Dimarts al vespre Karl-Heinz Rummenigge va seguir un espectacle des de la tribuna de l’Allianz Arena de Munic. El que va tenir captivat el president del Bayern de Munic, però, no va ser pas el partit de futbol entre el seu gran equip i el Bayer Leverkusen, sinó les notícies que li arribaven al mòbil.
Poc abans del xiulet inicial, Rummenigge ja havia rebut la notícia que el Chelsea es feia enrere de la Superlliga, una competició d’elit exclusiva amb dotze dels clubs de més renom d’Europa que s’havia anunciat tot just el diumenge abans amb nocturnitat i traïdoria. A Twitter circulaven imatges de seguidors del club londinenc que celebraven la decisió de la retirada davant l’estadi.
A partir d’aleshores, les notícies es van anar succeint l’una rere l’altra. A llarg d’uns pocs minuts, fins poc abans de mitjanit, diversos membres fundadors de la Superlliga van anunciar la seva retirada: el Manchester City, el Liverpool, el Tottenham Hotspur i l’Arsenal. Després del partit de la Bundesliga a Munic, quan Rummenigge se n’anava cap a casa, el projecte de la Superlliga, del qual poc abans el Bayern s’havia distanciat a temps, havia fet aigües.
Quin n’era el motiu? Fans, associacions i polítics –entre ells el primer ministre del Regne Unit, Boris Johnson, i el president francès, Emmanuel Macron– havien protestat amb vehemència contra la nova competició i havien anunciat mesures dràstiques contra la iniciativa. En poc temps, la resistència havia crescut tant que els iniciadors d’aquesta lliga d’elit, entre els quals hi ha inversors dels EUA i d’Abu Dhabi, s’havien fet enrere espantats.
El vell món del futbol celebra ara la victòria contra els turbocapitalistes. Però la batalla pel futur del futbol encara no s’ha acabat. El somni d’uns màxims responsables futbolístics, fredament calculadors, de crear una Superlliga, persisteix. Perquè la idea és senzillament massa atractiva: en una competició tancada, un cercle elitista de clubs s’enduria el gros dels milions que es poden guanyar amb aquest esport popular.
El Bayern, que ara està suposadament al costat dels bons, entre els que preserven la tradició, també havia estat interessat en la qüestió de la Superlliga. El 2016 el club va sondejar discretament quines opcions tindria de participar en una competició com aquesta. Michael Gerlinger, assessor jurídic en cap de l’entitat, va sol·licitar a un despatx d’advocats que comprovés si el club podria deixar la Bundesliga i com podria fer-ho.
Tanmateix, el gran defensor de la Superlliga és Florentino Pérez, president del Reial Madrid. Fa uns dos anys i mig, analitzant documents de Football Leaks Der Spiegel va descobrir un correu electrònic del 22 d’octubre del 2018 que anava dirigit a l’empresari de la construcció. Portava adjunt un esborrany de tretze pàgines sobre una “declaració d’intencions vinculant” d’onze clubs de primer nivell europeus per a la creació d’una superlliga europea.
Diumenge passat Pérez, juntament amb altres presidents de clubs, va donar a conèixer el pla, que tenien guardat de feia temps. Els responsables de la UEFA, l’associació futbolística europea, que acabaven de preparar una reforma de la Lliga de Campions, ho van rebre com una opa hostil.
Al centre de Madrid, el grup entorn del capitost Florentino Pérez havia instal·lat el seu quarter general al cinquè pis d’un edifici d’oficines. L’adreça és al carrer José Ortega y Gasset, número 29. A la planta baixa hi ha un Starbucks i un restaurant gurmet; i a la cantonada, no gaire lluny d’allà, una bona colla de bancs.
Tots els membres fundadors de la Superlliga havien signat un contracte marc. De 167 pàgines. Just al començament, es diu –en el document a què ha tingut accés Der Spiegel– que tot es fa amb la millor de les intencions i pel bé “dels fans d’arreu del món”.
Seguidament apareix una promesa que es pot interpretar com un tràfic d’indulgències. La nova Superlliga “injectaria una quantitat significativa de nous recursos al futbol”: es destinaria anualment un 8% dels ingressos televisius, com a mínim 400 milions d’euros, a partides solidàries i amb finalitats benèfiques. La Superlliga “oferirà uns avantatges considerables al futbol amateur i popular”. Al·leluia.
D’entrada, com a clubs fundadors només hi havia equips d’Anglaterra, Espanya i Itàlia. Cada any es preveia convidar alguns equips d’altres lligues a entrar per una temporada a l’il·lustre cercle de clubs, com si fossin companys d’espàrring. Els escollits, així ho preveien els organitzadors, deixarien durant una temporada les competicions de la UEFA.
L’allunyament de la realitat per part dels organitzadors recorre com un fil vermell tot el contracte. Pérez i companyia pretenen obtenir una pluja multimilionària per la venda dels drets televisius. Amb aquests ingressos preveuen retornar un avançament que els faria el banc d’inversió nord-americà JP Morgan Chase.
Al començament, l’entitat pagaria als rebels de la Superlliga 3.525 milions d’euros. Per aquesta suma els clubs es comprometrien a participar durant 23 anys en la competició. Cada any, segons el contracte, caldria reemborsar a JP Morgan 264 milions d’euros –interessos inclosos–, amb la qual cosa el banc acabaria ingressant uns beneficis de 6.100 milions: un negoci lucratiu.
Tal com pertoca als superrics del sector futbolístic, els fundadors de la Superlliga, amb l’ajuda de l’assessoria Clifford Chance, van analitzar exhaustivament com es podria fer que el negoci fos eficient en termes fiscals. Un esborrany de 26 pàgines a què ha tingut accés Der Spiegel posa de manifest que de la comercialització se n’encarregarien societats controlades establertes en un paradís fiscal.
El finançament de JP Morgan aniria a parar a un societat luxemburguesa, que a través d’una altra empresa acabaria en mans d’una fundació neerlandesa. Els ingressos pels drets televisius també anirien a parar a Luxemburg. Una agència de relacions públiques que treballa per a la Superlliga confirma aquest model: “Necessiten un vehicle per pagar als equips de manera centralitzada”, escriu un portaveu de la Superlliga en resposta a Der Spiegel, i recorda que Luxemburg és un país de la UE.
Pérez, padrí de la iniciativa, òbviament ja havia previst que el seu projecte toparia amb resistències. Una armada d’advocats havia de protegir la iniciativa futbolística davant possibles sancions de la UEFA i de l’associació internacional de futbol, la FIFA, o havia d’iniciar possibles processos d’indemnització.
Els rebels s’havien preparat per a una guerra contra els funcionaris de les associacions. No es volien deixar impressionar pel president de la UEFA, Aleksander Čeferin, que la setmana passada va qualificar els heretges de “serps” i “mentiders”.
Amb el que no havia comptat el grup, però, era amb la ira que els va arribar dels fans i dels mateixos jugadors. Els professionals del Liverpool i el seu entrenador, Jürgen Klopp, es van distanciar immediatament dels plans del seu president de participar en la Superlliga. Signant el contracte de fundació, el club havia ficat els jugadors de facto en una nova competició com si fossin màquines de l’empresa. Sense informar-ne prèviament els treballadors ni demanar-los-en l’opinió.
Pep Guardiola, l’entrenador espanyol del Manchester City, també va donar una clara negativa a la iniciativa de la direcció del seu club: “Si l’èxit ja està garantit, deixa de ser un esport. No és esport des del moment que no té cap importància que un club perdi”.
Qui vol comercialitzar un nou producte l’ha de publicitar d’una manera intel·ligent, ha d’elaborar una estratègia. El futbol es ven a través de les emocions i del reclam de les seves estrelles. Però Pérez i la seva gent no van intentar convèncer els professionals de gran renom perquè treballessin per la seva causa. Van voler imposar el seu projecte. Com un atracament.
Al final s’han entrebancat per la seva arrogància i la seva megalomania. L’Arsenal se’n va desvincular veient la fúria dels seus seguidors. “Hem comès un error, i us demanem perdó”, va dir el club en una carta oberta.
En els cercles econòmics, el maldestre intent de cop d’Estat dels dotze clubs ha generat desconcert. “Hauria calgut comprovar més bé l’acceptació” que tindria una superlliga “amb anterioritat”, diu un expert en màrqueting d’una assessoria. I pel que sembla, tampoc no es va aclarir prou la qüestió de si les grans empreses televisives i de streaming, que en serien els finançadors principals, acceptarien el nou producte.
Malgrat tot, Pérez no vol abandonar els seus plans. Amb el projecte, diu, vol “salvar el futbol”. O més ben dit: el seu club. Segons diuen, veu el Reial Madrid a prop de desaparèixer, després de la caiguda d’ingressos. Ha anunciat amb insistència que segurament aviat s’emprendrà el següent embat. Sap que té de part seva el Barça, que ha de fer front a un deute acumulat de prop de mil milions d’euros.
La Superlliga pretén salvar de la bancarrota els gegants d’Espanya que trontollen. Tot està preparat, com es desprèn de l’acord contractual. El document revela com els clubs es volen repartir els ingressos de la competició segons un esquema enginyós. Els entesos calculen que cada club de la Superlliga podria treure’n 700 milions d’euros per temporada.
Cap al final d’un dels apartats del contracte hi apareix un apèndix: les dues primeres temporades, el Barça i el Madrid rebran cadascun trenta milions extres anuals. Només aquests dos equips, cap altre.
Ara bé, els bancs continuaran fent costat a Pérez? Per a JP Morgan el compromís amb el controvertit projecte futbolístic ja té conseqüències. Standard Ethics, una de les agències de qualificació que avalua les empreses segons uns criteris mediambientals, socials i de governança, ha rebaixat la qualificació del banc nord-americà de “suficient” a “no conforme [als criteris corresponents]”.
Això, que sona esotèric, pot sortir-li car, al banc. Cada vegada més sovint els inversors es plantegen si han d’adquirir les accions d’una empresa que no compleix els estàndards actuals en qüestions mediambientals, socials i de governança.
Els plans del banc, igual que els dels clubs, no satisfan –segons s’afirma en l’avaluació de l’agència de qualificació– els requisits de sostenibilitat establerts per l’ONU, l’OCDE i la UE.
Traducció d'Arnau Figueras