The Power of the Dog, l’útlima pel·lícula de Jane Campion —que portava més d’una dècada sense novetats, des de Bright Star (2009)—, comença amb una pregunta i acaba amb una cita de la Bíblia, les dues dites pel mateix personatge, Peter, interpretat per un convençudament fràgil Kodi Smit-McPhee. A la primera, Peter es pregunta quina mena d’home seria si no ajudés la mare, Rose, una volublement fràgil Kirsten Dunst, després de la mort —el suïcidi, com sabrem aviat— del pare. Només voldrà la felicitat de la mare. "Quina mena d’home seria si no l’ajudava? Si no la salvava?".
El film es construeix a partir d’aquesta pregunta. A pas lent, però segur, amb el convenciment de dominar el ritme narratiu i el matís que cada acció, línia de diàleg o escenari demanen. Amb un farciment extraordinari de detalls i subtileses, que van prenent sentit a mesura que els esdeveniments avancen. Malgrat el vestit, fet a mida de la polsegosa Montana de l’any 1925, The Power of the Dog és molt més que un western sense trets. És un retrat humà de pulsions i baixeses soterrades, de masculinitats mal enteses i de com un vaquer "com cal" havia de sobreviure, en una cuirassa de duresa i fatxenderia, en un escut per ocultar la veritat, la passió i el gest de l’inconcebible.
La història se centra en pocs personatges —els germans Phil (implacable Benedict Cumberbatch, que domina totes les escenes on apareix) i George (Jesse Plemons), separats des que el darrer es casa en secret amb la Rose, vídua i mare de Peter— i es va fent gran a partir d’un drama psicològic, de tensió sostinguda, amb una resolució que va creixent davant nostre, d’ànima soterrada que esclata en un final on tot el que hem vist haurà de ser revisat. Impressiona la manera com Campion (segona dona nominada a l'Oscar a millor direcció i Palma d’Or per El piano, 1993) omple la pel·lícula de detalls aparentment nimis (aquell reflex de llum a través del vidre, que taca l’esquena de Peter del color de l’arc de Sant Martí, només començar; les sabates blanques, les botes, els animals, el dit i el callat) que tenen tota la raó de ser quan totes les peces encaixen.
És a la darrera escena de The Power of the Dog, on completem el sentit d’un relat que ens ha fet caminar pels detalls d’aquelles personalitats que havien de reprimir-se per poder ser. I tot quadra, sense necessitat de paraules o subratllats obvis. La potència simbòlica és present des de l’inici, tal com anuncia el títol, amb l’enigmàtic gos que el sobrevola: qui l’ha vist, el gos? N’hi ha diversos, de gossos, al film, però irrellevants. N’hi ha un, però, fonamental, la bèstia de la masculinitat tòxica de Phil i també de la del seu mentor, en Bronco Henry: els dos veien una silueta fantasmagòrica a les ombres de la muntanya. Un gos amb la mandíbula oberta, a punt del mossec o del lladruc.
És terrible, quan hi penses. Més enllà de l’al·legoria, just quan Peter llegeix la segona i darrera cita, versicle bíblic que ressona en la fe castradora, en un silenci imposat, però també en aquell silenci que ens autoimposem: "lliura de l'espasa la meva ànima; la meva vida, del poder del gos". Sobrietat calculada, cadència embriagadora, tensió latent. Una acció que triga a arrencar i a embruixar-nos, però que, quan ho fa, és tan imparable com la millor de les revenges.
The Power of the Dog
Direcció: Jane Campion
Austràlia, 2021
Durada: 118 minuts
Guió: Jane Campion (llibre de Thomas Savage)
Fotografia: Ari Wegner
Música: Johnny Greenwood
Repartiment: Benedict Cumberbatch, Jesse Plemons, Kirsten Dunst, Kodi Smit-McPhee, Thomasin McKenzie, Frances Conroy.
Western psicològic.