"I tu, d’on ets? De Barcelona?". "No, d’una ciutat de la vora". Així ho diu la Marta (Vicky Luengo) a l’inici de Chavalas. Ella és d’un lloc que no té nom, invisible. D’aquell extraradi que viu d’esquena a la modernor de la gran capital, en una manera de parlar a crits, en el bar de quintos i ocells engabiats, en els bancs de botellot i sangria de brik, de gent que tira endavant sense escarafalls de cara a la galeria. És Cornellà, un far west on "et roben la cartera", "ple de ionquis", on cal "anar amb compte". També és la llar —amb tot el que això comporta— on la Marta haurà de tornar després de perdre la feina i no poder pagar el lloguer. Un pas enrere momentani, a cals pares, amb les amigues de tota la vida.
És una d'elles, la Bea (Elisabet Casanovas), qui ho desencadena tot, en una trucada: "Guapi vuelve al barrio", li diu. Aquest oferiment farà que la colla d’amigues inseparables de l’adolescència (Marta, Desi, Soraya i Bea) tornin a reunir-se, després que la Marta marxés a Barcelona per ser fotògrafa (no pas de bodes-bateigs-comunions, sinó "artística"), amb nous ambients, inquietuds i amistats. I torna al barri, a Cornellà, a casa. El xoc del retorn és el motor d’aquest excel·lent debut de Carol Rodríguez Colás, que captura tota l’essència del barri —ella n’és, de Cornellà, i es nota, a fi de bé—, amb una mirada plena d’amor i autenticitat, sense caure en el tòpic de l’endolçament nostàlgic i, sobretot, sense fer del conflicte entre la civilitat de la capital i la perifèria "cutre" un recurs ple de tòpics fàcils.
Les quatre amigues (tres amb una vida al barri, una que torna després de voler-se’n allunyar) marquen tota la successió de conflictes. I es guanyen, a pols i a força de pur magnetisme, la càmera. Vicky Luengo, Carolina Yuste, Elisabet Casanovas i Ángela Cervantes fan un recital: hi ha una química que traspassa la pantalla, joc i veritat, hi ha una autenticitat que fa vibrar, hi ha emoció i pell, molta pell. Es nota que s’ha treballat molt aquest aspecte, però, especialment, que tant la directora com la guionista (germanes i "del barri") saben de què parlen i com calia transmetre-ho.
La història és simple, no busqueu focs artificials ni girs espaterrants. Però funciona perfectament com a comèdia diàfana, amb un missatge que ens arriba. No és un assaig sobre el xoc d’identitats, ni posa sobre la taula dues realitats antagòniques en lluita. Tot és molt més simple: és la vida, tal qual, el barri, els dies viscuts, la gent entranyable i senzilla que forneix els nostres records. La història i l’embolcall són tan clars i directes que, si rescateu les fotografies de vosaltres mateixos del lloc on les tingueu desades, us sentireu identificats amb Chavalas. Us sentireu abraçats i compresos. Pot ser, fins i tot, que us emocioneu amb el poema que la mare (Cristina Plazas, fantàstica) llegeix en "l’enterrament" de la Llebre, la tortuga a qui li encanta el gaspatxo. O que se us posin els pèls de punta en l’escena final, en una gran exposició que ens parla, sense abrandaments ni impostures, de nosaltres i dels fracassos o somnis que encara podem acomplir.
Amb senzillesa i humilitat. Sense estigmes, amb la frescor de la normalitat i una mirada agraïda cap a tot allò que et fa ser qui ets, tal com ets. Una pel·lícula de personatges i actrius, però també de paisatge i escenografia: el ciment d’un barri fet refugi d’acollida, en una ciutat que sembla que no tingui nom, però que en té un, carregat de raons, per cada persona que hi viu i hi passa penes i alegries. Cinema de proximitat, sense pretensions exacerbades, amb la garantia de la vida viscuda, tal com reconeix el premi del públic a la darrera edició del Festival de Màlaga.
Chavalas
Direcció: Carol Rodríguez Colás
Espanya, 2021
Durada: 91 minuts
Guió: Marina Rodríguez Colás
Fotografia: Juan Carlos Lausín
Música: Francesc Gener, Claudia Torrent.
Repartiment: Vicky Luengo, Carolina Yuste, Elisabet Casanovas, Àngela Cervantes, Ana Fernández, José Mota, Mario Zorrilla, Cristina Plazas, Maite Buenafuente, Frank Feys, Biel Durán.
Comèdia dramàtica.