—El negoci del futbol, en certa manera, està fonamentat en els ingressos que perceben els clubs pels drets televisius, els quals van representar el 42,5 % de les entrades dineràries en la temporada 2019-2020. Es tracta d’un model sostenible?
És un model sostenible, però no en solitari. L’estructura d’ingressos del futbol compta amb tres grans palanques: els drets audiovisuals, la venda d’entrades i el màrqueting. La gran dificultat del futbol espanyol és igualar aquestes tres fonts, ja que com més igualades estan, més solvent ets i menys sotmès estàs a dificultats financeres. Abans de la pandèmia, els comptes dels clubs eren raonables. Amb l’emergència sanitària, però, es produeix una baixada notable de la venda d’entrades, així com de la publicitat i del màrqueting que hi ha associat. És un model sostenible? És un model sostenible si recupera les seues essències, és a dir, si els drets televisius no s’erigeixen en una font d’ingressos brutalment diferenciada de la resta.
—Hi ha veus que assenyalen que es tracta d’un model inflat. Altres, en canvi, indiquen que el creixement dels ingressos pels drets de televisió s’ha estancat. S’assisteix, almenys en la lliga espanyola de futbol, a una racionalització de les quantitats a pagar?
No s’ha estancat, però el negoci no creix tan exponencialment com ho havia fet en els darrers temps. Per quina raó? Per què el mateix model audiovisual del futbol està en crisi. Els operadors convencionals probablement hauran de deixar pas a altres com ara Amazon, Google o Facebook. En el cas dels operadors convencionals, la seua motivació és estrictament monetària, només exploten els drets televisius per diners. Els gegants tecnològics, en canvi, mediten la seua entrada des d’un prisma instrumental. No tenen una necessitat de guanyar diners, sinó que simplement poden entrar amb una aposta que no els supose una pèrdua econòmica. L’objectiu que tenen és potenciar la seua activitat principal. Amazon, per exemple, és una empresa que busca a través de l’oferiment d’altres serveis que el seu negoci de la distribució cresca encara més. Amazon Prime, de fet, no una altra cosa que una forma de fidelitzar determinats clients. En aquests moments, hi ha incertesa sobre quin serà el rumb del sector, el qual no sap si els drets televisius continuaran explotant-los els operadors convencionals, com ara Movistar o Orange, o si bé ho faran a través de companyies que oferisquen serveis de streaming com puga ser Amazon o Google. A hores d’ara, les grans plataformes no han fet una aposta forta per aquest camp perquè no gaudeixen del potencial financer suficient. Tots aquests interrogants són producte de la crisi que viu el sector i el model, on la Lliga espanyola, per cert, és l’única que no decreix en comparació a la Premier o la Bundesliga.
—Quines diferències hi ha entre el model de negoci dels operadors convencionals i l’associat a les companyies tecnològiques?
Amazon i Google busquen convertir l’esport en part d’un altre negoci. Quan Facebook contracta en exclusiva la Lliga espanyola per a determinades zones d’Àsia, la pregunta és: realment els indis tenen un gran interès en la lliga espanyola? Realment, no. El motiu és aconseguir que els usuaris de Facebook estiguen més temps a la xarxa social. En l’actualitat, de mitjana, a Facebook estàs mitja hora. Ara bé, si estàs més de 30 minuts, Facebook té l’oportunitat de generar altra classe de negocis, i per aconseguir superar aquesta barrera dels 30 minuts, s’utilitza el futbol. En l’audiovisual convencional, el negoci és la mateixa retransmissió del futbol. Si ho emeten, per exemple, Facebook o Amazon és part d’un altre negoci més ampli, on, de vegades, el futbol és instrumental. Es converteix en un mecanisme per retenir-te, per fidelitzar-te.
—Dintre d’aquest context de crisi del model audiovisual, de crisi del mateix sector, de situació d’una certa transició que no acaba d’arribar entre operadors, emergeixen models alternatius. La Lliga espanyola pensa a exercir de comercialitzadora i explotadora dels drets televisius. No debades, ho ha assetjat en altres competicions com ara la lliga Asobal d’handbol. És una alternativa viable i, especialment, rendible per als clubs per a l’obtenció d’ingressos?
Crec que és una alternativa viable a mitjà termini. És molt probable que en la pròxima adjudicació, la qual se celebrà en quatre anys, la Lliga espanyola tinga una oferta diferent. La Lliga té una capacitat comercialitzadora espectacular. És cert que manca d’una capacitat de producció dels continguts, però pot tindre-la amb relativa facilitat. Crec que és una opció absolutament raonable perquè rebaixes el benefici comercial de l’operador i, en conseqüència, hi ha més diners a repartir per als clubs. És una opció interessant, tot i que no tinc clar si tècnicament es donarà.
—Seria una possibilitat per abaratir el preu del futbol, per què, en aquest cas, els paquets de futbol estarien desvinculats d’altres serveis com ara sèries, pel·lícules o altres canals temàtics?
No ho tinc gens clar, perquè el futbol és com la benzina: tots ho veiem pujar, però mai veiem com abaixa el preu. Dit açò, l’únic que tinc clar és que el model que proposa la Lliga, en cas d’encarregar-se ella mateixa de tot el procés i desvincular-se d’un tercer com és Movistar, suposaria un augment dels ingressos per als clubs. Sense el concurs de Movistar, qui aspira a obtenir beneficis econòmics que sostinguen una estructura de dimensions considerables, la Lliga comptaria amb els diners del benefici comercial de l’operadora per repartir entre els diferents clubs i, per tant, el pastís per als equips seria major.
—En el camp dels drets televisius, la Premier League d’Anglaterra s’ha situat com a un exemple a imitar. Quines lliçons hi pot extreure la Lliga espanyola?
S’ha de remarcar, perquè és important, que els models d’Espanya i d’Itàlia són els únics on una llei centralitza els drets televisius, la qual cosa atorga una certa estabilitat als operadors. Això no passa ni en Anglaterra, ni en Alemanya, i es tracta, a parer meu, d’un fet diferencial del model espanyol que és positiu. La Lliga està en un procés de millora i creixement en molts aspectes. En els darrers temps, per exemple, ha estudiat el model de negoci de la Lliga de Campions i ha consolidat una estructura de 40 persones treballant a l’estranger de manera contínua. En el mercat xinès, s’ha passat d’ocupar la quinta posició a la tercera, així com s’ha situat com a pionera a Miami. El producte espanyol, en el seu conjunt, no és massa pitjor que en l’oferit per la Premier, en cas d’analitzar partit a partit. Els partits intermedis de la Lliga són tan bons com els de la Premier. L’avantatge de la Premier deriva d’un marc de relacions internacionals que va tenir Anglaterra i la Commonwealth.
—De quina manera afecta la manca d’una llei que descentralitza els drets televisius?
No ho perceben. Els rànquings demostren com la Premier continua sent la primera en explotació de drets televisius. La diferència entre la Lliga i la Premier radica en el fet que el mercat anglès és més assequible que l’espanyol, on les sinergies naturals són a Llatinoamèrica. Aquesta dinàmica canviarà? És probable que passe amb el temps, i gràcies a la democràcia que pot imposar-hi Amazon, Google o Facebook. Totes aquestes plataformes ja estan consolidades en els països on la Lliga busca guanyar encara més penetració i la Premier és hegemònica. Això pot provocar un canvi. De moment, la Lliga fa una venda raonable dels seus drets d’acord amb la geopolítica de les seues relacions internacionals.
—La falta de compradors en exclusiva dels drets audiovisuals per emetre la segona divisió espanyola i el fracàs d’augmentar els ingressos dels clubs de l’antiga segona B, rebatejada com a Primera RFEF, semblen mostrar, tanmateix, que hi ha dificultats per extrapolar el model de negoci de primera a altres categories.
L’operador o les competicions no disciplinen al públic, sinó que és el públic qui té la paella pel mànec. El model de negoci és un model de demanda. Qui demanda 1RFEF? Qui demana segona? Al final, es tracta de mercats molt sectorials. En l’àmbit de l’esport, és molt complicat eixir de la teua ciutat. Quan va començar la televisió de pagament, els únics demandats arreu del país eren el Barça, el Reial Madrid, menys l’Atlètic de Madrid, i després un poc el València CF, depenent de la seua situació. La resta són mercats molt locals. El gran èxit del paquet és que per veure el Reial Madrid o el Barça has de comprar també els partits del Celta o el Betis. Amb la intenció d’escapar d’aquesta via, va impulsar-se la SuperLliga. Ara bé, aquesta competició també planteja dubtes: quantes vegades és atractiu un Milà contra el Reial Madrid? Dos ho és, però més de quatre segurament no. El mateix ocorre amb el clàssic entre el Barça i el Reial Madrid.
—Els impulsors de la SuperLliga, per defensar el seu projecte esportiu i econòmic, al·legaven que el model de negoci del futbol està amenaçat perquè els joves han perdut l’interès pel futbol. Una de les raons que exposen és la competència amb altres opcions d’oci a preus més reduïts com ara les plataformes en línia Netflix o HBO.
El futbol atrapa. Totes les estadístiques que he consultat continuen assenyalant com l’esport i, de manera especial, el futbol en alguns països és el contingut estrella. És cert que pot produir-se un descens de l’interès. Ara bé, si estudies l’informe del sector de les telecomunicacions que publica la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, observes com el contingut esportiu continua sent prioritari. Podem discutir si ho encapçalaria el futbol o el motociclisme, però la prevalença de l’esport es manté. Crec que el futbol té una gran capacitat de competir amb les sèries, qui sembla que estan guanyant la batalla al cinema.
—Un altre dels motius situats damunt la taula és el cost d’abonar-se a una plataforma per seguir al teu equip o, simplement, per veure futbol. Els preus poden implicar que la massa d’abonats al futbol siga cada vegada més vella i, per tant, hi hagen perspectives de futur complicades per aquest negoci. Sense interès de jove pel futbol, és complicat aficionar-te de més major.
Quina seria l’alternativa d’oci aleshores? El futbol pot oscil·lar en la quantitat d’abonats que hi ha, amb moments en els quals la gent deixa de pagar per les dificultats econòmiques. Hi ha, tanmateix, un fet evident: cada vegada que Espanya juga una eliminatòria avançada d’una Eurocopa o d’un Mundial de futbol les audiències són bestials. El contingut esportiu és insuperable. I està estudiadíssim que quan venen mal dades, la gent prescindeix, en primer terme, de l’entreteniment. Ara bé, quan ja s’ha mig superat aquesta situació, sempre es pregunten: i ara què faig? Està clar que el futbol no és com fa vint anys, ni la capacitat dels estadis és la mateixa, però no hi ha res més potent a l’àmbit audiovisual que el contingut esportiu.