Instal·lats en la cultura del reaprofitament, del revisionisme i del remake sense escrúpols ni cap mena de pretensió artística, molts cinèfils es van fer la mateixa pregunta quan es va anunciar que Steven Spielberg estava rodant un nou West Side Story: calia una altra versió d’un clàssic indiscutible? Per què revisar el que ja funciona? Valent i deutor del llegat personal que implicava fer-ho, el director nord-americà —que no té res a demostrar amb 75 anys— va assumir el risc de tenir-hi més a perdre que a guanyar. I els resultats parlen per si sols: ara no només tenim una obra mestra, sinó dues.
El que fa Spielberg amb aquesta readaptació del musical de Leonard Bernstein, amb lletra de Stephen Sondheim, és colossal, una exhibició de talent i saviesa, de pur respecte per l’original dirigit per Robert Wise i Jerome Robbins, i tot un espectacle de nivell tècnic superdotat. Les coreografies, els arranjaments, la tensió dramàtica, els colors, la fotografia, el guió, els conflictes. Pura mestria: tot sona clàssic i nou alhora, tot és vibrant i reviscolat per la mirada d’un realitzador que és història del cinema, capaç de fer que el destí de Romeu i Julieta ressoni encara tràgic, potser més que mai en els dies convulsos que vivim, amb l’agror omnipresent de la diferència de classes, racial i política.
Ho fa sense deixar de ser un conte d’amor d’aparença simple, de pulsions estereotipades, que es balla i es canta entre runes i carrerons sense sortida. Imatge fidel del món que retrata. A banda de ser magistral en l’apartat tècnic, la nova versió és, sobretot, vigorosa en l’actualització del tema central: la fatalitat, la boira i la sang sobre la qual s’han aixecat els fonaments d’una ciutat —Nova York— i, per extensió, del somni americà. Al West Side Story de 2021, els canvis són subtils, però importants: ja no hi ha cares maquillades ni enfosquides, Anybodys (Iris Menas) és trans, Spielberg remarca el culdesac generacional —ara, tant els Sharks com els Jets es veuen exclosos de l’esplendorós futur que espera al barri, en la construcció del Lincoln Center, com bé els remarca el tinent Schrank (Corey Stoll)— i n’apuja el to racial, que veiem des de l’inici, quan els Jets malmeten amb pintura un immens mural de la bandera de Puerto Rico. L’odi que mou els joves sense futur.
Trobem més matisos en el terreny del conflicte entre comunitats. Si bé al 61 podríem dir que els Jets n’eren els protagonistes, ara els Sharks veuen solidificada la seva història i també n’entenem els odis, raons i entrebancs. El nou film també posa molta cura en María (la debutant Rachel Zegler) com a immigrant atreta per la promesa d’un nou món, i ret diversos homenatges a l’original, com el vestit blanc i el cinturó vermell que portava Natalie Wood al ball, quan coneix en Tony (Ansel Elgort), o l’aparició de Rita Moreno, també productora i única integrant que repeteix.
Moreno, de fet, passa de ser l’Anita del 1961 (paper que li va valer ser la primera actriu llatina amb Oscar, malgrat que no la van deixar cantar) a interpretar la Valentina, personatge clau, mentora i baula entre dos mons que es debaten entre la intolerància i el patriotisme de proclama fàcil, la divisió sòcio-cultural i els guetos que es fan segons quin sigui el teu origen o color de la pell. Amb la lectura del nostre present, tot això sona molt més poderós, en un film apassionat, elèctric i enèrgic, un dels millors que s’han estrenat aquest 2021.
West Side Story
Direcció: Steven Spielberg
Estats Units, 2021
Durada: 156 minuts
Guió: Tony Kushner (llibret d’Arthur Laurents)
Fotografia: Janusz Kaminski
Música: Leonard Bernstein (lletra de Stephen Sondheim)
Repartiment: Rachel Zegler, Ansel Elgort, David Alvarez, Ariana DeBose, Rita Moreno, Brian d'Arcy James, Mike Faist, Corey Stoll, Josh Andrés Rivera, Iris Menas.
Musical.