Se l’ha titllada de provocadora, transgressora i controvertida. Potser per la violència impúdica (el nas trencat en una pica de lavabo), potser perquè és tan imprevisible com desagradable. Però Titane no s’ajusta gens a aquestes etiquetes, tan curtes de mires i obsessionades en l’aspecte epidèrmic d’allò que relata. Després de regirar estómacs i ments amb Grave (Crudo, 2016), JuliaDucournau aconsegueix ajustar el propi llenguatge i portar-lo a un lloc d’honor pel que fa a la part emocional i artística. La Palma d’Or del darrer Festival de Canes ho acredita, amb part de la missió complerta: cal remoure l’espectador, generar estats d’ànim, portar-lo al límit.
D’impacte immediat en el sentit físic i de petjada molt profunda en el mental i anímic, Titane (de la qual és preferible no desgranar-ne massa les interioritats de la trama) es divideix en dues parts. Una primera de rendició al gènere, amb homenatges a Cronenberg, Tarantino, Winding Refn o Noé (l’impuls sexual motoritzat, l’orgia de sang en una mansió, l’estilització en l’impuls violent, el ball multitudinari i desbocat); i una segona que capgira el to i la història, centrant-nos en l’evolució d’Alexia: un cos trànsfuga amb una ment que lluita per domar l’animalitat.
Aquesta segona part ens porta a llocs molt interessants i que converteixen el film en una fita del fantàstic actual. El canvi ens diu que cal reescriure la tradició que la pròpia directora ens ha mostrat abans, amb una Agathe Rousselle brillant i en procés d’acceptació: el cos, la ment, el trauma, el futur i el passat que ens condiciona. La no rendició al destí (el primer assetjament al pàrquing, amb Alexia entre la sang i la bava d'un home, un entre tants). La violència com a sistema d’expressió en un món esquerp i feréstec. La lluita per donar vida a una cosa nova que ens faci entendre que hi ha un altre camí.
Reescriptura del gènere
Concebuda com a organisme en progressió, Titane és una hibridació de referències que acaba oferint una nova criatura, amb el segell de Ducournau i alguns temes ja exposats a Crudo (la mutabilitat del cos, la violència com a expressió explosiva), a totes. Perquè Titane ens interroga sobre qüestions com què fa un cos normatiu o estrany. Qui ho diu, i amb quins criteris? Què ens fa ser un monstre? Què diferencia l’estàndard de la monstruositat? Qui és rebutjat i qui acceptat?
En aquestes preguntes rau el recorregut que fa el personatge d’Alexia, un via crucis per la impossibilitat d’escapar d’una impulsivitat primària. Una fugida on aviat coincidirà amb Vincent (l'anabolitzat Vincent Lindon), un pare que creu retrobar el fill desaparegut fa deu anys. Ell dos, en una estranya simbiosi, entre la fatalitat i la fragilitat, entre allò més salvatge i la desolació per un món insuportable i incomprensible —o, més ben dit, que no els pot comprendre.
Titane és desagradable, incòmoda, violenta i molt fascinant. No pots escapar-ne. És un excés que transgredeix els apriorismes narratius. Cal entrar-hi i deixar-se esquitxar, tant per la sang com per tot allò que té de testimoni del neguit d’un temps en dansa. Un relat fet per dones, amb contundència i talent, amb una mirada que vol regirar-ho tot. La d’una generació que ha de reescriure les pautes dominants.
La segona dona en inaugurar Sitges
El debut d'Ana Lily Amirpour va ser un dels grans moments del festival de Sitges del 2014, amb A Girl Walks Home Alone at Night. Directa al lloc d'honor d'un certamen que sap cuidar els seus propis herois, set anys després la directora estatunidenca d'origen iranià es converteix en la segona dona que inaugura el festival català (la primera va ser Mary Harron amb American Psycho), amb Mona Lisa and the Blood Moon.
Sorprenentment fresca, la pel·lícula desenvolupa els elements recurrents de la directora: música electrònica de rave i sintetitzadors, un sentit de l'humor inesperat, la lleugeresa que destensa la violència, sense oblidar la subtilesa del discurs, que hi és. La protagonista, Mona Lisa Lee, és una jove tancada en un psiquiàtric que un dia descobreix que té poders i s'allibera de la condemna. Molt relacionada amb el leitmotiv del festival –l'home llop, amb la lluna de sang com a element que la "desperta"–, acaba sent una superheroïna (què la diferencia del monstre?) que no vol salvar el món, sinó entendre'l. O, almenys, provar de viure-hi amb certa normalitat.
Un passeig nocturn amb personatges que es fan estimar (l'oficial Harold, interpretat per Craig Robinson; la Bonnie de Kate Hudson) i un mosaic de vides en fractura que, malgrat tot, mantenen la fe en prendre la decisió correcta. Irregular en troballes i resultats, Mona Lisa and the Blood Moon és molt més del que sembla a primera vista. I segueix demostrant el talent d'una autora de gran determinació i pols artístic. Una aparent intranscendència que amaga l'artifici d'explicar, a través del gènere, qüestions cabdals de la societat on vivim.
