Théodore Géricault pintava el 1819 un dels quadres més cèlebres i icònics de la història de l'art, El rai de la medusa. Exposat al Museu del Louvre, hi veiem la desesperació i l’esperança a la deriva, en la immensitat de l’oceà, en una escena que fa venir esglais, amb homes que criden i busquen la salvació, d’altres que es desesperen, entre cadàvers i cossos estabornits per la calor i per l’absència d’horitzó. L’escena no és cap invenció del pintor francès, recrea un episodi real: el 2 de juliol de 1816, la fragata Mèduse es dirigeix al Senegal, se separa de la divisió de la qual en formava part i topa amb un escull.
L’accident acaba sent fatal. Després de suportar les inclemències del temps i del mar esbravat, es decideix l’evacuació de la tripulació mitjançant un rai construït amb peces de fusta, remolcat per unes xalupes on hi anaven els oficials. Fins que les cordes que uneixen xalupes i embarcació de fusta es trenquen i deixen a la deriva 147 tripulants, amb els estralls que aviat farà el temps i la manca d’aliments: ofecs, motins, batusses i canibalisme. Miraculosament, tretze dies després el rai és rescatat amb quinze supervivents: és just el moment que retrata Géricault al quadre, quan s’albira el vaixell de la salvació.
Aquest fet històric serveix d’inspiració a l’escriptor italià Alessandro Baricco per la novel·la Oceano Mare, amb el capítol titulat El ventre del mar com a punt de partida de l’adaptació que en fa Agustí Villaronga per a pantalla gran. Rodada l’agost de 2020 a l’espai d’Es Sindicat de Felanitx i amb un pressupost ajustat (400.000 euros), el film té una posada en escena teatral, poètica i dialogada, amb el pes simbòlic de totes les imatges que recreen el drama i el viscut, amb una tripulació on només hi havia una dona (Thérèse, interpretada per la debutant Muminu Diallo), i també el judici posterior d’uns fets que van commocionar la societat francesa, visibles en el testimoni del cirurgià Henri Savigny (Roger Casamajor) i el mariner rebel Thomas (Òscar Kapoya).
Villaronga torna a inspirar-se en la literatura, el gran abeurador d’algunes de les seves obres més reconegudes i memorables: El mar (2000), l’adaptació del llibre de Blai Bonet, premiada a Berlín; Pa negre (2010) d’Emili Teixidor, que va arrasar als Goya i els Gaudí; o Incerta glòria (2017), la versió del monument literari de Joan Sales. A diferència d’aquestes, El ventre del mar és una obra conscientment arriscada i fora dels camins habituals. Un retrat al·legòric del mar que empassa persones, abans i ara, amb les conseqüències de la bogeria, de la desesperació que treu la pitjor part de nosaltres, empetitits davant la força de la natura. Un gran mirall de les misèries humanes, però també de l’esperança. La crueltat i la pietat, tan properes.
"El ventre del mar m’ha ensenyat que qui ha vist la veritat es mantindrà per sempre inconsolable", diu Savigny. Potser és un avís per a navegants, després d’haver repetit fins a la sacietat que "d’aquesta pandèmia en sortirem millors". Ara que albirem la llum, tot sembla indicar que no, que anàvem errats. Així ho mostra aquest film de cambra, amb la nostra pròpia imatge reflectida: el naufragi col·lectiu en temps tempestuosos. I amb l’èxit incontestable dels sis premis al darrer Festival de Màlaga: Bisnaga de Plata a la millor pel·lícula, direcció, guió, fotografia, actor (Casamajor) i música.
El ventre del mar
Direcció: Agustí Villaronga
Espanya, 2020
Durada: 76 minuts
Guió: Agustí Villaronga (novel·la d’Alessandro Baricco)
Fotografia: Josep M. Civit, Blai Tomàs
Música: JGR. Marcus
Repartiment: Roger Casamajor, Òscar Kapoya, Mumi Diallo, Armando Buika.
Drama històric.