Malgrat les restriccions, la pandèmia, la davallada de públic i els endarreriments en algunes produccions, el 2021 ha estat un gran any de cinema pel que fa a la qualitat i varietat de propostes. Des de blockbusters d'alta factura i impacte (el nou James Bond, darrer de Michael Craig, o l'èxit de Spider-Man: No Way Home, gran colofó a la trilogia de Tom Holland) a pel·lícules d'autor de procedència diversa i que han triomfat en festivals de prestigi (on cal sumar-hi propostes excel·lents com È stata la mano di Dio, Old o The Green Knight) i també una bona collita de producció catalana. Aquí teniu alguns dels films més destacats d'un curs d'històries memorables.
1- West Side Story
Dirigida per Steven Spielberg
El 2021 ha estat un gran any pel cinema musical: In the Heights, tick, tick... Boom!, Annette i, per rematar-ho, la nova versió de West Side Story que signa Steven Spielberg. Un espectacle majúscul. El que fa el director nord-americà amb l’obra mestra de Leonard Bernstein i Stephen Sondheim, portada el 1961 brillantment al cinema de la mà de Robert Wise i Jerome Robbins, és d’un altre món. L’actualitza (apuja el to racial, el culdesac generacional) i la porta a un nivell tècnic superdotat. La fatalitat, la runa i la sang obre la qual s’ha construït el somni americà.
2- Petite maman
Dirigida per Céline Sciamma
Benvinguda sigui l’excepcionalitat onírica d’un film de només 72 minuts, quatre personatges i una localització. La nova obra de Céline Sciamma arriba a la cartellera amb l’aval de l’emoció que ens connecta amb aquella part nosaltres que evoca allò que vam ser i les persones que estimem. Una fantasia pura, una carta fantasmal, elegant i simple, que commou sense trampes. Un miracle en uns temps on sembla que ja no puguin existir somnis tan petits, però de vocació tan gran.
3- Quo vadis, Aida?
Dirigida perJasmila Zbanic
11 de juliol de 1995, Srebrenica. Quin patir, quin dolor, quin terror, quin nus a la gola des del primer minut. Una història de terror que explica fets reals, amb uns personatges basats en persones que van existir i van patir. Una tensió que ens estremeix perquè sabem que va ser de veritat. Un film per aprendre’n alguna cosa, per més que ens faci tan de mal, encara. La teniu a Filmin, Rakuten, Movistar i AppleTV.
4- Last night in Soho
Dirigida per Edgar Wright
La darrera pel·lícula d’Edgar Wright és un film que ens transporta als anys del Swinging London i on veurem quin és el preu de l'èxit. Fantasmes del passat i revenges en clau d’apoderament. I un director que es posa seriós per exposar la vergonya sistèmica perpetuada pels homes, amb la contundència política que li ofereix el cinema de gènere. Ho té tot, és vibrant, musical, thriller, zombi, diabòlica, brillant i tenebra, pur glamur, i amb una Anya Taylor-Joy d'un altre món.
5- Sis dies corrents
Dirigida per Neus Ballús
Una de les petites joies de la temporada. Humor (i molt!), tendresa, quotidianitat i un mirall d’allò que som com a societat quan els focus no hi apunten. El dia a dia de tres lampistes a la feina, on veiem la convivència i la gent que mai té el protagonisme. Una nova mostra de l’empatia que Neus Ballús té amb els personatges i els actors, amb la mirada narrativa i amb el compromís amb la realitat, amb un muntatge que diu coses i que sempre pren partit, encara que no ho sembli. De la collita catalana de l’any també cal destacar films d’alta qualitat com Libertad, de Clara Roquet, El ventre del mar, d’Agustí Villaronga o Chavalas, de Carol Rodríguez Colás.
6- Summer of Soul (...Or, When the Revolution Could Not Be Televised)
Dirigida per Questlove
El 2021 també ha estat un molt bon any pel documental musical (tenim dos exemples brillants en The Sparks Brothers, d’Edgar Wright, i The Velvet Underground, de Todd Haynes), però li pertoca a Summer of Soul ser la joia de la corona. No podreu frenar les ganes de ballar, al ritme d’artistes de la talla d’un jove Stevie Wonder, de l’encara virginal Lucie de B.B. King, del talent serè i empoderador de Nina Simone, de l’esveltesa impressionant de David Ruffin, de l’espurna pop dels ataronjats The 5th Dimension, o del talent desbocat de Sly Stone. Un retrat dels fets que van fer possible el Harlem Cultural Festival el 1969. Emotivitat, acció, orgull i art: "Havia començat el canvi". La teniu a Disney+.
7- The Power of the Dog
Dirigida per Jane Campion
L’útlima pel·lícula de Jane Campion (que portava més d’una dècada sense novetats, des de Bright Star, del 2009) la confirma com un dels millors talents cinematogràfics del moment. Un western sense trets i de sobrietat calculada, cadència embriagadora, tensió latent. Una acció que triga a embruixar-nos, però que, quan ho fa, és tan imparable com la millor de les revenges. La teniu a Netflix.
8- Annette
Dirigida per Leos Carax
De la bellesa salvatge de Holy motors (2012) a l’opera rock d'Annette, un musical estremidor –amb una bella i una bèstia incloses– sobre l’amor destructiu, els peatges de la fama o l’explotació del món de l’espectacle. Quina plantofada d’art obscur i extremadament feridor. Quina mà magistral de Carax, en l’art de capbussar-nos en la part més abissal de nosaltres i dels altres. Quin musical oníric, amb punts de grotesc i molt de dolor. Quin espectacle total, un desafiament que inquieta des de l’inici, amb els germans Sparks cantant “So May We Start”. La teniu a Filmin.
9- Riders of Justice
Dirigida per Anders Thomas Jensen
Un dels noms de l'any ha estat el de l'actor Mads Mikkelsen. Primer, per una de les sensacions cinèfiles de 2021, Druk (Another round), on quatre professors en crisi experimenten amb l’alcohol. I després per Riders of justice, una faula de nadal sanguinolenta, grotesca i negra, negríssima. Dinàmica, políticament incorrecta, enginyosa i equilibrada. Gaudiu-la tal com es mereix, disposats a entregar-vos sense condicions. La teniu a Filmin, Prime Video, Rakuten, Movistar, AppleTV.
10- Titane
Dirigida per Julia Ducournau
D’impacte immediat en el sentit físic i de petjada molt profunda en el mental i anímic, l’última pel·lícula de Ducournau (primera dona en guanyar la Palma d’Or a Canes en solitari) és desagradable, incòmoda, violenta i molt fascinant. No pots escapar-ne. Cal entrar-hi i deixar-se esquitxar, tant per la sang com per tot allò que té de testimoni del neguit d’un temps en dansa. Un relat fet per dones, amb contundència i talent, amb una mirada que vol regirar-ho tot: la d’una generació que ha de reescriure les pautes dominants.
11- Tres
Dirigida per Juanjo Giménez
Una estrena catalana que, inexplicablement, ha passat gairebé desapercebuda. La protagonista és una sonidista que pateix una desincronització: els sons li arriben uns segons després de veure’n les imatges. Elegant, inquietant, de tècnica impecable, hi veiem la màgia de fer cine, en un argument que reserva algunes sorpreses, però cap foc artificial. Tres va ser estrenada a Canes (on el director, Juanjo Giménez, va guanyar el 2016 la Palma d’Or pel curtmetratge Timecode) i és protagonitzada per Marta Nieto i Miki Esparbé.
12- La família Mitchell contra les màquines
Dirigida per Michael Rianda i Jeff Rowe
La millor pel·lícula d’animació de l’any (té mèrit, en un curs amb novetats com Raya i l’últim drac, Ron dona error, Luca o Encantado). Estrenada a Netflix en català (sí, ho heu llegit bé), és digna de veure i reveure per comprovar que els acudits fan gràcia, que el guió és molt bo i que el que aconsegueixen a nivell visual i de textures és impressionant, com ja ho va ser amb la multiguardonada Spider-man: Into the Spider-Verse, també de Sony Pictures Animation. Un tip de riure, ritme prodigiós, ànima subversiva, emotiva quan toca, clímax final amb Sigur Ros. Què més voleu? La teniu a Netflix.
13- Nuevo orden
Dirigida per Michel Franco
Pel·lícula mexicana que és un viatge estremidor, una pèrdua irreparable que va de la revolució social a l’estat militaritzat. Gairebé una crònica anunciada de com el feixisme pot arribar al poder. Convé veure-la i, sobretot, patir-la. Perquè sembla una distòpia, però és massa real com per no desesperar-se. Cinema de petja profunda, d’acció portentosa, de cruesa visceral i perversitat incòmoda. Un avís d'allò que no pot passar mai. La teniu a Filmin, Prime Video, Rakuten, Movistar, AppleTV.
14- Spencer
Dirigida per Pablo Larraín
L'ofec de la princesa Diana en tres dies de terror durant el Nadal de 1991, on passem de la incomprensió a l’apoderament, esperonats per l’aclaparadora banda sonora de Jonny Greenwood (Radiohead), l’actuació enorme de Kristen Stewart i la bona mà del director Pablo Larraín. Passadissos, lavabos i el fantasma d'Ana Bolena. Una vida que s’estronca just on començaria el somni de moltes altres vides. Uns ulls que miraven amb el cap cot, de baix a dalt. I dos fills amb qui voldria ser una mare normal, lluny del precipici.
15- Sun Children (Khorshid)
Dirigida per Majid Majidi
Una pel·lícula iraniana que subverteix allò que n’esperem: sembla que beu de referents del cinema juvenil estatunidenc, però acaben dominant les reminiscències neorealistes i el toc aspre dels fets. Una història d’acció on hi ha corredisses i tensió, adrenalina i emocions, túnels negats d’aigua i malfactors, i el patiment per la resolució de la missió que li ha estat encomanada a l’Alí, un nen de 12 anys que malviu amb la seva colla, entre petits furts i un garatge. Un tresor, l'aventura, la gosadia, el fer-se gran, l'educació, el vertigen d’una ciutat com Teheran, l’esforç per salvar-se i per salvar la vida futura. La teniu a AppleTV, Rakuten i Amazon Pime Video.