Deia Ingmar Bergman que quan una pel·lícula no és un document, és un somni. Benvinguda sigui l’excepcionalitat onírica d’un film tan petit —només 72 minuts, quatre personatges, una localització— com Petite maman, la nova obra de la portentosa Céline Sciamma, que arriba a la cartellera des de la modèstia dels fets i la simplicitat de la història, amb l’aval de l’emoció que ens connecta amb aquella part nosaltres que evoca allò que vam ser i les persones que estimem.
Escrita i ideada durant l’estiu del 2020, en plena bogeria pandèmica i amb el confinament encara roent, Sciamma demostra com en pot ser de poderós, el cinema, amb els mínims elements indispensables. El talent és guanyador, sempre. Després de meravellar mig món amb la potència de la multipremiada Portrait de la jeune fille en feu (2019), també una obra de cambra, amb Petite maman encara redobla més l’aposta de despullar-se de tot el superflu per anar al moll de l’ós, a l’essència mateixa dels somnis que conformen les grans històries. Perquè aquesta pel·lícula té la consistència d’una faula, el calfred de la realitat, la signatura de la vida.
Ho veiem des del primer fotograma, amb la mirada i els silencis de la Nelly, una nena de vuit anys a qui se li acaba de morir l’àvia. Són en una residència, un punt de comiat dissortadament comú en la situació en què es va pensar el film, per passar, tot seguit, a la casa on la mare va créixer. Ella i els dos pares, amb tota una vida que s’ha d’endreçar i de tancar. La Nelly, però, no pot treure’s del cap que no ha pogut acomiadar-se de l’àvia com voldria, dir-li "adéu" just abans de marxar per sempre. Entre caixes que s’obren i moltes d’altres que es tanquen, la nena remena jocs antics i sent una enorme curiositat per trobar, al bosc que rodeja la casa, la cabana en un arbre on la seva mare jugava de petita. I allà en sorgirà la màgia, la connexió amb una altra infantesa, les confidències.
Sense desvetllar-ne cap dels girs o trucs del guió —cal veure la pel·lícula sense saber gairebé res més de l’argument i gaudir-la sense interferències—, Petite maman és feta d’allò mateix amb què són fetes les rondalles, les faules, els contes de fantasmes. Simptomàtic, o no, la Nelly arriba adormida, després d’un llarg viatge en cotxe, a l’antiga llar materna. Allà, es veurà empesa a construir, no només un espai de jocs i de llibertat, sinó un refugi on protegir-se de les pèrdues i de l’avenç inevitable de la vida. A construir-se ella mateixa, i a entendre el passat que ens ha portat fins on som.
Una fantasia pura, una carta elegant i simple, que commou sense trampes. Un miracle de pel·lícula en uns temps on sembla que ja no puguin existir somnis tan petits, però de vocació tan gran. De nou, amb el joc de colors habitual de la directora, i amb un destacable ús mínim de la música —amb esclat sonor de La musique du futur, al llac i al final—, signada per Para One. I un tracte exquisit cap a la vivència dels infants, que ens miren i ens entenen perfectament, encara que nosaltres pensem tot el contrari, enderiats en protegir-los innecessàriament o edulcorar-ne les respostes. Petite maman, la bellesa de les fites diminutes, l’essència mateixa d’un somni.
Petite maman
Direcció i guió: Céline Sciamma
França, 2021
Durada: 72 minuts
Fotografia: Claire Mathon
Música: Para One
Repartiment: Nina Meurisse, Stephane Varupenne, Margot Abascal, Joséphine Sanz, Gabrielle Sanz.
Infantesa.