-L'assaig que ha publicat es titula «Valencianisme líquid». Per què considera que el valencianisme polític encarnat per Compromís s'ha fet líquid en un moment de grans resultats electorals?
Crec que, en un primer moment, s'ha fet líquid per una qüestió de necessitat. No s'ha d'obviar que els temps canvien i, per tant, un ha de saber adaptar-se. No es pot negar que Compromís, amb aquest model, ha abastat quotes electoralment inusitades per al valencianisme. Aquesta primera transformació ha estat positiva. Ara bé, em fa la sensació que no s'han posat línies roges, ni cap frontera a la transformació, amb canvis que estan deformant el producte. I empre la paraula producte amb tota la intenció, ja que la política s'ha convertit en un producte de masses, de consum, de màrqueting. Compromís ho va captar molt bé, però crec que s'estan passant de rosca.
-Vostè critica, entre altres qüestions, la mutació ideològica del vell Bloc, actualment rebatejat com a Més-Compromís, en el congrés celebrat el juny passat, el qual arriba a considerar-lo com el seu Suresnes. Quins canvis observa per afirmar-ho?
Hi ha una homologació a la resta de coalició, que és producte de la incapacitat del Bloc per homologar Compromís a la seua imatge i semblança a pesar de ser la força majoritària. Aquest moviment ha comportat l'aigualiment d'algunes de les bases ideològiques del Bloc, especialment d'aquelles vinculades amb la qüestió nacional. I no ho dic jo només: també ho va expressar així el candidat alternatiu en aquell congrés, Àlex Ruiz, qui va aconseguir prop del 40% dels vots. És el Suresnes del Bloc perquè Suresnes va representar l'abandonament del marxisme per part del PSOE i, en aquest cas, s'han fet diverses mutacions ideològiques. Hi ha gent de Compromís que m'ha contestat que al PSOE no va anar-li gens malament després de Suresnes. Si es tracta d'assolir poder polític i càrrecs, és indubtable. Diferent és si es persegueix implantar a la societat les teues idees.
-Insistisc. Quins elements concrets permeten detectar aquest canvi profund?
Hi ha un de cridaner, que és la relació amb la resta dels Països Catalans. És cert que el descafeïnament venia d'abans, però en aquest darrer congrés del Bloc s'ha donat la passa definitiva. La renúncia al marc dels Països Catalans suposa l'acceptació del marc hispanocèntric. Encara més, la renúncia d'aquest marc més ample implica fer-ho a la mateixa idea de País Valencià. Aquesta renúncia, de fet, s'ha visualitzat de manera epidèrmica amb l'ús del terme «Comunitat Valenciana» per part de Compromís, el qual fa referència a una simple comunitat autònoma inserida dintre del marc espanyol. L'acceptació de Compromís d'aquest nou marc i, per extensió, de Més-Compromís, els converteix en una opció més de l'esquerra espanyola. Es tracta d'una opció legítima, però implica deixar orfe l'espai del valencianisme clàssic.
-Un dels elements que critica a l'obra és l'adopció d'un sobiranisme en assumptes energètics o agroalimentaris, però que sembla no estar-hi present en termes nacionals.
El meu iaio, que era de Valdepeñas, Ciudad Real, ho deia ben clar: «Querer estar en el plato y en las tajas». D'una banda, es vol plantejar que Més-Compromís és un partit sobiranista, i aquesta autoqualificació té un significat inequívoc si consultes els diccionaris de l'IEC o de l'AVL; i de l'altra, s'està aigualint el terme, amb cognoms com sobiranisme energètic o alimentari. Aquestes qüestions estan molt bé, perquè són afers sobre els quals es pressuposa que s'ocupa una formació d'esquerres. Ara bé, si per a fer-ho et deixes la sobirania nacional, que és la teua marca diferencial, estàs executant una trampa semàntica. En Compromís, de fet, en tenen molta habilitat. I com a mostra, m'agrada recordar l'entrevista que va concedir a EL TEMPS Àgueda Micó [coordinadora nacional de Més-Compromís], qui va negar tres vegades, com Sant Pere, que era independentista per després afirmar que aspirava al màxim autogovern del País Valencià, quan fins on jo sé aquest estadi és la independència. Volen estar en missa i repicant.
-L'aposta per un sobiranisme d'arrel popular, on la lluita nacional comparteix espai amb les altres que la formació ha abanderat tradicionalment, forma part del viratge que altres esquerres nacionals, com ara EH Bildu o el BNG, estan emprenent.
És evident que són dues lluites inseparables, ja que jo no estaria d'acord amb un partit transversal ideològicament i que plantejara el nacionalisme, en el sentit pejoratiu del terme, com a principal causa política. El feminisme, l'ecologisme o la qüestió social són exactament igual d'importants i, des d'aquest punt de vist, Compromís ho està fent bé. El problema és quan sembla que només defenses aquestes causes i relegues la qüestió nacional, així com quan detectes una valentia lloable en la reivindicació de polítiques socials, ecologistes o feministes que no existeix en termes nacionals. Si Compromís aigualiria l'ecologisme, el feminisme o el combat contra les desigualtats, podries trobar altres formacions que recolliren el guant. En el cas de la defensa de la qüestió nacional, no hi ha cap alternativa potent. Compromís, com a força majoritària i hegemònica del valencianisme, té una responsabilitat que no està complint.
-Aquest viratge, segons assenyala a l'obra, suposa la conversió de Compromís en una «simple esquerra espanyola». Quines diferències hi ha amb una que, per a vostè, fos d'estricta obediència valenciana?
És dolorós dir-ho, però, en aquests moments, no hi ha cap diferència entre Compromís i altre partit de l'esquerra espanyola. Compromís ha dut sempre com a imatge de marca l'estricta obediència valenciana, la qual cosa està molt bé i s'ha edificat en contraposició a altres propostes que tenen el centre neuràlgic en Barcelona o Madrid. Mentre a Compromís tenen molt clara la ingerència catalana, no tenen tan clara la madrilenya. Els pactes i els aproximaments a forces com ara Unides Podem o Más Madrid posen en dubte aquesta estricta obediència valenciana. Encara més, tenen una líder com ara Mónica Oltra, els mèrits de la qual són indiscutibles, que sembla estar més pendent de veure amb quina formació madrilenya pacta que en els afers de casa nostra.
-Creu que un pacte amb el projecte polític de Yolanda Díaz per als comicis del 2023, els antics acords amb Podem, les enteses electorals amb Más Madrid o pensar de concórrer en les pròximes votacions valencianes del bracet d'Unides Podem aigualeix, precisament, l'estricta obediència valenciana?
No es pot censurar un acord quan hi ha una certa connivència ideològica. Pense que els nacionalismes perifèrics haurien de trobar certes aliances amb l'esquerra espanyola. El problema és que l'esquerra espanyola es comporta més com a espanyola que com a esquerra. Quan efectues un acord electoral, pots o bé imposar les teues tesis i especificitats o bé assumir el discurs del teu soci al 100%. Compromís, malauradament, sempre n'ha actuat de la segona manera.
-Hi ha entitats culturals i lingüístiques que han retret Compromís per no impulsar el programa mínim en matèria lingüística, és a dir, no s'ha ingressat a l'Institut Ramon Llull, no hi ha reciprocitat audiovisual, ni tampoc llei d'igualtat lingüística, així com hi ha risc d'aprovar una competència aigualida o s'han produït queixes per la llei de plurilingüisme.
En l'últim capítol del llibre, intente aixoplugar dues qüestions antitètiques: faig una defensa del marc dels Països Catalans, perquè crec que és on el País Valencià té més possibilitats de surar. Pense que assumir aquest marc amplifica el País Valencià: augmenta el nombre de parlants incrementa el nombre de persones que pateixen els mateixos problemes d'infraestructures o de relació amb l'estat. Sé que és una qüestió complicada d'assumir pel valencianisme, ja que al País Valencià una gran part del públic n'ha estat refractari. Ara bé, aquest pensament no és incompatible en ajornar temporalment la idea dels Països Catalans mentre vas fent saó amb unes actuacions de mínims que, al remat, puguen afavorir aquest marc. Després de set anys en el poder, hi ha qüestions molt senzilles que s'haurien pogut dur a terme per fer saó. I són, precisament, aquelles que has comentat. No sé si ha estat per impossibilitat o per covardia. Però si amb aquestes quotes de poder no es poden dur endavant, què necessitem? Oltra deia que els primers anys eren de redreçament i després venien les reformes estructurals, però aquests canvis mai arriben.
-També és cert que l'administració valenciana està infrafinançada i l'autonomia, com vostè reconeix, pateix forts límits d'autogovern, i els valencianistes són un soci amb menys força parlamentària que no el PSPV. Quina mena de reformes estructurals es poden desenvolupar en aquest context?
Hi ha marge d'actuació. Està clar que estàs nugat de mans i peus per pactar amb el PSOE, a qui no descobrirem ara mateixa la seua concepció territorial a pesar que el PSPV i Ximo Puig intenten vendre projectes que no es faran mai com «l'Espanya de les Espanyes», més aviat perquè Espanya s'ha demostrat irreformable. Aquestes condicions, l'existència d'aquest 155 de facto, serveix per viure còmode. Podrien haver adoptat una posició de protesta, d'organitzar el pollastre que van prometre, i si després no s'obtenen resultats no serà perquè no ho has intentat. Compromís, per exemple, ha donat suport a l'autodenominat “Govern més progressista de la història” a canvi d'una promesa líquida, la qual és condició, segons Bauman, perquè mai es complisca. S'ha ajornat sine die la reforma del finançament i no s'ha retirat el suport al Govern espanyol. Està clar que seria una mesura cosmètica, però si no ho fas, estàs, al remat, certificant l'actuació de l'executiu espanyol.
-Amb només un diputat al Congrés i amb el hàndicap, segons vostè, que l'Estat espanyol és irreformable, quina capacitat d'influència té Compromís al tauler estatal?
La lleialtat de Compromís envers el Botànic i en el seu suport al Govern espanyol està sent una rèmora. És cert que a escala estatal no hi ha massa marge de maniobra, però a l'àmbit valencià sí que en tenen més. A mi em fa la sensació que Compromís, de vegades, ha suportat coses que, sincerament, no les hauria de suportar. Està clar que l'alternativa al Botànic és terrorífica, però la teua lleialtat no pot conduir a exercir simplement de crossa perquè davant d'una fotocòpia, l'elector sempre escollirà l'original.
-Vostè recrimina al llibre que s'empre en excés la por a l'arribada d'un govern de la dreta del bracet de la ultradreta.
L'amenaça és certa, però Compromís hauria d'afegir més contingut a la seua proposta política per evitar que una part dels seus electors es puguen quedar a casa. Hi haurà un moment que la por a l'arribada de la dreta amb la crossa de la ultradreta serà insuficient com argument electoral.
-Un altre dels factors que detecta com a causant de la dissolució ideològica de Compromís és «la submissió» del conjunt de la coalició a la figura d'Oltra. Atès el gran actiu que representa per als valencianistes, quina mena de contrapesos hi hauria introduït?
Compromís hauria d'haver fet una anàlisi correcta dels factors que l'han conduït a obtenir aquestes quotes de poder. La coalició va fer-ho molt bé en 2015. Ara bé, aquells resultats va aconseguir-los en un context molt favorable, ja que el PP estava en plena descomposició. Compromís aleshores va reparar en els mèrits dels seus candidats i no en un context de cansament per la corrupció, el qual no seria etern. Tampoc s'hi va tenir en compte per part dels estrategs de Compromís la influència del treball previ del valencianisme que, per cert, hauria pogut recollir més fruits si al País Valencià no tinguérem una llei electoral antidemocràtica que condiciona ideologies. Va centrar-se tot en la potència electoral d'Oltra i Ribó, com mostraven els lemes de la campanya del 2019. Compromís no ha treballat el relleu, un endemà que no està massa lluny amb Ribó donant mostres que no li importaria plegar i Oltra en una situació judicial complicada, malgrat ser producte d'una cacera de la ultradreta.
-Compromís, de fet, s'enfronta a un problema amb la més que possible imputació d'Oltra. Quin futur augura a la coalició valencianista en un previsible escenari sense la seua màxima referent?
Es tracta d'un escenari molt complex, perquè si imputen Oltra i es presenta amb el suport de Compromís, la batalla electoral amb un cap de cartell imputat serà complicada de vendre, i més des d'una força que està pendent de l'opinió de la gent fins al punt de moderar la seua ideologia. Comptaves amb un relleu natural que era Marzà, però el fracàs en erigir-se en síndic de les Corts Valencianes ha qüestionat el seu pes a la coalició. És complicat créixer a l'ombra d'animals polítics com ara Oltra o Ribó.
-Una de les solucions que planteja per redreçar el rumb de Compromís és tornar a la «radicalitat» del 2015.
S'hauria d'aplicar el lema electoral «a valentia», per exemple amb una qüestió epidèrmica com parlar de País Valencià. És evident que no compten amb la majoria, però no s'hi pot renunciar als teus punts de partida, no es pot canviar la defensa de la immersió lingüística per un plurilingüisme que rebaixa les hores lectives en valencià. Si plantejares mobilitzacions contundents contra l'infrafinançament, si fores més dur perquè s'aprove el requisit lingüístic, per intentar imposar el programa, no hi hauria crítiques si després no pots aconseguir-ho per l'acció dels tribunals, els límits dels teus socis o pels que imposa l'Estat espanyol. Som majorets i coneixem el cost de pertànyer a Espanya. Ara bé, no pots caure en una política tan realista que, al remat, s'ha transformat en pessimista. Les propostes de 2015 eren molt més atrevides que no ara.
-Conclou l'obra fent una reivindicació dels Països Catalans. Quin paper hauria de jugar aquesta cosmovisió en el valencianisme? Com s'hauria de conjugar amb una societat que, com vostè ha comentat, és refractària a la idea, i més si tenim en compte els resultats de les opcions polítiques que ho han defensat obertament?
És cert que hi ha molta refracció a la societat valenciana, a dins mateixa de Compromís i que des de Catalunya s'han comès molts errors per part de l'independentisme, com ara tractar el País Valencià i les Illes Balears com a simples afegitons. Però també és cert que quan un polític valencià, siga del signe que siga, ha volgut buscar un marc més favorable als interessos valencians, sempre ha mirat de la mateixa manera, es tracte de l'arc mediterrani o de la Commonwealth. Hi ha un espai en el qual moltes persones comparteixen llengua, cultura, interessos econòmics, problemes i continuïtat geogràfica. Si el problema és el nom de Països Catalans, no importa. Es poden fer passes per fer saó en aquest sentit, com ara potenciar els mitjans de comunicació amb visió de país i llengua pròpia. En canvi, s'han deixat caure mitjans amb aquestes propostes o s'ha renunciat a lluitar per les mínimes propostes en matèria lingüística. D'aquesta manera, la idea mai podrà tirar endavant.