El passamuntanyes folk d'Ebri Knight

L'angoixa quotidiana de la precarietat, de fer equilibris impossibles entre les factures i la necessitat d'omplir la nevera, s'ha aprofundit a causa d'una emergència sanitària de durada insuportable. Una cursa vital per sobreviure quan passes la fulla mensual del calendari que traspua ràbia, indignació. Aquest malestar, el qual, de vegades, esclata a tall de revolta, és el combustible de les lletres guerrilleres d'Ebri Knight, una banda nascuda a la xicoteta població d'Argentona. D'ànima combativa, amb paraules i frases d'incitació a la insurrecció contra la bretxa social que corca les nostres societats, la banda catalana és un exercici imprescindible de resistència musical dintre d'una escena nostrada excessivament esbiaixada cap a les temptacions pop i els efectes electrònics.

Fidels al cànon de guitarra contundent, percussió castrense, vents desfermats i instruments de corda màgicament alliberats de cotilles melòdiques, el grup principatí ha publicat Carrer, el cinquè àlbum en una trajectòria que suma tres lustres. De sonoritats directes, àgils i pensades per una agitació constant dels espectadors, el disc està dominant per una melodia punk-folk que ofereix capacitat de versatilitat, amb adaptació al clima musical existent per abraçar de manera iniciàtica les coordenades del tradicional mestissatge cultivat a l'escena catalana i d'un country profundament joiós. El treball, el qual compta amb la vareta del mag Mark Dasousa, ostenta, tanmateix, un esperit d'innovació, d'exploració cap a sonoritats encara desconegudes en la discografia dels catalans. És, al remat, una combinació trenada amb encert d'una idiosincràsia resistent i una aventura mesurada.

«Supervivència», en la qual col·laboren les raperes KeTeKalles, és l'exemple paradigmàtic d'aquesta doble pulsió fusionada amb qualificació d'excel·lent. Atapeït d'un orgull de classe explícit, arranca amb una guitarra d'identificació andalusa per construir un folk de reminiscències medievals, on els vents ostenten una hegemonia sonora incontestable que mostren els nounats matisos aportats per Alba Atcher, una de les noves incorporacions del grup català. Aquest ambient evocador de fires medievals s'intercala amb versos rapejats i càntics profunds de KeTeKalles. Fins i tot, hi ha una mena de duel de veus que enriqueix els registres d'una cançó totèmica. La percussió contundent i de cadència militar de Laia Anglada, un altre dels fixatges de la formació musical, arredoneix una peça d'ordre i aventura, és a dir, mescla identitat sonora i voluntat d'atreviment.

Aquest esperit de bata blanca i proveta musical sura també a «Aire», una cançó relaxada, amb ritmes de guitarra que freguen la delicada línia -i, de vegades, difusa - entre el rock i el pop. Una tendència melòdica continguda, de moderació rítmica, amb pinzellades extremadament breus d'un piano d'anhels blues i vents engarjolats per la pausa assossegada que troba presència al tema «al vostre costat». Tot i una base d'un country desacomplexat d'augmentar les pulsacions dictatorials dels metrònoms, «Tornar» persisteix amb aquesta serenitat, ni que siga per crear un ambient musical de sensacions marcadament eufòriques sense arribar a l'èxtasi irrefrenable d'eixir a ballar. «Tot el que ens queda», de fet, exacerba el patró musical del tema «Aire», aparcant els ritmes diabòlics i apostant per una guitarra de sentiments expressats a cor obert.

La petjada melòdica marca de la casa, amb un punk-folk edificat amb guitarres i baixos contundents, percussions de batecs inalterables, vents alliberats de tempos acomodats i un violí deliciosament delirant, ressona a «Estima la música, odia el feixisme», el qual compta amb trams country que arranquen d'una sola tacada la vergonya per saltar i endinsar-se en un clímax de felicitat inigualable. «Pau» i «Carrer», amb una essència acorada al punk-rock més directe, són bastions numantins al duopoli que les temàtiques pop i electròniques conformen a l'escena nacional nostrada, un clam reivindicatiu de sonoritats preparades per exaltar l'ànim de combat ideològic, per agitar consciències envers la necessària mobilització per aconseguir conquestes socials.

Amb unes vibracions lleugerament més reposades, malgrat que sense deixar d'identificar-se amb una filosofia joiosa, «La Fira» i «La Pacha» consoliden la mirada sonora de trets impetuosos i desbridats que tradicionalment ha caracteritzat la banda del Maresme. Denúncia dels abusos, música combativa per les classes populars, càntics de revolució a favor de les majories socials que segueixen amb «Palaus de vidre», la qual s'erigeix en segell indiscutible de l'actitud melòdica del grup de Catalunya. Pura diversió sonora amb esperança crítica de capgirar estructures de poder i arrasar amb privilegis heretats durant dècades i dècades.