La protagonista de Tres (Juanjo Giménez, 2021) és una sonidista que passa una mala època, cremada de feina i emocionalment, i pateix un desajust –tant intern, com extern– que se li manifesta en una desincronització: els sons li arriben uns segons després de veure’n les imatges. El fenomen la porta a preguntar-se algunes coses sobre qui és, per què li està passant i, sobretot, com podrà arreglar-ho. Si és que hi ha explicació possible.
Estrenada al Festival de Canes i protagonitzada per Marta Nieto i Miki Esparbé, Tres parla de cinema, d’aquell punt màgic que té fer una pel·lícula. De tots aquells que hi són i no es veuen —els tècnics de so, per exemple, però tants d'altres—. I, també, de com ens afecten les coses, el vist i viscut, l’entorn i el pes del passat. Sense oblidar un elegant toc fantàstic que sobrevola la trama, de la incertesa a la concreció, amb escenes memorables —la passejada del bar al cinema— i un argument que reserva algunes sorpreses, però cap foc artificial. Tot té un sentit, tot ajuda a entendre les raons de cada nou pas.
Amb Tres ha aconseguit fer una pel·lícula que només es pot explicar des del llenguatge cinematogràfic.
No hi ha cap altre mitjà que pugui jugar amb la dissincronia com ho pot fer el cinema —el cinema sonor, per descomptat—. Ni un llibre, ni una novel·la gràfica, i això és una cosa de la qual en Pere Altimira [coguionista] i jo n’érem molt conscients, però també és cert que no des del primer moment.
No era la voluntat inicial?
No tot és anàlisi, hi ha un moment en què l’abandonem i ens deixem anar. Si no, corres el risc de passar de l’anàlisi a la paràlisi. Sí que hi havien uns punts de partida molt forts. I el gran eix era el de jugar amb la imatge i el so, que són l’essència del cinema, per separat.
S’explica des d’un punt de vista íntim i auster.
A la història se l’havia d'escoltar. Després, hi ha un altre aspecte, el d’afegir aquest punt sobrenatural i fantàstic. Però la pel·lícula ja tenia una ànima i va haver un moment en què va agafar vida pròpia. Ens portava per llocs que no sabíem, que no havíem pensat en aquell punt de partida. Es tractava de saber escoltar la història, d’aprofitar-ne l’empenta i de treure tot el de suc possible a la idea bàsica.
Una idea bàsica molt potent.
Però que corria el risc que s’esgotés al minut deu de metratge. M’agrada molt el tema de la postproducció de so. Si no has passat per això és difícil que et vingui una idea com aquesta al cap. Quan treballes en el so, hi ha dies que pots arribar a passar dotze o catorze hores seguides treballant a l’estudi. En aquests moments, entres en una espècie de borratxera sensorial: quan surts al carrer tens dubtes de si el mon té banda sonora o no, de si els teus amics estan ben sincronitzats o no. I si això fos possible, realment? Aquesta pregunta és el germen de la pel·lícula. Aquest desig primigeni de voler jugar amb imatge i so per separat.
No temia caure en un tema massa de gremi? Que el public no hi entrés?
És un dels riscos –i reptes– que té la pel·lícula. Però ens hem adonat que el delay és una cosa que tothom entén, perquè ara estem forçats a passar-hi, quan fem una trucada per Skype o Zoom. Quan ho escrivíem no n’érem conscients, però vam arribar a la conclusió que hem de confiar sempre en la intel·ligència de l’audiència. Potser subestimem massa la gent que està darrere la pantalla, però ara tothom sap com es fa, més o menys, una pel·lícula. Es veuen molts making offs, que són eminentment visuals, això sí, no es veu tant la feina dels equips sonors. Estem acostumats a veure el croma que hi ha darrere l'actor, però no com s’han fet els efectes sonors, que són com el fill petit, perquè no hem posat mai prou el focus en el so. A la seva manera, Tres intenta ajustar comptes.
Imagino que molts muntadors de so li ho deuen haver agraït. En part, Tres ajuda a la visibilització del sector i a posar en valor la feina dels tècnics, més enllà dels actors.
Teníem un problema: quan els sonidistes s'assabentaven de l’existència del projecte, hi volien treballar [riu]. La pel·lícula és un caramel, en aquest sentit, amb recorregut per treballar i desenvolupar-se. Oriol Tarragó, Marc Bech, Marc Orts, Dani Fontrodona [responsables del so] tenen un talent sobrenatural, com veiem a la pel·lícula. I tots quatre tenen una trajectòria molt potent en el seu camp. Han aportat tant a la pel·lícula, que seria impossible pensar-la sense el talent d’uns tècnics de so tan creatius i brillants.
És un home d’ofici i de molta experiència, amb un gran coneixement del sector i la professió.
Quan toques totes les tecles, en treus de tot. No és tan habitual que un director provingui del món del so. Podríem dir que el so és una bombolla a part.
Una de les coses que genera debat és el títol. Per què "Tres"?
Per a nosaltres, això és un petit èxit. Vam deixar un títol obert, amb la idea que donés per parlar. En realitat, però, ve del fet que, en origen, a la pel·lícula hi havia tres històries. La primera és la pel·lícula que el personatge de Marta Nieto està muntant. En tenim molta més part escrita, amb una estructura dramàtica forta que es podria gravar. I la tercera és un epíleg. La història del personatge de la sonidista és la que correspon a la segona part, però ha acabat sent la que ha quedat.
En podria fer dues pel·lícules més, doncs?
Podria ser. La primera és un thriller de gènere negre. Tot va anar evolucionant molt, perquè la idea de l’asincronia era tan forta que la segona història es va menjar la primera i la tercera.
Deixi’m que li destaqui dos moments concrets de la pel·lícula. El primer, una escena de sexe que capgira expectatives i ens sorprèn.
Sempre tenim l’objectiu d’evitar clixés i llocs comuns, i no només en aquesta escena. Això és fàcil de dir i molt difícil de fer. Ja sigui per mandra, o per anys i hores de fer d’espectador de les pel·lícules dels altres, acabes arribant als llocs comuns. En una comèdia dramàtica —i Tres ho és, en part— ja saps que hi haurà un moment en què els dos personatges centrals tindran sexe. Saps que ha de venir i vindrà i, si ets un espectador amb experiència, saps fins i tot en quin moment passarà. Donar-li la volta a això és subversiu, i m’agrada molt jugar a fer-ho. Amb el Pere rèiem mentre l'escrivíem, i creiem que si ens passava a nosaltres, la gent també la gaudiria. I la vam deixar.
La segona, la referència la tradició de boxa a Barcelona i la inserció d’imatges d’una pel·lícula anterior, Esquivar y pegar. Una meta-referència.
En el guió original, aquesta seqüència era el que es diu un "industrial". Vaig decidir canviar-ho per dues raons i en l’últim moment: un, perquè cinematogràficament m’agrada molt la boxa. Per mi, no hi ha un altre esport amb més força per al cinema. I segon, perquè els drets d’aquesta pel·lícula són meus i són gratuïts [riu].
De fet, bona part d’espectadors desconeixen aquesta filmografia prèvia. Ha quedat el seu triomf a Canes, amb 53 anys i amb un curtmetratge, un format que ha explorat diverses vegades. Hi tornarà?
Si no fos perquè som a Sitges, cosa que em fa molt feliç, ara mateix estaria rodant un curtmetratge. M’agrada molt el format i m’hi sento molt a gust. Però també farem més llargs si la salut i tota la resta de coses quadren. Però no renuncio, de cap de les maneres, als curtmetratges: hi ha coses que només es poden fer en aquest format.
