Les cròniques ens expliquen que els anys del "Swinging London" van exaltar el gust refinat per la cultura, per tot allò que gravitava al voltant de la moda i el lluentons, per l’atractiu i valor del més nou i modern. Un Londres en dansa, mogut i excitat, en l’aixopluc d’una etiqueta on s’hi encabia la vanitat glamurosa que la ciutat va viure durant la dècada dels seixanta. Van ser dies —i sobretot, nits— de bullici i encís, però també de paranys i carrerons sense sortida. Com tota impostura sobrevinguda, també hi va haver un revers obscur que l’assenyalava com a superficial i egocèntric.
Amb la mestria habitual per extreure la màxima substància de les contradiccions i del pastitx, Edgar Wright ens mostra exactament això a Last night in Soho: el viarany fatídic —i més transitat del que les cròniques ens volen fer creure— on van morir bona part de vanitats i d’excitacions egocèntriques. Anys de molta façana i poca substància, a l’inrevés d’allò que, aparentment, podria semblar l’últim film del director de Shaun of the Dead i Hot Fuzz, que arriba a les cartelleres del país al mateix temps que ho fa el documental The Sparks Brothers. Explicada en forma de thriller, aviat ens adonem que l’etiqueta és només un pretext des d’on articular un gran divertiment pop entre gèneres i homenatges: del musical al giallo, passant per la tensió psicològica, el coming of age, l’humor, el sobrenatural.
L’Eloise (una Thomasin McKenzie molt solvent, fascinada i fascinant quan cal) és una jove de poble amb el somni de dedicar-se a la moda. L’empresa no és fàcil: de la realitat campestre d’una vida tranquil·la i rodejada de natura, a la urbanitat sorollosa d’una ciutat inabastable, Londres. De primer s’instal·larà a la residència d’estudiants i, poc després, havent comprovat el gest hipòcrita i perdonavides dels companys, en una habitació llogada. Serà allà on activarà connexions misterioses i farà un viatge de l’actualitat als anys 60. Eloise ho observarà tot, com a espectadora privilegiada i transfigurada en el cos d’una jove aspirant a cantant, la Sandy, interpretada per una Anya Taylor-Joy entregada a la causa del divisme i de l’emanació a granel de quantitats ingents de glamur.
El que vindrà tot seguit és una història que atrapa, de forma enlluernadora, però també amb un rerefons que ens fa patir i pensar. Wright retrata la rebotiga de l’èxit, del preu a pagar per complir somnis. I es posa seriós quan aborda el tema, perquè el propòsit s’ho val: quantes dones van haver de pagar una oportunitat amb el preu del propi cos? Amb la pèrdua de dignitat i d’identitat? Què més ha de passar per no veure l’acció violenta d’un sistema que ha esclafat vides com qui esclafa formigues? És el mecanisme pervers del mercadeig a què s’ha sotmès la dona, fins i tot quan la felicitat semblava una veritat universal i indiscutible. Fantasmes del passat i revenges en clau d’apoderament. I un director que exposa la vergonya sistèmica que han perpetuat els homes, amb la contundència política que li ofereix el cinema de gènere, amb el pes d’una història més real del que sembla, convençuda del tomb que cal fer.
Last Night in Soho
Direcció: Edgar Wright
Regne Unit, 2021
Durada: 118 minuts
Guió: Krysty Wilson-Cairns i Edgar Wright
Fotografia: Chung Chung-hoon
Música: Steven Price
Repartiment: Thomasin McKenzie, Anya Taylor-Joy, Matt Smith, Terence Stamp, Diana Rigg, Rita Tushingham.
Thriller.