sense electricitat perquè no la pot pagar.
Aquests projectes de macroplantes actualment es concentren en el món rural, sobretot pel baix preu del sòl, provocant que les zones rurals s’enfronten a una amenaça més: una nova forma d’extracció de rendes basada en l’ocupació del seu territori i el deteriorament del paisatge. És significatiu que l'oportunitat que proporcionen les energies renovables per a la sostenibilitat, la democratització i la sobirania energètica de la ciutadania s’ha transformat en una font de conflicte, d’ampliació de l’escletxa rural-urbà, i de desafecció política. Les normatives per a l’agilitació de tràmits i desburocratització de la instal·lació d’energies renovables sistemàticament s’han traduït en reduccions dels espais per a la participació de la ciutadania, afectada per aquests projectes, així com en l’afebliment de l’autonomia dels municipis, ja trastocada per l’infrafinançament estructural dels ajuntaments.
Aquestes decisions ens fan més vulnerables enfront de la crisi ambiental i econòmica i ens aboquen a la dependència de l’oligopoli energètic, al mateix temps que s’afebleix el nostre sector agrari i es genera un brou de cultiu ideal per als discursos demagògics, negacionistes i d’odi. Per això no podem donar suport a mesures que impliquen reduir les garanties ambientals i territorials, menystenir la veu dels pobles i reduir l’autonomia dels ajuntaments per accelerar la implantació de macroplantes energètiques.
En línia amb les recomanacions de l’informe de l’OCDE sobre la implantació d’energies renovables en el món rural, publicat en 2012, considerem que cal encetar una planificació territorial per a la implantació d’instal·lacions en la qual participen activament les autoritats i la ciutadania afectada per garantir la seua compatibilitat amb les característiques i usos del territori; així com la manera en què aquests territoris i la seua gent participarà dels beneficis generats per eixes instal·lacions. Cal que donem prioritat a criteris d’equitat territorial i proximitat, diversificació econòmica, preservació de la biodiversitat, justícia social i apoderament local.
Tal com planteja el paquet energètic de la Unió Europea, hem d’aprofitar tot el potencial del principi “primer, l’eficiència energètica” -és a dir, estalviar abans que construir-, la gestió de la demanda, les estratègies d’estalvi i eficiència en l’ús i necessitats d’energia. Així mateix, cal desenvolupar en tota la seua amplitud les mesures jurídiques i de suport econòmic, tècnic i d’acompanyament per facilitar i promoure el paper actiu dels consumidors d’energia (ciutadania, empreses, administracions i entitats públiques) perquè participen tant en la producció i emmagatzematge distribuïts com en els serveis d’eficiència energètica, a través, fonamentalment, de les comunitats energètiques locals.
En aquest sentit, cal prioritzar la producció en les zones de consum i el seu entorn immediat, com poden ser sostres residencials, industrials, instal·lacions públiques, polígons industrials, desenvolupaments urbanístics inacabats de dècades anteriors i sòls degradats. D’aquesta manera no sols s’eviten pèrdues pel transport d’energia i l’ocupació de sòl rural, sinó que aprofitem l’oportunitat de democratització i cohesió social del desenvolupament distribuït de la producció i emmagatzematge d’electricitat a partir d’energia renovable. De fet, un recent estudi detallat fet per l’IVACE en el qual ha participat l’ITE (Institut Tecnològic de l’Energia) sobre el potencial d’aprofitament energètic solar fotovoltaic dels sostres residencials, industrials i d’edificis públics al País Valencià, el situa en una producció distribuïda d’uns 14000 MWp. És a dir, més del doble de l’objectiu de producció fotovoltaica per al País Valencià en l’horitzó 2030.
Hem de reforçar les nostres capacitats endògenes per crear ocupació de qualitat vinculada a les energies renovables, generar sobirania energètica dipositada en mans de la ciutadania i garantir el dret a l’energia al conjunt de la població. Així construirem resiliència i capacitat d’adaptació enfront del canvi climàtic i les pertorbacions geoestratègiques. Tota crisi és una oportunitat, aprofitem aquesta per a bastir una resposta basada en la governança democràtica de l’energia, la sostenibilitat ecològica, la justícia social i l’equitat territorial.
*Els signants d'aquesta carta són diputats i diputades a les Corts valencianes