El territori valencià és una peça de roba adornada amb diferents estampats i de múltiples colors. Un vestit únic que compta amb diferents mànegues esfilagarsades, necessitades d'un repunt d'aquells costurers que per delicadesa i nostàlgia prefereixen l'art del didal i l'agulla a la moderna i implacable màquina de cosir. La comarca del Baix Segura, terra fronterera entre el País Valencià i la Regió de Múrcia, és una d'aquestes mànegues unides al teixit valencià que requerisquen jornades i jornades amb l'única companyia del tabaquet. La distància geogràfica i emocional entre l'extrem sud nostrat i la resta del territori valencià precisa de sastres amb sensibilitat per executar una feina sensible i, al seu torn, força feixuga.
Atesa la idiosincràsia sabatera de les comarques del Vinalopó, l'Associació Cívica per la Llengua El Tempir d'Elx desenvolupa la complicada tasca de repuntar els fils solts que hi ha entre les contrades meridionals valencianes i la resta del territori. Dintre d'aquest treball de formigueta, l'entitat ha impulsat del bracet de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el documental «Teixint llaços al sud del sud», un producte audiovisual publicat en obert, narrat amb llengua pròpia i que dóna veu a figures de la comarca que desarticulen els apriorismes idiomàtics pregonats per diferents sectors i reivindiquen amb rigorositat la valencianitat de l'extrem sud del país. La peça ha estat realitzada per InfoTV.
El projecte audiovisual de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i del Tempir és un exercici d'exhumació de la petjada valenciana a la comarca, especialment de la seua capital Oriola. Com a intent per reconnectar l'antiga simbiosi que hi havia entre València i la ciutat fronterera, s'assenyala les tradicions comunes que alberguen ambdues urbs. L'exemple paradigmàtic són les similituds existents entre l'acte de la baixada de l'ensenya de l'oriol a Oriola, celebrat cada 17 juliol durant les festes de Moros i Cristians, i la desfilada al cap i casal del País Valencià de la senyera coronada durant la diada valenciana del 9 d'Octubre. Altres costums religioses comarcals, com ara la devoció per Sant Vicent Ferrer i la verge de Montserrat, remarquen els lligams valencians.
La valencianitat del Baix Segura persisteix en la toponímia de diversos indrets i en els cognoms de molts dels seus habitants, tal com evidència amb el recorregut realitzat pels cementiris. Les senyeres que adornen temples, carrers i monuments d'Oriola són també símptoma d'un territori catalanoparlant fins fa escassos segles. «A l'església, hi ha llibres del segle XVI o XVIII que estan totalment en valencià», subratlla a la peça audiovisual José Luis Satorre, rector de la parròquia de les Santes Justa i Rufina, qui sentència: «Ens van castigar a parlar castellà». La castellanització idiomàtica d'Oriola i de bona part del Baix Segura va donar-se, tal com explica el sociolingüista Brauli Montoya al documental, arran de l'expulsió dels moriscos de terres valencianes. La repoblació amb habitants de la fronterera Múrcia va condemnar la vitalitat de l'idioma propi.
Tot i aquesta dominació lingüística del castellà, hi ha xicotets reductes com ara Guardamar del Segura o la pedania oriolana de Barba-roja en els quals la llengua està viva. És cert que el tècnic guardamarenc entrevistat i membre de l'Associació Cívica per la Llengua el Tempir, Joan Carles Martí, adverteix d'una major penetració del català entre les capes més grans envers aquelles amb menys anys de vida, però també denuncia l'actitud de molts parlants d'altres comarques valencianes que es dirigeixen als habitants de Guardamar del Segura en castellà. «La gent de València no en perdona ni una. El guardamarenc té un complex d'inferioritat. Com sigues de fora, d'Alcoi cap amunt, no et parlaran en valencià», denuncia Martí.
En els entorns rurals i en persones d'avançada edat, tot i que no solament, existeix una varietat del castellà al Baix Segura profundament valencianitzada, és a dir, farcida de paraules que evidencien la influència de la llengua pròpia. Al documental, ho mostren amb una conversa informal entre tres persones que expressen mots com ara «bajocas», «pesoles», «polsegueras», «pellorfa», «calbotaso», «paniso», «tostones», «prunas», «garroferos», «cagarneras», «merlas» o «molla». Un influx de la llengua pròpia que es combina amb uns paisatges agrícoles força similars als visibles en les comarques de la Ribera o a l'àrea metropolitana de València. L'horta del Baix Segura es reivindica a la peça audiovisual com una altra joia paisatgística a preservar com ocorre en la situada a tocar del cap i casal del País Valencià.
«Volem desmuntar prejudicis lingüístics», afirma en aquest projecte audiovisual Tudi Torró, membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, exprofessora a la Universitat d'Alacant, antiga assessora lingüística al sud del País Valencià, inspectora educativa i exresponsable de la Direcció Territorial d'Educació d'Alacant, qui ressalta, precisament, com «una part de la toponímia, els cognoms i les paraules que s'empren al Baix Segura provenen del valencià». «Amb aquesta exposició itinerant [en referència a la mostra que completa aquest documental], volem donar a conèixer els lligams del Baix Segura amb la resta de les comarques valencianes, així com apropar la història, la cultura i les singularitats d'aquesta zona», exposa.
A manera de bri d'esperança, d'evidència d'un cert canvi dels temps entre les noves fornades, es mostren joves castellanoparlants de bressol que han abraçat com a seua la llengua pròpia, que han descobert un idioma del qual s'han quedat engalipats. Com a professors als centres docents de la comarca, no debades, transmeten als seus alumnes la passió i l'estima pel català. Un seducció lingüística que va donar-se, en determinats casos, gràcies a l'èxit de grups com ara Obrint Pas o la Gossa Sorda. La penetració d'aquestes bandes ha provocat que altres oriündes del Baix Segura, com ara el Kamión de la Basura, s'atrevisquen a cantar en la llengua pròpia. «Cuidar al territori, significa cuidar la llengua», afirma un dels seus components al documental. L'últim fil de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i del Tempir per cosir amb didal i agulla l'extrem sud nostrat amb la resta del país.