Vilafranca ja es prepara per acollir a partir del dijous 26 una nova edició de l’Aplec dels Ports. No és, però, una cita qualsevol: la de 2018 és la trobada que fa quaranta. Al País Valencià, només l’Aplec del Puig, protagonitzada cada darrer diumenge d’octubre per col·lectius nacionalistes, la guanya en veterania. De la típica i tòpica crisi dels 40, en aquest cas, no n’hi ha ni rastre: per a l’edició d’enguany hi ha previstos una trenta d’actes, un tirallonga d’activitats que s’estendran des de dijous a la vesprada fins diumenge a la nit. Pels escenaris distribuïts per aquest municipi de 2.400 habitants passaran grups com Zoo, Auxili, Roba Estesa, Xavi Sarrià, Pep Gimeno Botifarra, Pepet i Marieta, Pupil·les o Guillem Albà i la Marabunta. En total, vint actuacions musicals, a més de projeccions de documentals, fira d’entitats i actuacions teatrals. Els organitzadors d’aquesta edició, que té per lema “Una terra plena de vida”, esperen l’assistència d’unes 7.000 persones.
Amb aquest leitmotiv es vol significar la vitalitat d’una comarca d’interior que resisteix les adversitats. El declivi demogràfic (des de 1900 ha perdut el 72% de la seua població) no ha impedit que any rere any la roda de l’Aplec continuara fent camí, avançant poble a poble. Perquè aquesta és una de les peculiaritats de l’Aplec: es tracta d’un esdeveniment itinerant que passa de poble en poble, en un ritual inèdit al País Valencià. Cada any els joves de cadascun dels vuit pobles que formen la roda (n’arribaren a ser deu) entomen la responsabilitat d’organitzar un nou Aplec, si bé és tot el poble el que es mobilitza. Autogestió pura. La cita va nàixer com una trobada d’àmbit comarcal però, amb el pas dels anys, ha acabat consolidant-se com una cita cívica imprescindible en l’imaginari col·lectiu de les valencianes i els valencianes. Quaranta anys després dels seus inicis, l’Aplec és música i germanor, festa i reivindicació.
Toni Mestre, l’impulsor involuntari
Segurament el locutor i valencianista Toni Mestre no s’imaginava de l’empenta que tot plegat podria tenir quan l’estiu de 1977, de la plaça del Forcall estant, va impel·lir un grup de joves a recuperar la dansa de la Todolella, un ball tradicional. Fou l’excusa perquè un any després, enmig del fervor per la recuperació de la democràcia i l’incipient emergència del sentir nacional, se celebrara el primer Aplec dels Ports. Des de l’any 1964, al Puig es va celebrar l’Aplec del Puig. A la dècada dels 60 s’havien celebrat els Aplecs de la Joventut (a Llíria, Alcoi, Castelló i Bocairent) com a llocs de trobada per vertebrar l’incipient sentiment nacional. “No sabíem qui era el rei Jaume I (…) No sabíem que els valencians havíem tingut unes Corts en l’antic Regne de València i una representació permanent: la Generalitat. (…) No teníem identitat, per això no érem ningú, no existíem com a poble. I així no es pot progressar. Per respondre a aquestes i altres qüestions, per tindre consciència i orgull de ser qui som i, per tant, per poder avançar, es va crear l’Aplec dels Ports”, explica Miguel Armengot, un dels promotors del primer Aplec dels Ports. En aquella primera trobada participaren Paco Muñoz i el grup de danses Alimara. El pedagog mallorquí Pere Riutort impartí, a sobre d’un precari escenari abillat amb una quadribarrada, la conferència “El País Valencià, avui”. El camí a seguir quedava marcat. Fins avui.
Tot coincidint amb aquest aniversari, el Centre d’Estudis dels Ports i el col·lectiu Els Ports en Moviment, amb el suport econòmic de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), han editat el llibre Aplec dels Ports. 40 anys d’història col·lectiva, una obra que “persegueix dignificar” la trobada comarcal, alhora que servir d’“homenatge a les persones que, pedra a pedra, han fet possible la construcció del nostre Aplec”. Es tracta d’un llibre col·lectiu en què 40 persones, de dins de la comarca i de fora, aborden l’esdeveniment comarcal des de diversos prismes. “Aquesta és una obra coral i col·lectiva perquè hem considerat que era la millor manera de reflectir l’esperit de l’Aplec. Hem donat veu a tots els municipis que participen o han participat en l’Aplec. Però també a persones d’altres indrets, perquè l’Aplec, com a esdeveniment obert, ha passat a ser patrimoni col·lectiu”, expliquen Kassim Carceller i Violeta Tena, periodista d’EL TEMPS, coordinadors de l’obra. Mai fins ara la trajectòria de l’Aplec havia quedat plasmada en les pàgines d’un llibre. Eliseu Climent (editor), Vicent Torrent (Al Tall), Xavi Sarrià (Obrint Pas), Xavi Ginés (Feslloch), Vicent Pitarch (Institut d’Estudis Catalans), Lluís Meseguer (Acadèmia Valenciana de la Llengua) o el conseller Vicent Marzà, entre altres participen en un llibre que ha prologat el president de la Generalitat, Ximo Puig, morellà de naixement i un dels impulsors d’aquest esdeveniment.
Una festa de país
L’obra s’endinsa en la història de l’Aplec, en la seua gènesi i en la seua evolució; en com ha passat de ser una trobada més o menys informal entre amics de la comarca a una cita de dimensions majúscules en què es barregen festa i reivindicació. I ho ha fet mantenint el seu esperit fundacional: com una iniciativa exclusivament cívica, des de la voluntat del voler ser. En aquesta línia, els participants de l’obra llancen algunes hipòtesis per explicar-ne la supervivència. “L’Aplec no és un festival més —escriu Xavi Ginés, sociòleg i impulsor del Feslloch—. És una festa local i comarcal alhora i diria que, fins i tot, de país. És el resultat de la dialèctica entre residents continuats i residents temporals, entre el que és rural i urbà, entre realitat i somnis, entre dèficits i drets. No ho és, però bé podria ser la festa del País Valencià. El que sí que és, és la metàfora del país que volem”.
Perquè, al capdavall, s’ha erigit en el que és en unes condicions adverses: en un context de declivi demogràfic, sense unes bones comunicacions i, durant molts anys, en unes condicions polítiques molt adverses (de fet, els Ports fou una de les poques comarques que romangué majoritàriament tenyida de roig quan el Partit Popular patrimonialitzava totes les institucions). Perquè, com escriu el geògraf forcallà i doctor en drets humans, justícia i democràcia, Carles Jovaní, l’“Aplec ha permès condensar un sentiment cívic col·lectiu que es contraposa a l’amnèsia desvertebradora del provincialisme, a la rusticitat caïnita del localisme i a la lògica fagocitadora del partidisme”. A més, com escriu la periodista d’EL TEMPS, Violeta Tena, ha esdevingut un factor d’autoestima en un context generalitzat d’autoodi rural: “En absència d’una política rural impulsada des de la Generalitat o des de la Diputació, l’Aplec ha esdevingut al llarg d’aquestes quatre dècades un acte de reafirmació, un crit al cel amb moltes veus”. Tot plegat ha provocat que l’Aplec, que va nàixer amb una vocació modernitzadora, es consolide amb el pas dels anys en una tradició, com les festes patronals, amb la particularitat que, al contrari d’elles, basa la seua raó de ser en un compromís compartit i assumit de manera lliure i col·lectiva per la societat civil de tots els pobles de la comarca.
Passats quaranta anys, es pot dir que l’Aplec ha arrelat al territori i es mostra vigorós, contra tot pronòstic. Amb l’excepció de l’Aplec del Puig, tots els altres aplecs que han tractat d’organitzar-se des de la societat civil, han durat de misses a vespres. És el que Xavi Sarrià, en el seu article anomena “la tenacitat de desafiar la teoria de l’impossible”. “El nostre llegat és una lluita incansable (…). El combat del tot desigual contra un poder tan llunyà com superb. Aquesta és la nostra història. I en col·lectiu hem après que la nostra força ha recaigut sempre en nosaltres mateixos. En la capacitat de cooperar per transformar. Tot això és el que simbolitza l’Aplec”.
Degans de la música en català
Aplec dels Ports. 40 anys d’història compartida no es limita a parlar de l’Aplec, sinó que també és una recorregut per l’evolució de la comarca i del país. La qüestió demogràfica; les reivindicacions que han travessat la història recent de la comarca (des de l’oposició a la contaminació tèrmica de la central d’Andorra al fracking, passant per la millora de les infraestructures viàries o la defensa de l’escola rural); el paper de les dones; les conseqüències de l’absència d’un mapa comarcal a nivell de país; l’ensenyament; la història dels altres aplecs del País Valencià… són algunes de les qüestions que s’hi aborden. I també la qüestió lingüística, de la mà del sociolingüista Avel·lí Flors, per a qui la comarca dels Ports representa “un puntal en la revitalització del valencià”.
“La reivindicació de la llengua en el marc de l’Aplec no és fruit d’una lectura romàntica, orientada a un passat mític i idealitzat. Ben al contrari: és una aposta que mira endavant, amb els peus ben fixats a la terra, per generar consciència de comarca i reivindicar un present i un futur articulats entorn del valencià. L’Aplec és, en aquest sentit, la principal plasmació a les comarques del nord de la revifalla cultural i nacional del País Valencià que, a partir dels anys 60 i al caliu dels moviments d’oposició antifranquista i de les lluites sindicals, ecologistes, antimilitaristes o feministes, ha situat la reivindicació de la llengua pròpia dels valencians en els sectors més dinàmics i en una visió prospectiva del País”.
No s’ha de perdre de vista, en aquest sentit, que l’Aplec dels Ports ha estat durant molts anys un dels llocs de referència en l’escenari musical en català al País Valencià. La seua aposta per la música en el nostre idioma ha estat insubornable, també quan al País Valencià no existia cap impuls institucional a favor de la promoció de la llengua. Ha estat un far molt abans que a casa nostra sorgiren com bolets els festivals musicals en el nostre idioma. Pels escenaris dels Ports han passat grans referents de la música en català: de Lluís Llach a Ovidi Montllor, passant per Al Tall, Raimon, Maria del Mar Bonet, Sisa, Lax’n Busto, Sopa de Cabra, Els Pets, Obrint Pas i un llarguíssim etcètera. Durant molt de temps a contracorrent i d’una forma insubornable, l’Aplec s’ha mantingut fidel a la llengua i ha estat fixant-se en ell que han emergit altres propostes, com ara el Feslloch. Ho reconeix, en el llibre, el mateix Xavi Ginés, que n’ha estat ideòleg: “El festival Feslloch s’inspira directament en l’Aplec dels Ports”, diu, si bé, reconeix que “és evident que no hem aconseguit la mobilització amb què l’Aplec compta entre la població local”.