Nou anys separen la bellesa salvatge de Holy motors (2012) d’Annette (2021), el nou film de Leos Carax, un dels més esperats des que va inaugurar el darrer festival de Canes. D’aquell relat d’inescrutable llibertat bizarre a l’opera rock, en la forma d'un musical estremidor –amb una bella i una bèstia incloses– sobre l’amor destructiu, els peatges de la fama o l’explotació indigna del món de l’espectacle. Annette captiva i estaborneix, amb defectes i punts de genialitat. Quina plantofada d’art obscur i extremadament feridor. Quina mà magistral de Carax, totpoderós en l’art de capbussar-nos en la part més abissal de nosaltres i dels altres. Quin musical oníric, amb punts de grotesc i molt de dolor. Quin espectacle total, un desafiament que inquieta des de l’inici, amb els germans Sparks cantant “So May We Start”.
Annette
Direcció: Leos Carax
França, 2021
Durada: 140 minuts
Guió: Ron Mael, Russell Mael
Fotografia: Caroline Champetier
Música: Ron Mael, Russell Mael, Sparks
Repartiment: Adam Driver, Marion Cotillard, Simon Helberg, Dominique Dauwe, Kait Tenison, Latoya Rafaela, Rebecca Dyson-Smith, Timur Gabriel, Kevin Van Doorslaer, Devyn McDowell, Ornella Perl, Christian Skibinski, Marina Bohlen.
Musical
Reconeguda amb el premi al Millor Director a Canes, la història sembla senzilla: una parella d’artistes triomfadors tenen una filla i això desemboca en una crisi d’identitat. Henry (quin actoràs, Adam Driver) és un comediant que es guanya la vida fent riure. El seu monòleg estrella és tot un deliri, amb acudits de dubtosa idoneïtat. L’estranyament ens planeja en cada cop d’humor, en cada gir cap al bon o mal gust que les paraules i accions que fa contenen. Ann (Marion Cotillard, perfecta en el punt espectral) és una soprano de renom internacional. Una diva, amb totes les lletres, de sensibilitat extrema i imposada, de crit afilat i acostumada a ser el centre de totes les mirades. Junts semblen imparables, model d’èxit i d’enveges mundanes, però tenen un destí tràgic. Tot canvia amb l’arribada d’Annette, una nena-nina, un abeurador de misteris que té fil directe amb el més enllà.
Dividida en dues parts (amb la prodigiosa escena de la tempesta oceànica com a frontissa), Annette és bellíssimament intrigant. La primera, molt més rodona i impactant, prepara el terreny d’un èxtasi forçat, impetuós i traïdor. La segona avança més cap al terror, en allò que té d’excessiva la monstruositat i amb la gira mundial de la criatura prodigi. A mesura que s’acosta el desenllaç, el film perd gas, amb repeticions i subratllats, i és cert que el clímax —a la presó, amb pare i filla acarats— és més tou del previst. Però ja no podrem alliberar-nos de la teranyina poètica i abrasiva de Carax on hem quedat atrapats. Capficats en els impactes d’una nebulosa pròpia del somieig, però que també conté interludis sobre la realitat (el MeToo, el sensacionalisme de les notícies) que es lliguen amb altres obres i creadors.
Tot un cicló referencial que passa pel cinema francès del anys 20 i 30, per un primerenc Tim Burton despullat d’humor, per La núvia cadàver de figuretes post mortem i pels autòmats inquietants que prenen vida, per les melodioses morts de les Murder Ballads de Nick Cave, per l’humor de gust amarg de signatura davidlynchiana o, fins i tot, com a revers amarguíssim d’Historia de un matrimonio (protagonitzada també per Driver, en una altra actuació memorable). O, directament, pels noms que el mateix Carax cita al final del film en forma d’agraïments, entre els quals Edgar Allan Poe, Béla Bartók, King Vidor i Stephen Sondheim. Una declaració d’intencions i un mapa del tresor de foscors gòtiques, on el que hi aflora és el talent, tan ple de meravelloses tares, del director francès.