Incendis forestals

Ferran Dalmau: «Els incendis s’apaguen comprant productes del país»

Ferran Dalmau (Carcaixent, Ribera Alta, 1978) és enginyer forestal i director de l'empresa Medi XXI, relacionada amb el sector. Arran de l’incendi a Beneixama (Alt Vinalopó), que ha devastat quasi mil hectàrees, parlem amb Dalmau del fenomen dels incendis forestals i de les causes per les quals cada estiu en parlem d’aquestes tragèdies.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cada estiu en tornem a parlar dels incendis forestals...

L’estiu és l’època. Com que no sempre ens escolten, hem d’aprofitar la veu que ens donen. Es continua pensant en l’estiu com a factor principal dels incendis, quan els incendis ocorren durant tot l’any. Després, en la tardor, toca parlar d’inundacions. Hi estem acostumats. Són qüestions recurrents.

L’incendi de Beneixama és distint als que s’han produït darrerament, com per exemple el de les Terres de l’Ebre?

Els incendis canvien i a pitjor. Hem d’assumir que els canvis que s’han produït en les darreres dues dècades, en què hi ha hagut un èxode rural important a les zones urbanes, tenen conseqüències. Per exemple, al País Valencià hi ha un 56% de superfície forestal, i aquesta està desordenada: no té un pla d’ordenació. Per tant, quan hi ha un incendi, les causes són les que són.

Els incendis forestals estan canviant i són conseqüència que l’espai urbà es desentén del rural, segons deia vostè en un article recent. La gent que governa desconeix els territoris rurals com per gestionar-los com cal?

No només hi ha el desconeixement a les zones urbanes sobre les zones rurals i la dependència que tenen les zones urbanes sobre les rurals. Hi ha una mena de irresponsabilitat. Nosaltres l’anomenem deixadesa urbanoforestal. Els incendis s’apaguen amb el consum que fem a la botiga. Comprant productes del país. S’apaguen des de les ciutats amb decisions polítiques. S’apaguen fugint de la criminalització de la gestió forestal, de la criminalització de les explotacions ramaderes d’empreses privades. Hem convertit els treballadors del sector primari en una mena de delinqüents quan, realment, són els qui sostenen l’ecosistema que ens sustenta a tots.

Què vol dir?

Hi ha una sensació en el món rural totalment fundada que el món urbà, acostumat a la facilitat de no haver d’esforçar-se per sobreviure, no entén la necessitat de mantenir l’ecosistema dels sistemes forestals. El major gestor que hi ha actualment al nostre territori d’espais forestals és el foc. Perquè l’administració pública i privada no gestionen el territori. I els incendis són només el símptoma, no la malaltia.

I aquesta és una qüestió que requereix més mentalitat o més inversions?

És una qüestió sociocultural. Ens hem desruralitzat. I aquest procés de desruralització fa que no entenguem com funcionen els ecosistemes. La gent té idealitzada la natura. I en la natura també hi ha animals que maten animals. Això, des del món urbà, no és percep. Com que ens fem les preguntes equivocades, arribem a les respostes incorrectes. Com diu un company de les Illes Balears que es dedica al món dels incendis, l’extinció és la resposta, però no és la solució. És la resposta que donem com a societat. És com quan tens una malaltia i et donen un pal·liatiu, però no s’identifica, amb això, quina és l’arrel de la malaltia, què és el que provoca la infecció. Ens centrem en els símptomes i no en la gestió d’aquesta malaltia. I la malaltia passa per ensenyar a la gent com funciona el món rural. Que per salvar arbres cal tallar arbres. Pot semblar un contrasentit, però és que malgrat els incendis, la superfície forestal creix, creix i creix cada any. Cada any tenim un increment de la superfície forestal fruit de l’abandonament rural. I simplement hem d’assumir que si aquesta és la política que executem, pagarem les conseqüències amb incendis. I dels incendis no podem triar el dia, ni les condicions meteorològiques ni res.

Quina proporció d’incendis forestals són naturals?

Al País Valencià, un 18%. La resta són d’origen humà, siguen per negligències -a l’entorn del 40%- o siga per intencionalitat, que és un percentatge menor. Al voltant del 15% dels incendis forestals són d’origen desconegut. Per tant, majoritàriament són d’origen humà.

En el cas de l’incendi de Beneixama, diuen que hi ha indicis que apunten a la piromania.

Encara és molt prompte per dir-ho. I vaig a mullar-me: si l’incendi ha començat en un lloc súper inaccessible, a algú se li passa pel cap que una persona se’n vaja a l’últim lloc de la serra a provocar un incendi? Deixem de perseguir fantasmes. Perquè a més, i em torne a mullar, la piromania té una part de responsabilitat menor perquè és una malaltia. La intencionalitat urbanística és un mite urbà. Absolutament. Avui, quan es crema un territori, està trenta anys per requalificar-se. Per tant, no hi ha una causalitat amb foscos interessos. I me la jugue: què provoca la flama inicialment dona igual. El problema és el paisatge per on transcorre l’incendi. Ja hem arribat a un punt en el qual què provoca l’incendi no és tan important com per on transcorre aquest incendi. El problema és que des de determinats sectors de la societat es criminalitza la gestió forestal sostenible. Talles un arbre i la gent t’assenyala com un terrorista ambiental, quan el que estàs fent és protegir la natura.

Quines decisions s’han de prendre, doncs, des de la societat?

Vàries. La primera és decidir si volem molts arbres en territoris desordenats o si en volem menys, de més grans i resistents als incendis. Com deia un paisà de la zona de Castelló, els pins grossos no cremen. O cremen amb molta més dificultat. Si volem tindre boscos més madurs, hem de gestionar les masses forestals que ja tenim. Per mitigar el canvi climàtic, perquè ens estem jugant el país -el sud d’Alacant ja està a tocar d’esdevenir desert-, hem de prendre decisions urgents, evitar el postureig mediambiental i els dogmes. Per exemple el racisme forestal: «els pins són roïns i les carrasques són bones», diuen alguns. Això és un discurs totalment caduc. Hi ha llocs on com a molt podem tindre pinars, perquè el territori no dona per a més, i hi ha uns altres on podem tindre boscos meravellosos. Però no podem continuar gestionant el territori des del dogma de fe, sinó des del que sabem científicament i des del punt de vista de la gestió del territori. I els darrers seixanta anys hem passat de tindre un territori forestal sobreexplotat a tindre un territori forestal totalment abandonat i perdut. La superfície forestal ordenada que tenim és molt baixa.

Això en dades com es tradueix?

Tot el món té clar que un municipi ha de tindre un territori urbà ordenat. Però per contra tenim més del 56% del territori, quasi 1.400.000 hectàrees de territori forestal al País Valencià, abandonades. El problema és que la societat o no ho entén, o no ho vol entendre, o passa de tot. La gent només s’escandalitza quan hi ha incendis. Però els incendis s’apaguen amb el consum responsable de productes del país, del territori. En juny de 2018 hi havia, de les 1.4000.000 hectàrees de territori forestal valencià, 104.000 hectàrees -el 8%- amb un pla d’ordenació. Són dades de la Generalitat Valenciana. Si només tenim el 8% del territori ordenat -i ordenat significa que s’ha fet un document de planificació, però no que el document estiga executant-se-, això vol dir que cal invertir en els nostres espais forestals. Per exemple: quan fa fred no podem calfar-nos amb gas natural ni amb gasoil ni amb combustibles fòssils. Cal començar a calfar-nos amb la nostra pròpia llenya. En tenim molta a les nostres muntanyes. No podem seguir consumint productes fòssils quan tenim combustible gratis a les nostres muntanyes. A Vilafranca (Ports) vam fer un treball avaluant quants anys podia estar el poble cobrint les seues necessitats de calefacció -a Vilafranca fa fred- amb el que li sobrava a les seues muntanyes. El que allí sobra, el que s’anomena biomassa forestal, dona energia per als propers vuitanta anys. I mentrestant paguem a les grans companyies el gasoil. Per tant, comencem per ahí. Per fer possible la vida en el territori rural. Són aquestes les dinàmiques del món urbà que condicionen la vida del món rural. Cal entendre que el món que tenim és fruit de les interaccions dels humans amb la natura. Si bé no cal tornar a la sobreexplotació del segle XX, cal trobar un equilibri. Perquè hem passat del tot al no res.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.