“Fa temps que s’haurien d’haver fet aquestes protestes”, diu Àlex Vilanova, llaurador de 42 anys. És una de les milers de persones que aquest matí de divendres han inundat els carrers de València. Àlex, afiliat de la Unió de Llauradors, un dels sindicats convocants de la protesta, s’ha desplaçat des del Baix Maestrat, però la gernació ha arribat de tots els punts de la geografia valenciana: hi ha productors de caqui de la Ribera, ramaders porcins dels Ports, llauradors de nespres de la Marina Baixa i viticultors d’Utiel-Requena. La mobilització pel centre de la ciutat recorda aquelles de finals dels 70 i els 80. Aquest divendres, els vianants es miren estupefactes la tirallonga de tractors que avui han pres el control del carrer Colom i acabaran desembocant a la pista de Silla.
El sector al qual es dedica Vilanova no passa un bon moment. “El preu del litre d’oli d’oliva ha passat de tres euros a un euro i mig en dos anys”, explica Àlex, que és soci d’Olis Cuquello, al seu poble nadiu, la Jana, un territori de secà. Amb tot, la seua situació no és tan delicada com la dels qui es dediquen a fer oli d’oliva a l’engròs. El 2013, ell i els altres dos socis van fer una aposta pels olis monovarietals procedents de varietats autòctones: la cuquella, la farga i la canetera. “Altres llauradors de la zona ens deien que duraríem un mes i portem set anys!”. Gestionen 160 parcel·les (“de terrenys molt xicotets, com passa al País Valencià amb el minifundi”, avisa) i produeixen 8.000 ampolles per campanya. Els seus olis són presents a tot el País Valencià i s’han obert camí al Japó i Alemanya. “Afortunadament les fluctuacions del mercat no ens afecten, perquè tenim un posicionament de mercat diferent i treballem tot el procés, no només la producció”, explica. Tot i això, avui és a València, fent pinya junt a la resta dels llauradors del País Valencià que alcen la veu contra un sistema agroalimentari i de distribució que els deixa als peus dels cavalls de les grans superfícies.
No són els únics, però. També a Lleida milers de productors de la fruita dolça van mobilitzar-se el passat 14 de febrer. Ho feien convocats per alcaldes de Lleida i Osca, amb el suport de la Unió de Pagesos, per reclamar mesures urgents davant la crisi que travessa aquest sector els darrers anys i que està comprometent la viabilitat de milers d’explotacions. Les xifres certifiquen el daltabaix: el 2009, la nectarina de la varietat Big Top es pagava a 0,63 euros el quilo; el 2019, es va pagar a 0,45 euros. D’ençà que Rússia vetà la importació de productes hortofrutícoles europeus, l’estiu de 2014, les campanyes han estat com més va més amargues.
Empelts d’indignació
Les protestes del camp han irromput amb força les darrers setmanes i han obert un solc de preocupació entre la classe política. Un conflicte al camp és un escenari que cap responsable públic no desitja. Des d’aquelles primeres mobilitzacions, n’han succeït d’altres, més o menys sorolloses. El passat 8 de febrer, a Campos, Mallorca, un parell de centenars de pagesos convocats per les entitats agràries Asaja, Unió de Pagesos i Unió de Petits Agricultors - Associació Intersectorial Agrària (UPA-AIA) es concentraren per advertir que estan “al límit”. El clam és compartit arreu: el camp, que proveeix d’aliments els nostres rebosts, es panseix.
I no són els agricultors d’aquí els únics que ho adverteixen. Arreu d’Europa s’han produït mobilitzacions similars. El 26 de novembre passat, centenars de tractors van desfilar a Berlín per protestar contra una normativa introduïda pel govern d’Angela Merkel, que prohibeix la utilització de determinants fertilitzants. Un dia després, pagesos i ramaders francesos replicaren la protesta i van col·lapsar els accessos a París. Protestaven per la “criminalització” a la qual, diuen, els sotmeten els grups animalistes. En el seu catàleg de greuges, però, hi havia moltes més reivindicacions equiparables a les que aquests darrers dies branda el sector a casa nostra: una distribució d’ingressos més equitativa en la cadena del comerç i replantejament dels acords de lliure comerç amb tercers països. Els sona?
Què està passant per què s’haja arribat a aquesta situació generalitzada de descontentament? La pregunta sembla pertinent, a la vista de l’evolució que en altres indrets ha tingut aquesta desafecció del camp envers la política. Els jupetins grocs, a França, per exemple, han mantingut Macron entre l’espasa i la paret. Molts dels qui aquests darrers mesos protesten senten que les lleis, redactades per buròcrates en despatxos ministerials, no tenen en compte la seua idiosincràsia i encara menys les seues demandes. Senten que el seu mode de vida està amenaçat per uns polítics que no els defensen ni els entenen i un model de distribució que els escanya. “Assistim a l’eclosió d’un malestar que ve acumulant-se de fa molts anys —adverteix Joan Ramon Peris, que va ser fundador de la Unió de Llauradors i avui és president de la Fundació Institut Valencià d’Investigació i Formació Agroambiental (IVIFA). “Hi ha molta fartera, la gent està desorientada i només els queda el recurs de la protesta”. “Es té una visió molt urbana de com és el treball al camp. Hi ha obligacions ambientals que pràcticament fan impossible produir. S’hi senten acorralats”, explica Alicia Langreo, directora de la Sociedad de Estudios Saborá, especialitzada en la realització d’estudis sobre el sistema alimentari.
Un debat primari
La baixa rendibilitat de l’activitat agropecuària està provocant l’abandonament de terres i la manca de relleu generacional en les xicotetes explotacions, que tradicionalment han configurat la realitat mediterrània. “Qualsevol explotació amb unes vendes inferiors a 40.000 euros és inviable a hores d’ara”, avisa Langreo. Massa paperassa, massa exigències mediambientals, massa requisits administratius, massa poca ajuda dels poders públics i massa poca rendibilitat. És la cançó de l’enfadós que entonen la majoria d’ells quan se’ls pregunta. Perquè —i això és, segurament el més paradoxal de tot plegat— les protestes d’aquests dies succeeixen alhora que la indústria agroalimentària travessa el seu moment més dolç.
Les xifres són eloqüents: segons dades de COAG (Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos), el 2018, per segon any consecutiu, la producció final agrària a Espanya va arribar a la xifra rècord de 53.391 milions d’euros. A Catalunya, el sector agroalimentari representa el 16,28% del seu PIB. Els darrers deu anys, les exportacions agroalimentàries espanyoles s’han incrementat un 97,5%. Al País Valencià, en l’actualitat representa quasi el 20% de les exportacions, només per darrere del sector automobilístic. En canvi, el nombre de titulars d’explotacions agràries no ha deixat de minvar, alhora que s’incrementava la mitjana d’edat. No és l’agricultura el que està en crisi, sinó el xicotet llaurador. Quin és l’origen d’aquest decalatge? Què està passant?
“Aquesta evolució dels preus, incapaç de cobrir els costos de producció, ja es va detectar els anys 40 del segle passat. És el que es coneixia com el problema agrari i està vinculat al fet que els processos de mecanització i modernització van provocar un augment de producció que xocava amb una demanda inelàstica —explica Dionisio Ortiz, catedràtic d’Economia, Sociologia i Política Agrària de la Universitat Politècnica de València (UPV). “Per tant, l’opció de millorar els costos de producció passava per la via de tenir una explotació més gran. Això produeix un increment mitjà de la superfície de les explotacions generalitzat a Europa des de fa dècades. Hi ha, des de la dècada dels 40, un ajust permanent que no ha aturat encara”. És, al capdavall, la lògica d’un sistema capitalista.
La pèrdua d’agricultors i ramaders professionals ha estat constant. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el 2007, hi havia una superfície de fruites i hortalisses d’1,4 milions d’hectàrees i 215.000 titulars d’explotacions. El 2016, es registraven 1,5 milions d’hectàrees i 172.000 titulars. Pel camí s’han perdut 42.000 titulars. “És dur dir-ho, però les explotacions familiars que encara queden estan en risc seriós de desaparició”, adverteix Ortiz, qui és partidari que els llauradors i ramaders xicotets operen en el mercat a través de cooperatives que tinguen “alts nivells de professionalització i capacitat de lideratge”. “La falta de formació continua sent un problema, com també la falta d’inversió dels camperols xicotets per guanyar mida”, lamenta Alicia Langreo.
David contra Goliat
I és que la lògica capitalista de la concentració està tenint un alt preu per a l’agricultura tradicional, incapaç de competir davant la posició de domini que estan assumint la resta d’actors que intervenen en el mercat. Això, de fet, ja va passar a principis d’aquesta dècada, quan van saltar totes les alarmes després que es fera públic que grans corporacions i inclús governs estaven adquirint grans extensions de terres en països en desenvolupament. Governs com el de la Xina o Qatar van adquirir grans milions d’hectàrees a l’Àfrica per tenir sobirania alimentària, d’una banda, i, de l’altra, una commodity: estratègies d’acaparaments de terra, en digueren.
“A Europa, igual que la majoria de nacions, estem indefensos davant de fenòmens com l’especulació amb matèries primeres o el control oligopòlic dels canals de distribució d’aliments. Això és degut al fet que hem facilitat la continua desregulació dels mercats i l’eliminació de mecanismes de control de la producció, com ara els aranzels o la intervenció pública. S’ha confiat bona part de l’abastiment dels nostres aliments a les grans corporacions multinacionals en el mercat global, amb la qual cosa hem perdut quotes de sobirania alimentària”, escriu l’activista Gustavo Duch a Lo que hay que tragar, un llibre escrit l’any 2010 que ja anticipava alguns fenòmens que estan succeint ara. El que avui està passant als xicotets pagesos de la Ribera o de la Noguera no és tan diferent, al capdavall, del que en temps pretèrits els va succeir als camperols de Namíbia o el Brasil. Potser aquest és un procés més subtil, menys arrabassador, però actua amb la mateixa lògica que aquell altre. Es tracta, en última instància, d’una derivació de la “febre per la terra” que es desencadenà després de l’esclat de la bombolla financera de 2008, la qual provocà que grans fons d’inversió giraren la mirada cap als aliments com a bé d’inversió. “Les expectatives d’increment de la població, així com la demanda creixent d’agrocombustibles, en un context d’exhauriment de petroli, va provocar una febre per la terra que va arraconar encara més l’agricultor de tota la vida”, exposa Dionisio Ortiz.
Problemes d’arrel
En realitat, aquest no és un procés nou a casa nostra. També a la mediterrània ha sigut habitual que grans fortunes disposaren d’inversions agràries. El sector citrícola, per exemple, és paradigmàtic al País Valencià. “La presència d’inversors aliens al sector primari no és nova, però els últims temps es constata un augment de l’interès dels inversionistes per l’agricultura”, adverteix COAG en l’informe La uberització del camp espanyol. Segons dades de la mateixa Generalitat, en el període 2016-2019, el sector agroalimentari català va captar inversió estrangera per valor de 533 milions d’euros, la qual cosa representa el 22% de la inversió a tot l’Estat. Entre les principals firmes del sector que hi han invertit trobem Nestlé, Coca-Cola, Haribo, Ferrero, Carrefour, Mars, Amazon Pantry i Cargill.
El del cava és un dels sectors on resulta més fàcil resseguir l’efecte perniciós que aquestes inversions foranes poden tenir per al professional independent. El 2018, Freixenet i Codorniu van passar a estar sota el control de l’alemanya Henkell —filial vinícola de la multinacional de l’alimentació Oetker Group— i de la gestora d’actius Carlyle Group, respectivament. La campanya següent, els preus que van rebre els viticultors pel seu producte va caure per terra: a 0,30 euros el quilo de raïm, cosa que suposava un 28% menys que l’anterior campanya i per sota dels costos de producció, estimat en 40 cèntims. A finals d’agost, tingueren lloc protestes a Sant Sadurní d’Anoia i Vilafranca del Penedès. Unes setmanes després, els viticultors de Requena —que també proveeixen de matèria primera els cavistes catalans— els van seguir els passos.
“Els processos de concentració ens fan enormement vulnerables en qualsevol sector, també en el de l’agricultora —adverteix Dionisio Ortiz—, perquè, a més, atorguen un poder de control i monitoratge enormes sobre un sector que, en última instància, és el que ens proveeix d’aliments. En un mercat de competència perfecta, segons la teoria clàssica, hi ha infinitat d’actors i cap no pot tenir una posició de domini sobre l’altre. L’excés de concentració és perjudicial per als xicotets agricultors però també per als mateixos consumidors”.
Per a COAG, assistim a “un canvi de paradigma del model productiu” en el qual grans inversors moguts per la lògica de l’obtenció de rendiments econòmics, es desentenen d’altres valors com ara “la creació de teixit social o el manteniment de la població rural i del medi ambient”.
Hostatges de Juan Roig
Com que a gos vell, tot són puces, els problemes per als pagesos d’explotacions familiars no acaben ací. D’una banda, depenen de companyies proveïdores cada volta més potents per poder produir: grans multinacionals de pesticides i llavors que cada volta tenen una posició més dominant en el mercat. Les fusions de Monsanto i Bayer; de Dow i DuPont, o de Syngenta i ChemChian exemplifiquen com la lògica de la concentració s’ha instal·lat també en aquesta part de la cadena. D’altra banda, agricultors i ramaders es veuen abocats a vendre en un mercat controlat per unes poques distribuïdores. “A més, són unes distribuïdores d’una mida tan gran que els xicotets difícilment poden atendre la demanda en les condicions que els imposen”, explica Ortiz. A Espanya, els sis primers grups de distribució comercial concentren el 55,4% de la quota de mercat, segons Kantar Worldpanel. I molts d’ells tenen una producció integrada, és a dir, no compren als xicotets llauradors sinó que es proveeixen d’empreses creades ex professo o que tenen com a única finalitat donar resposta als seus requeriments. És el cas de Mercadona, empresa líder en el sector de la distribució: Grupo Alimentario Citrus, propietat de la família Martinavarro, els proveeix de tots els seus productes hortícoles frescos, així com purés de fruita i verdura per a xiquets.
Els llauradors tradicionals en res no es beneficien de les vendes ingents de Juan Roig. De fet, és més bé al contrari i a hores d’ara els productors xicotets són hostatges d’una política que, com el lema de Mercadona, és de “sempre preus baixos”. “Durant la crisi, en la cadena de producció va haver-hi una pressió a la baixa dels preus per als consumidors. La gran distribució va guanyar quota de mercat a base d’abaixar preus. Ha sigut, sense dubte, una de les armes que ha utilitzat per créixer. Això ha pressionat a la baixa els marges de tota la cadena de producció, també la dels agricultors —explica l’experta Alicia Langreo-. El que detectem és que, a pesar que hem eixit de la crisi, els preus dels productes agroalimentaris no repunten, i això repercuteix negativament sobre els graons inferiors de la cadena de producció”. De fet, Langreo considera que les protestes pels increments de preu dels productes des del camp al rebost (increments del 620% en el cas de la ceba; o del 532% en el cas de la taronja) no són fonamentades i només reflecteixen el cost de cadascun dels processos intermedis. “Totes les parts de la cadena es mouen amb marges de beneficis molt estrets. El problema és l’estratègia de mantenir l’alimentació en la lògica del low cost”, reflexiona. “La diferència per a la gran distribució —matisa Dionisio Ortiz, de la UPV— és que com mouen volums de productes tan grans, encara que els marges siguen xicotets, acaben extraient-ne benefici. A l’agricultor xicotet, en canvi, no li ixen els números”.
Passaport al malbaratament
Siga com siga, com ha quedat palès en les manifestacions d’aquestes darreres setmanes, el camp se sent l’ase dels cops de la geopolítica. El veto rus pel conflicte ucraïnès continua passant factura als exportadors de fruita i els aranzels de Trump pel conflicte entre Boing i Airbus han malmès les vendes als Estats Units de productes com ara els formatges o els vins. “El camp se sent la ventafocs de la política”, lamenta Joan Ramón Peris, d’IVIFA. Per acabar, la signatura de tractats de lliure comerç de la UE amb països tercers està provocant grans distorsions en els mercats, en permetre la importació de productes més barats però que no compleixen els estàndards mediambientals europeus.
“És una competència deslleial”, adverteixen de fa temps els principals sindicats agraris. I és, en aquest punt, on emergeix una nova pregunta: té sentit que en les prestatgeries dels supermercats hi haja espàrrecs procedents del Perú? Segons la Unió Europea, importar una sola taronja de Sud-àfrica genera 13 grams d’emissions de CO2. “En un món on els aliments són considerats mercaderies, tenim dissenyats sistemes productius industrials molt dependents del petroli, amb una alta despesa energètica que comença per l’ús de fertilitzants i conclou amb l’absurd desplaçament d’aliments d’una part a l’altra del món”, exposa l’activista Gustavo Duch. Tot plegat obliga a qüestionar-se si aquesta lògica no resulta perjudicial per al conjunt del planeta i, per tant, també per a nosaltres. No es tracta de tornar a la falç ni al trill, però sí de repensar com volem menjar de forma saludable, amb un impacte social positiu i sense perjudicar el planeta. “El nostre model de producció està sent modificat davant els nostres nassos —adverteixen des de COAG-. El primer que hem de fer és decidir si volem una agricultura amb agricultors en el marc d’una economia social agrària o una agricultura amb grans empreses i treballadors del camp”.
El «comerç just» dels països desenvolupats
El menjar i el consum són actes polítics. La manera com ens alimentem i com comprem tenen efectes sobre la manera com s’organitza el món. Perquè, al capdavall, durant aquests dies, es parla molt de la cadena de distribució, però poc del paper que els consumidors finals tenim en la transformació del model. “Cal deixar clar que l’alimentació no és un problema de la pagesia; sinó que és responsabilitat de la societat”, assegura l’activista i periodista Gustavo Duch. Cada volta són més les persones que opten pels productes de proximitat, aquells que tenen una petjada energètica menor. A València, per exemple, ja fa un parell d’anys que se celebra mensualment la iniciativa de l’Horta a la Plaça, que permet a agricultors de l’horta vendre els seus productes sense passar pels intermediaris. Són, però, iniciatives puntuals, que amb prou penes poden incidir en les grans tendències del consum.
A França, però, ha sorgit una iniciativa que amenaça a fer trontollar les cadenes de distribució. Se diu ‘C’est qui le patron?’ i la va impulsar fa cinc anys l’emprenedor Nicolas Chabanne. La base de la idea és senzilla: que els consumidors estiguen disposats a pagar un preu just pels aliments produïts pels xicotets ramaders i agricultors francesos. El primer producte amb què experimentà fou la llet. Va calcular que, amb només vuit cèntims de més, es garanteix la rendibilitat per als productors. Va comboiar els ramaders lleters a provar l’experiència i, el novembre de 2016, van traure al mercat els primers brics de llet de “comerç just”. Era més cara que la resta de l’oferta al lineal, sí, però garantia la supervivència del camp. Una mena de consum amb consciència. El 2019, la llet amb la marca “C’est qui le patron?” havia venut 123 milions de litres de llet. Avui compta amb 7.500 socis i més de 30 línies de productes, de pollastre a pa, de mel a iogurts.
11,5 clients han fet costat a aquesta iniciativa, que ja ha tingut rèpliques a l’Estat espanyol (hi ha disponible oli, llet i ous), Regne Unit, Bèlgica o els Estats Units. En realitat, el que fa aquesta iniciativa no és cap altra cosa que aplicar al mercat interior els principis del comerç just, que fins ara s’havien identificat amb els països en desenvolupament. La idea és més revolucionària que no sembla, perquè significa pegar-li la volta a la màxima segons la qual els consumidors sempre optaran pel producte més econòmic. “Segurament els consumidors haurem d’assumir que els preus dels productes primaris siguen més cars si volem que als xicotets llauradors i ramaders se’ls remunera correctament”, explica Dionisio Ortiz, catedràtic d’Economia, Sociologia i Política Agrària de la Universitat Politècnica de València. L’èxit de ‘C’est qui le patron?’, a França, ha estat de tal magnitud que les grans cadenes de supermercats han optat per incorporar també aquests productes junt a les seues marques blanques.