M’he enganxat a l’NBA. A casa som gent de bàsquet i, amb alts i baixos, l’he anat seguint sempre. Enguany, però, l’aplicació per veure els partits de la lliga m’ha esgotat totes les dades del mòbil en temporada de play-off. No només això, he estat pendent del draft, de l’agència lliure i de qualsevol absurditat que es generi al voltant d'aquest espectacle.
Faig aquest pas just quan creix la preocupació perquè les noves generacions no consumeixin els productes esportius tradicionals. Les grans competicions del món pateixen perquè els joves cada vegada cerquen impactes més forts i curts. La generació TikTok fa de mal casar amb partits de més de dues hores i estones de baixa transcendència. Tant li fa si són de futbol, bàsquet, tenis o curses de Fórmula 1.
Per adaptar-se, cadascú fa el que pot. L’NBA va optar fa uns anys per potenciar els vídeos amb les millors jugades o les més espectaculars. Petites càpsules de trenta segons que corren com la pólvora per les xarxes socials. T’arranquen un “ooooh” i et llances de nou al lliscar pel tobogan infinit de la pantalla que tant defineix les nostres generacions.
És una manera de consumir el producte que requereix poca implicació. Pots veure desenes de jugades en un viatge de bus i sense necessitat de saber el resultat de cap dels partits d’aquella nit. D’altra banda, és un bon ganxo. Durant les èpoques en què menys consumia NBA, aquests vídeos m’han mantingut mínimament connectat.
A començament del curs, empès per les més de dues hores de bus que havia de fer al dia, vaig decidir que començaria a mirar els resums dels partits. Per qui no hi estigui avesat, es poden trobar per YouTube i duren entre dos i deu minuts. Temps suficient per fer-te una idea de l’evolució del marcador i gaudir d’alguna esmaixada i algun tap d’aquells que fan alçar del sofà.
Me’n vaig cansar de seguida. L’experiència no és gaire diferent de la d’empassar-te vint-i-cinc vídeos de jugades espectaculars, excepte perquè, pel mig, hi ha jugades menys sucoses. Em preocupava tenir el cervell tan fregit com molts dels adolescents que protagonitzen els debats sobre la manca d’atenció (que, per cert, tardes senceres de jugar a videojocs o consumir directes a Twitch sembla que no ho són, d’atenció).
Sempre m’ha costat mirar pel·lícules o sostenir la lectura d’un llibre que demana un parell de setmanes. Amb els esports no era el cas. Tot i no ser-ne fervent seguidor, puc dedicar una tarda sencera a mirar el Tour de França, perquè ens entenguem.
No sé per què, un dia que tenia quinze minuts perduts, em vaig posar a mirar un partit. No vaig arribar a veure un quart sencer i no en vaig saber el resultat final, però ho vaig gaudir prou més que els resums. Em va divertir i interessar molt més veure les dinàmiques de joc i la confecció de les jugades que no un degoteig de brilli-brilli inconnex. Aprofundir, encara que fos parcialment.
Vaig anar repetint l’operació, combinat amb el consum d’estadístiques del partit i de productes complementaris que comentaven la lliga. Xarauts Cant’ Play Kanter i -malgrat tot- Drafteados.
En arribar els play-offs, les fases finals on es decideix tot, vaig fer el pas. Pagar. Abonar-me al passi per veure tots els partits des de la web o l’aplicació de l’NBA.
Com deia, estic absolutament dins. No té cap altra explicació que la implicació. I seleccionar. Triar en què vols dedicar el teu temps i posar-t’hi a fons. En una època de picotejar experiències -benvingut sigui, a vegades-, l’experiència forta la fa el compromís. Ja no parlo de mirar l’NBA, parlo de sostenir projectes. La diferència entre entre les highlights i mirar partits sencers és la diferència entre dedicar les hores lliures a col·leccionar experiències o a implicar-se en aventures col·lectives. Sense jutjar i sabent que hi ha moments per a tot.
Això que dic ara se’m girarà en contra si ho llegeix qui em coneix, però gaudir a fons requereix triar no ser a tot arreu. Assumir i diluir la por perdre’s coses, el FOMO. No és casualitat que Anne Helen Petersen plasmi l’estar cremat dels millenials a través de la imatge d’algú fent lliscar el dit compulsivament per l’aparador d’Instagram. Tombat sobre el llit, a les fosques, absort, com ho dibuixa el darrer llibre d’Eudald Espluga.
No vull anar a parar a allò d’Antoine de Saint-Exupéry i la rosa del Petit Príncep (“És el temps que has dedicat a la teva rosa el que la fa tan important”). Diuen que Fuster deia, e se non è vero, è ben trovato, que els catalans l’havíem llegit massa, a Saint-Exupéry. Potser per això abraço la moralina. Però, tot plegat no va d’afectivitat, sinó que davant la crisi que s’acosta, calen mans i compromís per refer la potència del múscul associatiu de casa nostra, tan tocat després de la pandèmia. És cert, a vegades fa mandra. Tal vegada, com passa amb les aficions, si saltes el mur de les highlights i t’hi poses a fons, pot ser ben profitós.
