“La construcció nacional i popular del País Valencià i la millora de la qualitat de vida del poble valencià”. Aquestes 19 paraules d’una ambigüitat calculada al mil·límetre seran el nou objectiu polític del Bloc, si es confirma la ponència estatutària que es discutirà en el VIII Congrés Nacional del partit valencianista. A la trobada, es treballaran aspectes epidèrmics, com l’enèsim canvi de nomenclatura de Bloc a Més-Compromís, i d’altres més profunds, com la revisió dels objectius polítics, així com posar negre sobre blanc la cosmovisió nacional de la formació. Poca broma.
La “simplificació nacional” dels estatuts del Bloc –l’expressió no és meua, sinó que sorgeix del mateix Bloc– intenta posar per escrit el minimalisme polític que el partit porta exercint des de fa anys. Des d’abans de la seua dilució en Compromís. Amb la idea que “menys és més”, el Bloc va decidir fa molt de temps amagar o renunciar a determinades essències i ara, amerats de la raó que atorga el creixement electoral, es pretén certificar als estatuts un procés que ja s’aplica de facto en el dia a dia de l’acció política.
La ponència que marcarà el nou viratge del Bloc assumeix sense recances els postulats de l’anomenada tercera via i elimina qualsevol referència directa o indirecta als Països Catalans amb la supressió de “l’associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història, dins del context europeu”. Aquest objectiu, que es qualifica de “debat estèril”, queda laminat per fer valdre que els valencianistes no són “sucursal de ningú”.
En canvi, en paral·lel, la dèria d’evitar un suposat sucursalisme “a les circumstàncies d’altres territoris”, en una referència clara a Catalunya sense citar-la, no impedeix que la ponència propose suprimir l’objectiu d’“eliminar la divisió provincial mitjançant una ordenació territorial que responga a la tradició històrica i a la realitat actual del país”. Sembla ser, doncs, que adoptar la divisió administrativa espanyola i, en conseqüència, la cosmovisió que ens converteix en una comunitat autònoma amb tres províncies, no respon a cap mena de sucursalisme de Madrid.
També resulta simptomàtic que aquest ànim de representar un valencianisme estricte derive en suprimir un altre objectiu: “l’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana”. Tot plegat es redueix a proposar una “construcció nacional i popular del País Valencià” que, dins del marc de l’estat espanyol, on les paraules nació, nacionalitat i, en conseqüència, nacional, són deliberadament buides quan no fan referència a la nació espanyola, és com no dir absolutament res.
Encara com s’ha de donar gràcies que els futurs estatuts del Bloc mantenen viva la idea d’integració en les estructures “de foment cultural dels territoris de llengua compartida”. Eufemismes a dojo per dir que sí, que alguna cosa tenim a veure amb els veïns del nord i d’unes illes que paren un poc més enllà de Tabarca, però pare vostè de comptar, que cal eixamplar la base per la Vega Baixa i no espantar massa a Madrid.
El minimalisme polític del Bloc suposa una “lectura regressiva nacionalment” dels objectius que justificaren el seu naixement. És una modificació pregona que “aigualeix” les “conviccions nacionals” del partit i fa que, fins i tot, “els estatuts del PSPV-PSOE siguen més nacionalistes” que els del Bloc. I no ho dic jo, sinó els membres del corrent sobiranista Bloc i País de la pròpia formació. Més clar, l’aigua que ara es vol llançar a 40 anys de lluita pel país.
La referència al PSOE, per cert, és ben encertada. El mateix partit socialista va viure una situació semblant l’any 1974 a Suresnes, el congrés en què renunciaren al marxisme i aigualiren els seus objectius fundacionals amb els mateixos arguments que el Bloc ara. Són altres temps, cal adaptar-s’hi, cal fer-se més atractius... El resultat és que, quatre dècades després, l’antic partit marxista és ara una formació monàrquica, amb una política econòmica de centre-dreta que faria vomitar a Largo Caballero i molt més espanyolista que socialista o obrera.
El camí que està a punt d’encetar l’hipotètic Més-Compomís acabarà igual. Es tracta de transformar un partit nacionalista valencià en una mena d’esquerreta ecosocialista a l’estil de la “nova política” espanyola. Una opció que, a la llarga, reclourà el valencianisme en el reducte folklòric de la política-comboi i serà engolida pel progressisme espanyol. Més serà menys. Si es consoliden les renúncies i el valencianisme perd la seua identitat, els èxits electorals seran com una falla. Aparents, però efímers i sense incidència a llarg termini. Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà.
