Una tristor sobrevinguda, una espontaneïtat encotillada, l’ànima apagada. Així ens ha arribat el retrat de Diana Spencer com a la princesa de Gal·les, la protagonista d’un conte de fades de final tràgic, com bé ens alerta Pablo Larraín al principi de Spencer (2021) amb un rètol: la pel·lícula és "una faula sobre una tragèdia vertadera". Una vida que s’estronca just on començaria el somni de moltes altres dones. Una vida de languidesa i melancolia. Uns ulls que miraven amb el cap cot, de baix a dalt, ennuvolats i tímids, el somriure a punt de fer-se, primmirat.
A Spencer, que se centra en els tres dies de les festes Nadal de 1991 de la família reial, el director xilè reincideix en el terreny on se sent més còmode i confiat, el de la representació biogràfica a través de mites populars. Ara és la princesa Diana, com abans ho van ser Pablo Neruda i Jackie Kennedy a Neruda i Jackie (les dues del 2016). Si en l’aproximació al poeta, Larraín traçava els viaranys de la identitat sociopolítica del seu país, just quan l’autor començava a escriure el Canto general, a Jackie (interpretada per Natalie Portman) ens oferia una desconstrucció narrativament molt interessant de la vídua del president JFK, centrada en els dies posteriors a l'assassinat, el 1963.
El fil d’aquella història de primera dama incompresa i convertida en icona s’entronca amb Spencer i porta el martirologi a un nou estadi: el de l’anàlisi del desencaix, de la presumpta bogeria, de quines són les raons per haver deixat sola i desemparada qui havia de ser futura reina consort del Regne Unit. A diferència de Jackie, però, ara l’acció és lineal, centrada en només tres dies, però amb un arc narratiu potent, des de l’aparició de la princesa al volant del Porsche descapotable, fins a la fugida, al mateix cotxe, amb la música a tot drap i un cant d’amor al fills. Entremig, tres dies de terror on passem de la incomprensió a l’apoderament, esperonats per l’aclaparadora banda sonora de Jonny Greenwood, guitarrista i fundador de Radiohead, que en subratlla l’ofec.
Larraín desplega talent escènic, especialment quan juga a la manera de Kubrik —Barry Lindon, encara— en fascinants escenes de nit a la llum de les espelmes, en una atmosfera pròpia del terror psicològic de presència fantasmal (Diana és perseguida per l’espectre d’Ana Bolena, qui l’avisa d’un patiment paral·lel), però també amb amb llargs travellings pels passadissos de Sandringham, palau ubicat al costat de la casa d’infantesa de la princesa, on la seguim en la cursa desbocada per ser lliure. Prou curós d’evitar l’exhibició morbosa, la bulímia hi és (taques a l’americana, visites al lavabo, afartaments nocturns impetuosos), però mai no destarota el film en pro del sensacionalisme. L’important és la fotografia global, en la intimitat d’una princesa que busca comprensió i vol estimar.
Interpretada per una meravellosa Kristen Stewart (anoteu-la ja pels Oscar, en el control de la pròpia imatge de la princesa: afectuosa o vulgar, malcarada o innocent, naïf de cara enfora o ordidora de confrontacions incomodíssimes portes endins), Diana té en la fragilitat de Sally Hawkins com a assistenta i en un solemne Sean Harris com a xef els millors aliats en el camí per l’alliberament. I els seus dos fills, sempre ells, amb qui voldria ser una mare normal, lluny del precipici.
Spencer
Direcció: Pablo Larraín
Xile, 2021
Durada: 111 minuts
Guió: Steven Knight
Fotografia: Claire Mathon
Música: Jonny Greenwood
Repartiment: Kristen Stewart, Jack Farthing, Timothy Spall, Sally Hawkins, Sean Harris, Richard Sammel, Amy Manson.
Drama.