-En les darreres setmanes el foc ha carbonitzat unes 20.000 hectàrees a Begís i 11.500 a l'incendi originat a la Vall d'Ebo, el qual després va expandir-se per les comarques de la Marina Alta i del Comtat. Aquests focs s'haurien pogut evitar?
En general, els incendis no són evitables. Sempre n'hi haurà. Hi ha incendis pràcticament cada any, i mai saps on començarà un, ni quin bosc es cremarà. Només saps que tard o d'hora es cremaran. És l'única certesa que tenim. Els incendis no es poden evitar, però sí que podem gestionar els paisatges perquè la seva extensió i la seva intensitat sigui menor, i siguin més fàcils d'apagar. Vivim en un país molt inflamable i, en l'actualitat, tenim un clima molt propens a la generació d'incendis. Sempre hi ha espurnes que poden provocar focs, com ara els llamps, l'existència de cotxes o motos amb una mala carburació, una barbacoa, l'actuació imprudent d'un pagès, etc. Podem reduir la dimensió i la intensitat dels incendis, però, en el seu conjunt, són inevitables.
-Les autoritats valencianes van argumentar que les tasques de control i extinció d'aquests incendis eren complicades perquè les condicions climàtiques eren adverses. Quina és la capacitat de combatre aquesta mena d'incendis i, especialment, si es donen una sèrie de factors ambientals?
Les condicions climàtiques són molt importants, i és evident que en les últimes setmanes s'han donat unes extremes. Si fa setmanes que no plou, hi ha temperatures elevades, una biomassa molt seca i gaudeixes de boscos densos amb una cobertura elevada, tens totes les paperetes perquè l'incendi agafi una intensitat força elevada. I quan adquireix aquesta dimensió, els mitjans d'extinció pràcticament no poden fer res. De fet, hi ha un moment on l'aigua és incapaç d'apagar les flames atesa la seva intensitat. A partir d'aquest moment, hi ha poc a fer per combatre el foc. En cas que hi hagi zones de l'incendi amb menor intensitat, pots intentar controlar i apagar aquests flancs d'una menor intensitat. Amb unes condicions tan extremes com les experimentades en les últimes setmanes, amb fenòmens càlids i ponentades, els bombers tenen poc marge d'actuació. Ni les avionetes serveixen, ja que l'aigua, en moltes ocasions, s'evapora abans d'arribar a la flama. Quan la intensitat de les flames és elevada, no hi ha cap servei de bombers del món que pugui apagar-ho. Com he dit, es pot intentar que no arribi a una zona. Ara bé, apagar el foc és molt difícil. De fet, tenim molt bons professionals de l'extinció, però aquests obstacles es donen arreu del món, com es va observar a Austràlia fa un parell d'anys o de manera continuada als Estats Units d'Amèrica. Insisteixo: no es tracta d'un problema de l'extinció, tot i que hi ha casos, és clar, on poden haver-hi errors, però no solen ser el principal problema.
-En aquest context d'emergència climàtica, han sorgit els anomenats com a incendis de sèptima generació. Quines particularitats tenen aquesta mena de focs que encara són més difícils d'apagar?
Quan tens unes condicions normals o mitjanes, l'incendi té una intensitat i una mida de la flama determinada. En cas d'una massa contínua i densa de bosc, en condicions extremadament seques i temperatures molt elevades, la intensitat és molt més gran. De fet, les flames escalfen l'aire i puja cap a l'atmosfera d'una manera que l'incendi generen les seues pròpies condicions atmosfèriques quasi com ocorre amb els volcans. En aquestes condicions es generen uns vents propis, i, fins i tot, tempestes de llamps propis que no es poden preveure mitjançant la meteorologia. La meteorologia pot dir: els vents aniran cap ací i els bombers actuen en conseqüència. Tanmateix, si el foc genera la seua pròpia meteorologia, que pot ser molt agressiva i aleatòria, és impossible preveure l'evolució. Aquests incendis només es poden apagar per l'aparició de la pluja o una baixada forta de la temperatura, o si s'acaba el combustible, com, per exemple, si arribés a una zona agrícola. Amb les condicions forestals que tenim als nostres països, on gaudim de prou vegetació, l'increment de la temperatura i l'augment de la sequera cada vegada aquests tipus d'incendis agressius són més freqüents.
-Tradicionalment, s'ha dit que els incendis s'apaguen en hivern com a resultat de les tasques de prevenció i de la gestió de la massa forestal. S'han fet els deures al País Valencià?
L'afirmació que els incendis s'apaguen a l'hivern és parcialment certa, però es tracta d'una simplificació molt grossa. És veritat que a través de la gestió pots modificar el paisatge perquè no es cremi tant, afavorint que no hi haja discontinuïtats, per exemple estimulant el món rural, l'agricultura, i la ramaderia extensiva, o, fins i tot, amb cremes prescrites. Açò permet que els incendis no siguin tan grans, tinguin una menor intensitat i es puguin apagar. Ara bé, per canviar el paisatge necessites unes grans polítiques que no s'implementen en uns dies, ni en pocs anys. Aquesta simplificació de què els incendis no s'apaguen a l'hivern no ha de confondre, no vol dir que si s'hagueren efectuat les tasques importants durant l'hivern passat, no tindríem incendis. Canviar l'estructura del paisatge és una qüestió d'anys, de dècades, de polítiques de llarg recorregut. També cal tenir en compte els efectes de modificar el paisatge, ja que també volem conservar la biodiversitat. I hem de ser conscients que hem canviat el clima, i com gaudim d'un paisatge amb força vegetació, tindrem incendis. Hem d'intentar, tanmateix, que els incendis no siguin tan grans. Eliminar-los, però, és missió impossible. En lloc de tenir un incendi de 10.000 hectàrees cada deu anys, seria preferible tenir un incendi de 1.000 hectàrees cada any. Això seria més sostenible. És el repte, i no és fàcil.
-Hi ha veus que observen una visió massa urbanocèntrica en les actuacions de prevenció dels incendis, així com en la gestió dels boscos. Vostè hi està d'acord?
De vegades, sí. Hi ha comentaris que poden anar-hi en aquesta línia, perquè la majoria de la gent és urbana i no coneix el camp. La solució, però, no és simple perquè implica canviar el paisatge i, en conseqüència, aquesta modificació comporta transformar el sistema econòmic, per exemple amb el consum de productes locals que estimulen la vida rural o amb accions destinades a reduir l'impacte del canvi climàtic. És molt fàcil culpar als polítics o als ecologistes dels incendis, però tots som una mica responsables del canvi climàtic, tot i que hi ha diferents graus de responsabilitat. Es tracta de simplificacions massa grosses per a problemes complexos. Una d'aquestes problemàtiques, precisament, és l'abandonament del món rural, la qual cosa genera una continuïtat de combustible i redueix l'efecte de la fragmentació de la massa forestal derivada de l'existència de terrenys destinats a l'ús agrícola. Açò, en part, es podria gestionar, almenys teòricament. També ens hauríem de centrar a contenir els efectes del canvi climàtic. Recordem que els grans incendis es produeixen quan hi ha onades de calor, i la freqüència d'aquestes l'hem modificat nosaltres. Entre tots hem modificat el clima, tots tenim un cert grau de responsabilitat.
-Ha comentat que un dels factors que provoca incendis d'una intensitat més gran és l'abandonament del camp. Quin rol jugaria en la minorització dels focs, en perseguir que siguen més xicotets i controlables, el foment de l'activitat agrícola i de la ramaderia extensiva?
Les estratègies concretes no les podria comentar, perquè no en sé prou de socioeconomia. Ara bé, s'hauria de buscar els mètodes per ajudar a la gent que viu del camp, perquè tinguin subvencions i puguin viure, realment, de la seva feina. Hi ha molts agricultors que es queixen perquè els preus són tan baixos que no els surt a compte. S'hauria de buscar un sistema econòmic que assegurés la rendibilitat de l'agricultura i la ramaderia extensiva. Aquestes activitats generen discontinuïtats, les quals dificulten l'extensió dels incendis, afavoreix als bombers l'accés al foc i que les flames no es propaguen amb tanta intensitat. S'ha d'apostar, tot i que és difícil, perquè hi hagi gent que vulgui quedar-se o, fins i tot, tornar al camp.
A més, s'hauria de considerar afavorir el món rural mitjançant polítiques d'immigració, oferint aquesta possibilitat a la gent que marxa dels seus països perquè el clima és massa sec per l'agricultura. També s'ha d'agilitzar la burocràcia perquè els xicotets propietaris puguin gestionar els seus terrenys. S'hauria de poder convertir zones urbanes o forestals en agrícoles, quan aquestes transformacions puguin afavorir la prevenció d'incendis. La inclusió de més zones agrícoles dins de la matriu de zones semiurbanes seria una altra proposta molt interessant per a incrementar la producció local i protegir les cases dels incendis. Normalment, els esforços de les actuacions governamentals se centren en les zones urbanes, atès que és on hi ha la majoria de la gent. En les zones rurals, es fan menys esforços perquè hi ha menys població. Ara veiem, tanmateix, com les greus conseqüències de no destinar-hi els recursos suficients A poc a poc, cal canviar i fomentar les polítiques de conservació i estimulació del món rural.
-Una vegada l'incendi s'ha apagat, quan les flames han desaparegut i ja no hi ha cap risc de revitalització dels focs, quins són els següents passos per reparar els ecosistemes que han estat carbonitzats?
S'ha de visitar i veure com ha quedat, perquè cada incendi és diferent. Depèn del tipus de sòl, substrat o de roca, de la topografia, del tipus de vegetació que hi havia, de l'edat dels boscos, és a dir, si hi havia un pinar jove o adult, etc. Hi ha molts factors, al remat, que condicionen la regeneració. No hi ha una solució única perquè la naturalesa és molt heterogènia i els incendis també ho són. Al País Valencià, en general, la majoria dels incendis no generen grans erosions; normalment són puntuals. En molts llocs del nostre territori, cal esperar i no fer res just després de l'incendi. La vegetació molt sovint es regenera per si mateixa, llevat d'algunes zones on sí que existeix el risc de pèrdua de sol. Des del punt de vista biològic, molt sovint és millor no fer res i esperar a veure com es regenera; almenys el primer any. A partir d'aquest temps prudencial, ja es pot observar on caldria ajuda per a regenerar el bosc i on no és necessari. Evidentment, el procés de regeneració requereix els seus temps, perquè es produeix a poc a poc. Generalment, açò d'entrar en les zones recentment cremades i, de seguida, planta arbres és incorrecte, tot i entendre que és la primera reacció de la societat. La natura, tanmateix, és molt més complexa i compta amb mecanismes per regenerar-se sola. A més a més, si aquesta regeneració és més natural i està lligada al nou clima que tenim ara, doncs encara millor. No hi ha cap fórmula única, ni màgica, però sí que hi ha uns criteris clars i nítids d'actuació com he comentat.