200 anys de la primitiva de Llíria

Les entranyes de la banda bicentenària de Llíria

La Primitiva de Llíria, fundada per un frare franciscà l’any 1819, ara fa dos segles, per tant, és la banda civil més antiga de l’Estat espanyol. El mascaró de proa d’un dels trets socials i artístics valencians per excel·lència, les bandes de música. Un fenomen que ha navegat ja per tres centúries i que és especialment marcat i significatiu a la capital del Camp de Túria. Arran d’aquesta importantíssima efemèride, escrutem amb els seus protagonistes les entranyes i interioritats de societat coneguda popularment com el Clarí.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fer dos-cents anys de vida, decididament, no és qualsevol cosa. En el cas, a més, de la Primitiva de Llíria, parlem d’un fet singular, que explica en part el cridaner fenomen de les bandes de música al País Valencià. Quan va ser creada el 1819 pel frare franciscà Antoni Albarracín Enguídanos, es convertí en la primera banda civil de l’Estat. Una gènesi que va singularitzar per sempre la vivència musical a Llíria fent-la tot un estil de vida en aquesta ciutat.

El programa d’actes de l’efemèride és ambiciós i complit, amb el suport de les institucions i d’una de les empreses capdavanteres locals, Power Electronics. Una agenda que podria tenir com a colofó la concessió de la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts que concedeix el Govern estatal, una petició que va obtenir el suport de les Corts Valencianes. Un aniversari farcit d’actes solemnes, fites amb músics vestits de gala, públic i autoritats endiumenjats, nervis i expectació màxima.

Façana de la societat amb el seu flamant teatre. Fotografia: Tania Castro.

Per esbudellar una mica el bicentenari i el significat de tot plegat, tanmateix, EL TEMPS va visitar la Banda Primitiva un dia feiner, de preparatius. La societat té activitat tota la setmana, però divendres és un dia especialment intens. Arribem a mitjan vesprada. La imponent façana, amb els edificis annexos de la societat i del seu teatre, serveix per copsar l’antiguitat i la transcendència del Clarí. L’edifici que acull la societat ha estat ampliat i remodelat. A la secretaria, al primer pis, hi ha un cartell que anuncia la venda de polseres i motxilles al·lusives al bicentenari. Abans, ens rep una fotografia enorme del certamen de bandes de València de 1966 que va guanyar la Primitiva, a la plaça de bous. Una de les nombroses fites del col·lectiu, l’únic que pot presumir d’haver guanyat el Certamen Internacional de Bandes de Música en tres segles diferents. O d’haver-se imposat en l’emblemàtica competició de Kerkrade, a Holanda, també el 1966.

Classe de piano en les dependències de la societat. Fotografia: Tania Castro.

El currículum de la banda és impressionant. A més dels guardons i viatges i actuacions per tot el món, la banda ha estat dirigida per Plácido Domingo, Luis Cobos, Rafael Frühbeck de Burgos, Jan Molenar o l’edetà Manuel Galduf, entre més. Aquest darrer director és un dels molts valors musicals de Llíria exportats a tot arreu. Un llarg camí que comença a l’escola de música, ja molt deshabitada a última hora de la vesprada. Al pis superior, però, encara se senten les notes d’una classe de piano. I en una de les sales del primer pis, Lluís Pérez, el jove vocal de comunicació de l’entitat, té una reunió amb la clarinera major i les muses de la música, una mena de cort d’honor per acompanyar els principals actes de la Primitiva. El grup acaba el seu mandat enguany.

La clarinera major vigent, Elena Tello, i una de 
les muses de la música, durant una reunió amb el vocal de comunicació. Fotografia: Tania Castro.

El pes de les tradicions, més antigues o més modernes, és present també a la majestuosa sala de trofeus, en la qual, a més de visibilitzar els èxits, hi ha la imatge de Santa Cecília que es trau en processó coincidint amb la data assenyalada al santoral. Una tradició entre cívica i religiosa compartida amb els centenars de bandes valencianes. 

Una filosofia de vida

Conversem amb una representació significativa de la societat, entre músics i directius. José Luis Pérez, 57 anys, començà solfeig però va veure que la música no era el seu fort. Tot i això, és el president de la Primitiva i pare de dos fills que són músics. Per a ell, “ser del Clarí va més enllà de la vinculació a la música, és una filosofia de vida. Des de menuts se’ns inculca la idea de pertànyer a un col·lectiu important de veritat, que t’ajuda a créixer com a persona”.

Maria Sancho, de 35 anys, és flautista i va ingressar en la banda l’any 2000, després d’haver format part de l’agrupació jove. La seua és una família amb pedigrí musical: a més d’un avi i un germà músics, el pare tocava el fagot i la mare va ser la primera violoncel·lista de la Primitiva. “Quan naixes ja eres del Clarí. Els pares volen que la societat forme part de tu, com ha format part de les seues vides. Ha estat molt bonic per a ells i, en realitat, és així: tots els teus amics els has fet ací, en solfeig, en la banda juvenil, en el conjunt coral... És com ser a casa”, relata Maria, qui confessa que va escollir la flauta travessera, un instrument fàcil de transportar, fugint dels voluminosos instruments dels seus progenitors. 
 

Javier Enguídanos, Natàlia Villanueva i José Luis Pérez, en la sala de trofeus. Fotografia: Tania Castro.

Miguel Verdeguer, 67 anys, és la memòria del Clarí. Arxiver i, abans d’això, director de la banda juvenil durant quinze anys, aquest músic porta en la Primitiva des dels set anys, amb un parèntesi de deu anys durant els quals va viure fora de Llíria. “Tota una vida ací, aquesta és ma casa”, diu el veterà músic, pertanyent a una rica nissaga musical que té en el seu cosí Manuel Galduf el membre més destacat. Miguel apunta com a fita més destacada la històrica jornada de Kerkrade. “Però n’hi hagut molts de moments importants. Si començara a citar grans fites del Clarí no acabaria mai”, anota.

Natàlia Villanueva (35 anys), flautista també, té l’instrument una mica aparcat: és vicepresidenta social i educativa i coordinadora d’una escola que atén 130 alumnes. Per a ella, l’agrupació s’ha convertit en una segona jornada laboral: com a membre d’una junta directiva renovada el passat mes de juliol, els esforços s’estan bolcant en el bicentenari. “Tinguérem un acte inaugural amb una actuació de la banda amb 130 músics, que va ser espectacular. Els qui per motius laborals hem estat fora ens sentim atrapats de nou pel nostre Clarí. Tot s’està vivint amb molta intensitat, totes les famílies que en formem part”.

Posant en l’espectacular teatre de la Primitiva, d’esquerra a dreta, Maria Sancho, Miguel Verdeguer, Natàlia Villanueva, Javier Enguídanos  i José Luís Pérez. Fotografia: Tania Castro.

El director és una peça clau de l’engranatge. Tot i que no sempre la primera batuta ha estat una persona de Llíria, la responsabilitat de ser el director titular recau des del 2014 en l’edetà Javier Enguídanos, de 50 anys, un músic “educat i criat ací”. “La meua generació entràvem en la banda molt jovenets, amb deu o onze anys”, rebla. El seu repte més gran, fins ara —“l’obra més difícil tècnicament que he dirigit mai”— va ser Wine-dark sea, del compositor de clàssica contemporània John Mackey, una peça preparada per al certamen d’Altea de 2017. “Era una aposta molt forta per guanyar. M’agraden les obres amb fonament, no em fa por la complicació, però vaig haver d’estudiar de valent”, confessa Enguídanos, qui presumeix de tenir un besavi que ja tocava en la banda. 

En el cas del president, la seua és una nissaga de gestors musicals, més que no de músics: “El primer president de qui tenim constància gràfica va ser rebesavi meu. Però de directius en la família n’hi ha hagut molts”, diu entre rialles. Prova de la dimensió del Clarí són els 800 socis actuals, més els socis artístics, al voltant de 400 músics federats. Una brutalitat en una ciutat d’uns 23.000 habitants que disposa, a més, d’una altra societat musical. Amb tot, t’adones del pes de la tradició quan els entrevistats conten que també hi ha vora 200 “socis difunts” la família dels quals continua pagant una quota.

A l’edifici, no pot ser d’una altra manera, s’hi respira música. Pels corredors hi ha fotografies envellides d’antigues agrupacions i a la sala de trofeus hi ha exposats instruments musicals que traspuen història. Amb tot, Villanueva s’encarrega de recordar que el Clarí és molt més que això. “Nosaltres donem molta importància al grup de teatre i encara ha de tenir-ne més. La vena artística té moltes vies. I nosaltres donem l’oportunitat a la gent de poder actuar en un escenari com el del teatre, que és un luxe”. I és així. Des de la sala de trofeus, una porta comunica directament amb la llotja del teatre, un recinte espectacular —recordem que es tracta del coliseu d’una societat musical— per a més de 900 espectadors presidit per un gegantesc i barroc llum de sostre amb 365 bombetes, una per cada dia de l’any. Un element decoratiu que necessita una restauració sufragada mitjançant una iniciativa de micromecenatge.

“Tenir un teatre així és una bogeria”, intervé Enguídanos, “et puc dir que quan vingué Plácido Domingo, fa uns anys, per dirigir la banda, obrí la boca un pam. He treballat molt amb ell, el conec, i és molt expressiu, però et puc assegurar que no estava fent el paperot. Es va quedar al·lucinat”.

Javier Enguídanos dirigeix l'assaig de divendres de la banda. Fotografia: Tania Castro.

La del teatre, veritablement, és una història que mereix un apart. Estirant el fil per a una exposició sobre el recinte, la societat va descobrir que l’arquitecte fou Joaquín Rieta Síster, l’autor de l’antic cinema Capitol de València. “T’adones de la importància i del valor sentimental que tenia el teatre per a tots els avantpassats nostres que, d’una manera o altra, participaren en la construcció. Per a nosaltres, és la joia de la societat”, anota el president. 

No debades, la construcció es va fer en uns anys difícils, entre 1949 i 1951, d’una manera singular, sense cap suport públic. “Quan acabaven la seua jornada laboral, els socis venien a treballar. O posaven els vehicles per transportar material. I qui no podia fer això, hi participava econòmicament”, explica Verdeguer. “Jo recorde que el meu avi havia de dir a molta gent que marxara, que hi havia personal de sobres per fer l’obra”, afegeix Enguídanos. 

Una altra anècdota, aportada per Pérez, és que per a la construcció s’emeteren bons de 1.000 pessetes que després es podien recuperar. “Molta gent no ho va fer”, els bons estan en poder de les famílies, ho hem pogut contrastar”, revela. A continuació vingueren anys de glòria, com el de la fotografia esmentada adés de 1966, amb el tarragoní Josep Maria Malato Ruiz com a director. “L’època daurada de la Primitiva”, en els quals encadenaven els triomfs any rere any, sense contestació. 
—Als anys 60 éreu com el Reial Madrid de les bandes, no?
—Sí, una cosa així! —replica Natàlia entre riures.

Bromes a banda, mai millor dit, aquella dècada va ser decisiva també per la incorporació de la dona, que no comença a estudiar música fins aleshores. La mare de Maria, encara en actiu com a instrumentista professional de l’Orquestra del Palau de la Música València, fou una de les primeres, com s’ha dit, formant part d’una secció de violoncels. Els instruments de vent, curiosament, es consideraven poc apropiats per a les dones.

Instrumentistes de generacions diferents alimenten la Primitiva. Fotografia: Tania Castro.

El solatge que aporta tanta trajectòria s’ha de notar. “Passeges per la ciutat i sents diferents instruments de la gent assajant a casa. Això em crida molt l’atenció, ho valores”, comenta Natàlia Villanueva. De fet, el volum de músics exportats per la societat és aclaparador: fins a disset instrumentistes de Llíria han format part o encara militen en l’orquestra de RTVE, una de les més importants de l’Estat. Molt destacada, per exemple, és la trajectòria de Juan Manuel Gómez, trompa solista de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. I també ha estat convidat per formacions com la Mahler Chamber Orchestra. “Un dels grans”, resumeix Natàlia, qui també recorda la trajectòria de Juan Vicente Mas Quiles, un històric director i compositor que, encara avui, amb 98 anys, està al corrent dels nous mètodes compositius.

La gran rivalitat

Un motor indubtable per a la Primitiva ha estat la competència amb la societat rival, la Unió Musical de Llíria, no tan antiga (es fundà el 1903, sobre la base de bandes anteriors) però amb una estructura i un currículum també envejables. Ubicada a pocs metres de la Primitiva, el carrer que els separa és una mena de Checkpoint Charlie que distingeix la part de Llíria afí al Clarí i els adeptes al Raval, el nom popular de la competència.

Al segle XIX, la rivalitat entre la Primitiva i els precedents de la Unió provocà intervencions de l’autoritat per apaivagar la conflictivitat social. Si algú furga en l’hemeroteca, trobarà episodis de batalles campals amb detenció fins i tot dels respectius directors. No cal dir que els intents d’unificar ambdues societats acabaren en un fracàs rotund. 

D’aquella rivalitat aferrissada, ja molt matisada (“hi ha pulles, però el nivell d’enfrontament no és el que hi havia amb els nostres avis”), en queda un pasdoble, El teniente Raposo, una composició amb una lletra gens amable que la Primitiva interpreta per tocar els nassos al rival. Un entrepà del bar de la societat du el nom d’aquest pasdoble. El bicentenari, però, està resultant un moment de treva. El febrer passat, Manuel Tomàs, membre de la Unió, destacava en un article la grandesa del Clarí i recordava l’amistat forjada entre músics d’ambdues societats.

És el moment de gaudir dels reconeixements: com destaca el president, el proper 21 de juliol la Primitiva actuarà al certamen del Palau de la Música com a formació convidada, per primera vegada, per rebre el tribut del món de les bandes. Preludi de l’acte central del 14 de setembre, un mes que concentrarà alguns dels principals actes de celebració. Prèviament, hi ha hagut homenatges a dones de l’agrupació i antics directors de la banda juvenil, entre més activitats. 

Sonar bé no és suficient per a una banda de la trajectòria de la Primitiva. En l'assaig es busca un so vibrant i amb força. Fotografia: Tania Castro.

El context festiu, l’escalf institucional i les felicitacions, en tot cas, tampoc no amaguen que hi ha un futur al davant, amb reptes i reivindicacions. José Luis Pérez apunta que “encara no tenim assimilat en el món de les bandes que no totes les societats musicals som iguals. Ni tenim les mateixes necessitats. A l’Administració li hem de fer entendre que les ajudes es donen al món de les 550 societats musicals valencianes, però no és el mateix la banda de música de Sot de Xera, per dir alguna cosa, que nosaltres. No som iguals. Passa també amb els intercanvis promoguts per la Diputació: no és el mateix moure una banda de 120 músics que una de 20 o de 30”. “De vegades hem de recórrer a l’autogestió. Amb la Federació de Bandes de la Comunitat arribem fins on arribem. Ens hem d’autogestionar per trobar nous camins”, complementa Natàlia Villanueva.

L’assaig de la banda marca la fi de la conversa. Com passa sempre que no hi ha actuació en l’horitzó immediat, l’afluència de músics baixa. Així i tot, hi ha instrumentistes de totes les seccions, des de les percussions i els vents a una arpista. Intèrprets de totes les edats, des d’un joveníssim saxofonista a un parell de tubes amb moltes hores de vol a l’esquena. 

Sobre l'escenari del teatre, assaig de text de la sarsuela La del manojo de rosas. Tret dels papers principals, el cor i els actors i actrius són reservats als socis amateurs de l'agrupació teatral. Fotografia: Tania Castro.

Malgrat ser un sessió de circumstàncies (divendres següent trobaríem la formació quasi al complet) Javier Enguídanos imprimeix a l’assaig un to de concentració i rigor. Si més no, per a una orella profana, la interpretació dels successius fragments sona bé. El director, amb tot, tracta d’extraure els matisos de la partitura, la intensitat i el tempo més adients. “Això ja està tocat, està bé, però...”, repeteix en diverses ocasions. Sonar bé, per a una banda com la Primitiva, no és suficient: el resultant ha de ser vibrant, poderós.

A uns metres, al magnífic escenari del teatre, hi ha un altre assaig, en aquest cas una prova de text de la sarsuela La del manojo de rosas. Per als papers principals, el Clarí recorre a cantants professionals, però el cor i la resta d’intèrprets són amateurs. Com en la banda, el director d’escena imprimeix a la sessió professionalitat i un punt d’entusiasme. L’escenografia i el marc acompanyen. Un pati de butaques, ara buit, que aquest 2019 s’omplirà de gom a gom per recordar una història musical de dos segles. L’origen d’un fenomen artístic i social descomunal.

Un moment de l'assaig teatral, amb el director d'escena traent intensitat de les interpretacions. Fotografia: Tania Castro.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.