Estatutet? I tant! ¿Com d’altra manera qualificar la llei orgànica que s’empescaren des de Madrid, ara fa quatre dècades, amb la col·laboració necessària dels caragirats d’ací, per a frustrar qualsevol mena de dignificació del poble valencià? I —ostres!— l’efemèride no han volgut que passi inadvertida, els que regenten ara mateix el govern regional valencià, que han omplert d’afalacs —acotar el cap obliga— aquella trobada d’enzes que, a Benicàssim, redactaren el bunyol que frustrava, de moment i quatre dècades després, les aspiracions d’aquells que aspiràvem —i que encara aspirem— a un País Valencià, com diria Joan Fuster, «normal, amb solucions de llibertat i de salut col·lectiva esperançada» (El blau de la senyera, 1977). L’Estatut —perdó, Estatutet— el cuinaren i, ben amanit de blau de bandera d’en Sotelo, el perbocaren contra els anhels de tenir un país «normal» —torno a citar Fuster— els de «les rèmores provincianes i genuflexes, folkloritzants i castellanitzants que, per miopia o per interessos evidents, vénen practicant de sempre la més trista claudicació nacional».
Els cinc de Benicàssim
Ep! Que eren un enzes, els del contuberni de Benicàssim, no és que ho digui jo, dimoni catalanista pertorbat per l’apostolat de Satanàs Fuster, que això ho etzibà el benaurat messies de l’espanyolíssima trinitat blavera (Attard-Abril-Broseta) don Emilio Attard en una sucosíssima entrevista a El Temps (núm. 282, octubre de 1991) . A la pregunta «Les reformes que s’insinuen per a l’Estatut li semblen oportunes?», contestava així don Emilio: «L’Estatut el van fer quatre ignorants a Benicàssim. Dels meus i dels altres». Ja veieu, «quatre ignorants». Jo us diré qui eren aquells pallussos, segons don Emilio, que —com deia la premsa— es «tancaren» a l’hotel Azor de Benicàssim (del 15 al 18 d’abril de 1981) per a redactar l’Estatutet. Dels seus, de don Emilio, l’UCD (Unión de Centro Democrático), s’hi presentaren el madrileny —un madriles!— José Ramón Pin Arboledas i Luis Berenguer Fuster; dels altres, pel PSOE (sempre PSOE, que PSPV els espanta) el Joan Lerma (us en recordeu? El ninot! Ara es tertulià a la insofrible LaOcho TV) i el Felipe Guardiola Sellés; mentre que pel PCE (la E pinta molt, que això de PCPV no s’ho creien) hi assistí l’Antonio Palomares, un senyor de Robledo (Albacete) que passava per allí.
I com sóc un íncube catalanista, llenguallarg i procaç, em permetreu la irreverència: la mare que els va parir! Cinc capsots atorgant-se la representació del poble valencià, present i futura, que d’aquella pols vénen els fangs que encara avui empotinen el País Valencià, inclòs l’oltrisme alienador (amb l’Oltra o sense) que ha pervertit l’única opció política autòctona amb representació parlamentària. Bé, la tan enaltida Transició va ser això, una conxorxa d’enzes, a Madrid i a València. Mireu si eren ignorants els reunits a Benicàssim, que ni els seus se’ls prenien seriosament (eren, en definitiva, «quatre ignorants»). I a sobre espanyolistes acèrrims. Ep! A Barcelona tampoc se salven de la crema, que mireu com estem. Ara bé, l’esquerra espanyola (PSOE i PCE), serà això de per dissimular, feia l’ullet a les reivindicacions valencianistes, però sense excedir-se. Anaven a allò que anaven, a convertir el Reino de España franquista en un règim acceptable per l’entorn Europeu i els EUA i, això aconseguit, els espavilats, professionals de la política, a viure opíparament de la cosa pública, com han demostrat en llurs vides i actes.
El Plenari de Parlamentaris
Des del 6 d’agost de 1977 el Plenari de Parlamentaris del País Valencià, així, amb el nom del país com toca, reunia els diputats i senadors elegits per les províncies valencianes amb la missió d’elaborar l’estatut d’autonomia. Això —atenció!— es reclamava abans de la redacció de la Constitució espanyola de 1978. ¿Però de debò hi havia voluntat d’assolir l’autonomia política a imitació del Principat i de la Comunitat Autònoma Basca? Bé, els que frisaven per un País Valencià «normal» sí; els altres, en canvi, d’antuvi no. Ara bé, l’efervescència autonomista del moment s’encomanà i això portà a la multitudinària manifestació a València, el 9 d’octubre d’aqueix any. Precisament, fou aquest primer Plenari el que proclamà el 9 d’Octubre com a diada nacional (sí, heu llegit bé, «nacional») del País Valencià. El del 1977 era el Plenari sorgit de les primeres eleccions després de la mort del dictador Franco, les generals del 1977. Fou el Plenari que instituí el Consell preautonòmic del País Valencià, nascut per Reial Decret de 17 de març de 1978 i presidit pel socialista (diputat per València) Josep-Lluís Albinyana. Amb la bandera que toca, la senyera, sense cap màcula blava que l’embrutés, el país amb el corònim que pertoca i la llengua, com no podia ser d’una altra manera, la que era, és i, si els espanyols no ens esborren del mapa, continuarà sent. Hi havia aleshores l’aspiració d’aconseguir un país «normal» i d’assolir una autonomia decent. Tothom s’hi afegí, però... Ai llas! Negres nuvolots s’albiraven a l’horitzó. A Espanya, passat el furor reformador —que no rupturista— inicial amb Adolfo Suárez fent de prima donna, com que allò de l’autonomia valenciana no esqueia bé. Vingueren les desercions i, de sobte, la maltempsada blavera caigué sobre el país.
Hi havia voluntat d’autonomia, cert, però sobre quines bases? Els Plenaris de 1977 i 1979 els formaven partits d’obediència espanyola i a les llistes d’aquestes formacions polítiques no hi mancaven els cuneros, als qui, literalment, els importava un rave el país dels valencians. Fixeu-vos: en 1979, sortí diputat per Castelló a la llista de l’UCD l’il·lustre fill de nissaga falangista don Jaime Lamo de Espinosa y Michels de Champourcin, madrileny; i per València, també madrileny, l’esmentat José Ramón Pin Arboledas; mentre que a Alacant el PCE també col·locà de diputada una filla de la villa y corte mesetària, la Pilar Brabo Castells. Un país atonyinat per segles d’història adversa, controlat per l’encara vigent maquinària ideològica franquista, decantà el seu vot cap a les formacions del bipartidisme que els dissenyadors de la Transició preparaven. Tot plegat, nihil novum sub sole, igual que succeí quan la primera Restauració borbònica, la de Cánovas de 1874, però ara amb els comunistes del carrillista PCE, amb la rojigualda por montera, fent de comparsa.
Qui eren aquells parlamentaris de 1979 que elegiren els cinc ignorants —Attard dixit— que redactaren l’Estatutet a l’hotel Azor de Benicàssim? El resultat de les eleccions generals de l’1 de març de 1979, de la primera legislatura, guanyades per l’UCD d’Adolfo Suárez, donà el repartiment d’escons parlamentaris següent:
-UCD: 13 diputats i 7 senadors. Total: 20.
-PSOE: 13 diputats i 5 senadors. Total: 18.
-PCE: 3 diputats. Total: 3
Així, doncs, quaranta-un parlamentaris. Només dues dones, l’Asunción Cruañes, del PSOE, i la Pilar Brabo, del PCE. La governamental UCD tenia el major nombre de representants, però la suma de PSOE i PCE decantava la balança a favor de l’esquerra. Així, doncs, empat —diguem-ne— tècnic i aviat dues maneres de concebre l’autonomia que s’esperava. Fixeu-vos qui eren els parlamentaris de cadascun dels partits.
Diputats d’UCD. Per Castelló, el Lamo de Espinosa citat, l’Enrique Monsonís (el terrorífic don Enrique, assot de catalanistes) i Benjamín Casañ Bernal (el fundador de Porcelanosa). Per València —ta-ta-ta-txaaaan!— la flor i nata del blaverisme naixent, el Fernando Abril Martorell i l’Emilio Attard, acompanyats de José Ramón Pin Arboledas (el madriles de la llista), el Francisco Javier Máximo Aguirre de la Hoz (d’Àvila amigacho de l’Attard) i —ostres!— el pobrissó del Joaquim Muñoz Peirats, exmilitant del Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià, el de Francesc de P. Burguera, que s’integrà en l’UCD, i el no menys beneit Vicent Ruiz Monrabal, que de la Unió Democràtica del País Valencià passà a l’UCD, desencantat pels resultats de la formació valencianista en 1977. Tots dos, Muñoz Peirats i Ruiz Monrabal, acabarien foragitats de l’UCD per «catalanistes». Per Alacant, els diputats foren Luis Gámir Casares (madrileny), Francisco Zaragoza Gomis (un paio d’Altea, que acabaria abraçant el secessionisme provincialista alacantí), Joaquin Galant Ruiz (un integrista catòlic del Baix Segura i antivalencianista visceral) i Luis Berenguer Fuster —Luisito, tu sí que saps viure!—que quan l’UCD s’enfonsà se’n sortí a temps, corrents cap al PSOE, per a continuar vivint a pler de la cosa pública.
Senadors d’UCD. A Castelló tres senadors: Manuel Cerdà Ferrer, un altre que fugí cap al PSOE quan s’enfonsà l’UCD; José Antonio González Monterroso, madrileny resident a Castelló de la Plana, de la mateixa mena que l’anterior (me la piro al PSOE); i Juan Bautista Ríos Martínez, prohom dels regants de Borriana. A València dos senadors: l’ínclit campió dels fementits Manuel Broseta Pont (l’altre de la tríada blavera, amb Attard i Abril Martorell), individu d’infaust record que dóna nom als Premios Convivencia, atorgats a València, amb participació de la Generalitat, a institucions tan glamuroses i personatges de tan alta volada com Societat Civil Catalana, Felipe González, Nicolas Sarkozy o la reina Sofia; i l’altre era l’exrector franquista de la Universitat de València, perseguidor implacable d’universitaris rojos, José Báguena Candela. Per acabar, a Alacant l’UCD només tragué un senador, Roque Calpena Giménez, empresari sabater d’Elda.
Diputats del PSOE. A Castelló enviaren a dos de València ciutat a encapçalar la llista: a Vicente Antonio Sotillo Martí i a Felipe Guardiola Sellés, aquest un dels sequaços del primer govern de Joan Lerma i —eh!— un dels «ignorants» de Benicàssim. El seu amiguet de l’ànima, el Lerma, figurava aleshores a la llista al Congrés per València i sortí de diputat, una llista que encapçalava Josep-Lluís Albinyana, l’única persona amb dignitat en aquell partit d’arribistes. Albinyana fou obligat pel seu propi partit a dimitir per massa valencianista, o sia per «catalanista», de la presidència del Consell preautonòmic, el 17 de desembre de 1979. Així que en 1981 ja no hi pintava fava, ni ganes, en aquella banda d’oportunistes submisa a la voluntat dels profetes sevillans Felipe González i Alfonso Guerra. Per València també eixiren elegits diputats Juan Bautista Pastor Marco (un exFRAP transvestit en sociata de la mà de Lerma), Manuel Sánchez Ayuso (murcià, un exPSP, el partit del Tierno Galván), el benisser Jaume Castells Ferrer (ni garsa ni perdiu), Enrique Sapena Granell (un altre que ni garsa ni perdiu) i Francisco Javier Sanz Fernández (ni carn ni peix). Finalment, per Alacant, la província meridional, sortiren diputats l’ínclit Antonio García Miralles, un pardalot de mena, que arribaria a president de les primeres Corts autonòmiques; una dona, l’Asunción Cruañes Molina; un altre pardalot de mena, l’Ángel Franco Gutiez, un individu sinistre nascut en un llogarret de Lleó, Almanza, i establert a Alacant, d’antuvi per a exercir de professor d’institut d’ensenyament secundari, encara que incapaç de pronunciar una sola paraula en valencià, posteriorment convertit en capo, al més pur estil mafiós, de l’agrupació local alacantina del partit del puny i la rosa, responsable de nombrosíssimes martingales, manés qui manés, al municipi. El quart diputat socialisto per Alacant en aquelles eleccions fou Antonio Torres Salvador, un granadí (de Huéneja) establert a Elx, encara en actiu, un bon vivant de la cosa pública de 1979 d'ençà. El tio ha sigut de tot, fins i tot fou portaveu del PSOE a les Corts a l’època del Jorge Alarte, el rival del Ximo Puig en el passat, i ara és —prebendes les que li donin— director general de la Ciutat de les Arts i les Ciències.
Senadors PSOE. A la circumscripció de Castelló, el PSOE tragué un senador, Ernest Fenollosa Alcaide. A la de València, dos senadors, José María Ruiz Ramírez (natural de Mancha Real, Jaén) i —atenció!— Alfons Cucó i Giner, un dels fundadors de l’extint PSPV, un senyor valencianista, sí, del valencianisme que aspirava a fer del País Valencià un país «normal», però que, inserit en la maquinària de l’espanyolista PSOE, s’aigualí.
Diputats PCE. El PCE, en 1976, adoptà en terres valencianes les sigles PCPV (Partit Comunista del País Valencià). En definitiva, el PCPV, el primer secretari general del qual fou Antonio Palomares Vinuesa, sempre fou la sucursal del PCE al País Valencià i continua sent-ho, ara inclosos a EUPV. En 1979 tragué dos diputats per València, l’esmentat Antonio Palomares i el morvedrí Emèrit Bono, qui acabà amb el temps, a la recerca de prebendes, integrant-se al PSOE.
Vet ací la composició del Plenari de Parlamentaris que tenia la missió de redactar un Estatut per al País Valencià, corònim que aleshores ningú discutia, ningú! El procés per a obtenir l’Estatut l’inicià el president del Consell preautonòmic Josep-Lluís Albinyana, partidari d’assolir un text estatutari decent que s’encabís en la via de l’article 151 de la Constitució, el de les autonomies històriques, les —diguem-ne— de debò. El Consell, el 8 d’octubre de 1978, arribà a un acord amb un ampli ventall de forces polítiques, per a assolir el màxim d’autonomia per al País Valencià en el termini de temps més breu possible. Aquestes forces eren el PSPV-PSOE, l’UCD, el PCPV-PCE, l’Alianza Popular (el partit de Manuel Fraga Iribarne), el Partit dels Treballadors del País Valencià, l’Organització Revolucionària dels Treballadors, la Unión Regional Valenciana, el Partit Carlí i la Unió Democràtica del País Valencià. Poc després, el 9 de gener de 1979, a Morella estant, el Consell decidí encetar el procés autonòmic i àdhuc fou presentat un projecte d’Estatut que servís de base a la redacció definitiva, l’Estatut dit «de Morella», elaborat per professors de les universitats de València i Alacant. Però aquest anhel autonomista aviat es frustrà. Des del Ministeri d’Administració Territorial, dirigit pel franquista Rodolfo Martín Villa, es boicotà la transferència de recursos i competències al Consell. Què és això d’autonomia de primera per als valencians? A Madrid, a la tardor de 1979, Fernando Abril Martorell i Alfonso Guerra pactaren l’autonomia del País Valencià per la via lenta, la de les autonomies de segona, la de l’article 149. El pacte que donà lloc al compromís autonòmic de 1978 se n’anà en orris i, finalment, Albinyana abandonà la presidència del Consell, com he dit més a munt, el 17 de desembre de 1979.
L’Estatutet de la magnòlia
I allí els tenim, el 15 d’abril de 1981, els cinc fantàstics, reunits a l’hotel Azor de Benicàssim. Els encomanaren la tasca de redactar l’estatut definitiu. Vaja, cal dir que de comissions redactores n’hi havia hagut dues: una primera conseqüència de les primeres eleccions generals, les del 1977, i una segona resultat dels comicis de 1979. Ara bé, des de la dimissió d’Albinyana, el procés estatutari valencià havia entrat en via morta, mentre a València ciutat s’ensenyoria la violència blavera atiada per l’UCD: que si el nom del país, que si la bandera, que si el nom de la llengua, que si la figa ta tia... El Consell, en mans d'Enrique Monsonís (UCD), esdevingué un ens inoperant. Aquest individu, contra allò que disposava el Reial Decret de creació del Consell, s’havia autoproclamat, pels seus dídims, president i vaja! A jugar...
El blaverisme nasqué com a conseqüència del triomf de les esquerres a les eleccions generals de 1977. Emilio Attard, juntament amb el Fernando Abril, mà dreta d’Adolfo Suárez, i Manuel Broseta (catalanista penedit), ordiren una estratègia populista, l’anticatalanisme forassenyat, és a dir, l’oposició a tot intent de recuperar la identitat, la llengua i la cultura valencianes, per a desbancar l’esquerra. Amb la complicitat de l’Estat, esclatà la violència dels de «les rèmores provincianes i genuflexes, folkloritzants i castellanitzants que, per miopia o per interessos evidents, vénen practicant de sempre la més trista claudicació nacional», contra els valencians que aspiraven que el seu país aconseguís la condició de «normal». I el conflicte, tot i que no amb la virulència d’aquells anys, encara continua. Vegeu sinó per què la dreta cavernícola d’avui (PP, Cs i Vox) nega a l’Ajuntament de València el reconeixement de fill predilecte a l’escriptor Joan Francesc Mira i de filla adoptiva a la mestra Carme Miquel, impulsora d’Escola Valenciana.
L’esquerra espanyola, fa quaranta anys, es rentà les mans, com tot seguit veurem; les formacions polítiques autòctones, l’associacionisme cultural i la intel·lectualitat prou feren aguantant la tempesta que els vingué al damunt; i la festa del 9 d’Octubre, la redescoberta diada nacional, es reconvertí en l’aquelarre espanyolista i feixista que encara avui patim. La dreta més rància, franquista fins a la medul·la, imposà els seus postulats al cap i casal. Sí, al cap i casal i, a tot estirar, a l’àrea immediata d’influència, que a la resta del País Valencià, afortunadament, la blaverada, la passió per embrutar la senyera amb una taca blava, sempre fou residual o inexistent. Com escrigué Joan Fuster també a El blau de la senyera: «Si amb el blau de la senyera volen establir una frontera amb la resta dels Països Catalans, automàticament n’implantaran una altra, moltes més, dins el País Valencià». Efectivament, així ha estat i així, mentre no corregim els errors del passat, continuarà passant i, mentrestant, l’espanyolisme (jutges, policies, funcionaris de tot pelatge...), el de rojigualda i punt, carregant a pler arreu del país en marxa triomfal fins a l’extinció final de la particularitat valenciana, del poble valencià.
El Regne d’Espanya canviava de fesomia i —és clar!— allò del «cafè per a tothom» o, el que és el mateix, autonomies a tot quisqui, s’havia d’implementar. No les de l’article 151, però sí les del 149. El País Valencià, sigui com vulgui, havia de tenir una «autonomia» per complir amb la Constitució i per això calia fer el paperot d’escriure un estatut i aprovar-lo a Madrid. A més a més, recordeu què va succeir el 23 de febrer de 1981 i que a l’Adolfo Suárez, dimitit, el succeí el Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern espanyol. Així que el Plenari, el que existia en 1981, s’havia de posar prest mans a l’obra. Nomenaren els cinc moniatos (ignorants, enzes, pallussos, com vulgueu dir-los, que l’Attard així els considerava), perquè escrigueren alguna cosa, sobretot que retoquessin la simbologia que havia d’aparèixer al text, que la resta ja estava fet i, apa!, a enviar-lo a Madrid. I els cinc compliren. Amb un trosset d’ací i un altre afusellat d’allà redactaren l’Estatutet dit de Benicàssim. El nom del país el respectaren, País Valencià, a la senyera li incorporaren una taca blava a la vora de l’asta, però —ah!— sense corona, substituïda per l’escut de Pere III el Cerimoniós (per cert, rei catalaníssim) i a la llengua li digueren «valencià», així, a seques, i punt. En acabar plantaren una magnòlia.
I, per acabar, el sainet madrileny
Text pactat i acceptat per totes les parts allà reunides, òbviament, amb la connivència dels seus amos de Madrid, ara calia passar el tràmit de l’aprovació per les Corts espanyoles. L’Estatutet viatjà a Madrid i el dia 13 d’octubre de 1981 entrà al Congrés. I ara què? Doncs a passar per la Comissió Constitucional, això que diríem el ribot (Alfonso Guerra, Estatut del Principat de 2006), amb presentació d’esmenes, debat posterior i incorporació al text si s’esqueien. I qui penseu que presidia la Comissió Constitucional? Doncs, mireu, l’Emilio Attard, geni i figura. Segons ell mateix expressava a l’entrevista a El Temps citada, el ficaren allà per a pastorear la Comissió i ell, com a bon pastor, a pasturar marrans. De la Comissió Constitucional sortí un dictamen, el 29 de desembre de 1981, en què —ai llas!— s’aprovaren les esmenes relatives a la denominació del país, que passava a ser «Regne de València», a la bandera, que passava a ser la blavera pura i dura, amb màcula ben blava, corona i pedreries (la d’en Sotelo) i, pel que fa a la llengua, de «valencià» passava a «llengua valenciana». Què us diré? El pacte de la magnòlia a fer punyetes. I així, d’aquesta guisa, el text passà a ser votat el 9 de març de 1982.
Dia de la votació. El senyor president del Congrés, don Landelino Lavilla, anuncia: «Dictamen de la Comisión Constitucional sobre el proyecto de Ley Orgánica del Estatuto de Autonomía de Valencia». Com? De València a seques? De seguida isqué a la palestra el Sr. Alfonso Guerra: «estamos discutiendo el proyecto de Ley Orgánica del Estatuto de Autonomía del País Valenciano». Què punyetes, doncs, «de Valencia» o «del Reino de Valencia», que també ho deia el text del dictamen. L’Attard, pillín, volia donar garsa per perdiu a ses senyories. Però l’Attard, que de morro en tenia, ni s’alterà: «yo no he sido». L’Attard, que contestà al Guerra, digué que a la Comissió es va dir —ell va dir!— que des de l’article primer dirien «Reino de Valencia» i que ningú protestà. Ningú protestà i punt, «Reino». A fer la mà allò pactat a Benicàssim!
L’article 1, alterat per la Comissió, fou motiu de debat, que si introduïm una esmena transaccional, que si introduïm una altra. La Comissió escrigué «Reino», on havia de dir «País». Fins i tot una esmena ja apuntava la possibilitat de «Comunidad»: «El pueblo valenciano, cuya forma històrica de institucionalización política fue el Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma de acuerdo con lo dispuesto en la Constitución y el presente Estatuto, con la denominación de Comunidad Autónoma de Valencia». El Sr. Fraga Iribarne, de Coalición Popular, aprofità l’avinentesa per a reivindicar la banderota blavera amb corona i cità una autoritat, el libel La senyera dels valencians d’un tal Francisco Molina Pons. Finalment, es procedí la votació de l’article 1, versió ribot de don Emilio y sus muchachos. Resultat: 321 vots emesos, 151 favorables, 161 negatius i 9 abstencions. En conseqüència, el dictamen fou tornat a la Comissió per a reconsideració i nova formulació.
El text tornava a la Comissió, i ara què? Doncs ara la «imbecil·litat» de la Comunidad. El 21 d’abril la Comissió emeté un nou dictamen. Ara els sociates s’avingueren a acceptar la barrabassada blavera, amb corona i martingales, com a bandera i el nom del territori que passés a ser dit Comunidad Valenciana. I la llengua, atenció, deixem-la en «valencià», sense cap indicació complementària a la unitat lingüística amb altres terres, cosa que molts problemes ha donat, dóna i donarà. Ah! Els de Benicàssim escrigueren i l’Estatut final recollí, article 7.6: «Mediante ley se delimitaran los territorios en los que predomine el uso de una y otra lengua, así como los que puedan exceptuarse de la enseñanza y del uso de la lengua propia de la Comunidad». Atenció: exceptuar de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia. Vegeu quin nyap! El Ple del Congrés, el 28 d’abril de 1982, aprovà el text definitiu, ratificat pel Senat el 7 de maig, i l’1 de juliol fou promulgat com a Llei Orgànica 5/1982, publicada al BOE el dia 10 d’aqueix més.
I el Ximo i les seues conselleres botàniques, la Rosa Pérez Garijo (Unides Podem) i la ingenua crevillentina Aitana Mas (Compromís), que ara fa de vicepresidenta, enaltint el que, sens dubte, ha estat la presa de pèl més ignominiosa comesa contra el poble valencià des que Felip V derogà els Furs el 29 de juny de 1707. Presa de pèl i abaixada literal de pantalons, calces i calçotets, d’aquella esquerra que —ai llas!— si consentí aquella ignomínia és que, vaja!, molt amiga de fer país —què us diré?— no seria. Parlem d’un text infame, el de Benicàssim, finalment retocat a Madrid, que consagra els catalanoparlants, els valencians, com a ciutadans de segona, sotmesos a la supremacia dels monolingües espanyols, i proclama la incapacitat d’ensenyar la llengua pròpia i garantir el seu ús a tots els ciutadans del País Valencià. Digué l’Aitana Mas l’1 de juliol (l’esmento perquè, se suposa, representa una opció política autòctona, a priori amb sensibilitat valencianista): «Quaranta anys després, ens continua guiant [l’Estatut] cap a un futur de cohesió, concòrdia, il·lusió, diversitat i també de llibertat». Ostres tu! A aquesta senyora li té igual col que bleda per tal d'escalfar poltrona? El desconeixement de la història, de debò, idiotitza les consciències. Quin present de cohesió, concòrdia, il·lusió, diversitat i llibertat tenim i quin futur ens espera als valencians? Embolcallats de blau, de 1982 ençà, parant l’altra galta a les brofegades blaveres i ofrenant noves glòries a Espanya arreu, de segur, no cap. «40 anys fent país» diuen, el lema de la commemoració d’aquella aberració legislativa de 1982. Més aviat caldria dir, i a tot allò que he explicat més amunt em remet, 40 anys fent el moniato.