L'expansió desenfrenada dels contagis per coronavirus van aturar el planeta pocs mesos després de celebrar l'adveniment del 2020. La irrupció d'un virus aleshores desconegut, i del qual encara manquem d'informació, va provocar un sotrac de dimensions inèdites al segle XXI. Amb la intenció de frenar l'ascens vertiginós dels infectats, bona part de les potències occidentals van deixar les seues economies al ralentí i van decretar un confinament domiciliari. Unes mesures dràstiques que pretenien contenir la pandèmia de la COVID-19 i evitar un col·lapse del sistema sanitari. L'objectiu era aplanar la corba epidemiològica, tal com repetien insistentment les autoritats sanitàries.
A l'estratègia pal·liativa, va sumar-se la cursa de fons que van iniciar els diferents països i les grans farmacèutiques globals per obtenir una vacuna amb la qual controlar l'emergència sanitària. Arran de la seua experiència d'investigació envers la MERS, una malaltia cosina de la COVID-19, l'Institut Jenner de la Universitat d'Oxford va engegar la seua particular recerca científica. Segons va recollir The New York Times, el centre superior britànic no havia concedit a cap dels socis fabricants els drets exclusius de comercialització. «Personalment, crec que en una època de pandèmia no hauria d'haver-hi llicències exclusives», va assenyalar Adrian Hill, director de l'Institut Jenner, sobre l'absència de socis fabricants dintre de la gran indústria farmacèutica. Oxford semblava apostar per un model de llicència oberta que trencava amb les regles habituals del sistema farmacèutic mundial. Cap corporació farmacèutica comercialitzaria en exclusivitat el vaccí desenvolupat de la prestigiosa universitat, la qual cosa suposaria trencar amb la tendència monopolística del sector i garantir un accés, teòricament, més equitatiu.
Tres dies després d'aquestes afirmacions al rotatiu novaiorquès, Oxford va penedir-se del seu posicionament inicial i va rubricar un acord de comercialització amb la multinacional britànica AstraZeneca. «A pesar de ser suposadament reticents a una maniobra d'aquesta mena, Adrian Hill i Sarah Gilbert [investigadora d'Oxford i confundaora de la biotecnològica vinculada al centre universitari, Vaccitech] van ser persuadits dels avantatges d'establir lligams amb AstraZeneca per part de Sir John Bell, professor de Medicina a Oxford i exmembre del Consell Científic d'AstraZeneca, i Sir Mene Pangalos, vicepresident d'AstraZeneca», s'indica a l'estudi How the 'Oxford' Covid-19 vaccine became the 'AstraZeneca' Covid-19 vaccine, elaborat per l'organització d'anàlisi britànica Medicine Law and Policy.
Les pressions, tal com recull Bloomberg i Kaiser Health News, provingueren també del magnat tecnològic Bill Gates a través de la seua fundació filantròpica. La influència del multimilionari per generar un canvi d'aquesta dimensió va donar-se, d'acord amb les informacions de la mencionada agència econòmica i The Nation, per la seua condició de mecenes de la Coalició per a Innovacions en la Preparació enfront d'Epidèmies (CEPI), la qual ha atorgat a Oxford 384 milions de dòlars per al desenvolupament de vacunes. La Fundació Gates també és donant de l'Institut Jenner, així com ha entregat subvencions filantròpiques a la mateixa Universitat d'Oxford per a diversos projectes.
L'opacitat de l'acord entre la prestigiosa institució acadèmica i la corporació britànica va provocar les queixes de diverses entitats de la societat civil del Regne Unit. «Una carta oberta de diversos grups de la societat civil va demanar a l'Institut Jenner més detalls sobre els termes de l'acord, però no hi va obtenir resposta. No obstant això, AstraZeneca va declarar que havia entrat en un acord d'exclusivitat de la llicència amb la Universitat d'Oxford per al desenvolupament, producció i el subministrament global de la vacuna contra la COVID-19», s'apunta al document de Medicine Law and Policy, en el qual s'afegeix que el vaccí es comercialitzaria sense ànim de lucre fins a la finalització de la pandèmia. A partir d'aquell moment, compartirien guanys els tres actors implicats: l'Institut Jenner, qui reinvertiria els diners en noves recerques científiques, Vaccitech -tal com va desgranar The Wall Street Journal- i AstraZeneca.
Malgrat que la finalització de la crisi sanitària del coronavirus estarà marcada per una declaració oficial de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), la companyia britànica ha fixat la seua data particular d'acabament de la pandèmia en els acords signats amb altres fabricants. Segons Financial Times, el memoràndum rubricat entre AstraZeneca i Fiocruz, una institució brasilera de salut pública vinculada al Ministeri de Sanitat, estableix com a data de finalització de la pandèmia l'1 de juliol de 2021. Tot i que podria modificar-se, tal com es determina al pacte comercial, el canvi estaria subjecte a la voluntat de la corporació farmacèutica. Atès la complexitat de la implementació de les diferents vacunes, malgrat l'espectacular acceleració dels ritmes de producció i distribució, la consideració temporal de la companyia farmacèutica podria ser sensiblement agosarada. «AstraZeneca ha promès que la venda de la vacuna es produirà a preu de cost durant la pandèmia. Ara bé, és problemàtic que siga l'empresa l'encarregada d'establir el període d'existència de la crisi sanitària», avisa Juan Gervás, especialista sanitari de l'entitat civil mèdica No Gracias.
Arran de les revelacions de la considerada com a bíblia periodística del món econòmic, Metges Sense Fronteres qualificava l'anunci d'AstraZeneca i Oxford de vendre una vacuna a un preu sense ànim de lucre com a «una promesa buida». «Es tracta d'un compromís en va d'ençà que s'ha revelat que AstraZeneca podria carregar un 20% de guanys i s'ha atorgat ella mateixa el dret de declarar la fi de la pandèmia el juliol de 2021, la qual cosa es traduiria en què podria cobrar qualsevol preu que desitge a partir d'aquesta data», criticava Roz Scourse, experta assessora de Metges Sense Fronteres. «La Universitat d'Oxford i AstraZeneca han rebut més de 1.000 milions de dòlars de diners públics per a investigar, desenvolupar i fabricar aquesta vacuna. Ja és hora que la ciutadania tinga a les seues mans tota la informació necessària i que les corporacions estiguen subjectes a una rendició de comptes. No podem confiar més en les bones intencions de les farmacèutiques durant aquesta pandèmia», retreia.
«Sembla que amb l'acord amb AstraZeneca s'hi va produir un canvi de direcció respecte de com pretenia gestionar la vacuna la Universitat d'Oxford. No debades, va passar-se d'una aposta per les llicències no-exclusives i lliures de regalies, és a dir, sense pagaments al titular de la llicència per a la seua explotació a un acord exclusiu amb AstraZeneca», explica Adrián Alonso, investigador del Centre de Salut Global del Graduate Instiute, de Ginebra, per complementar: «Cal assenyalar, tanmateix, que tal vegada la Universitat d'Oxford i Vaccitech com a desenvolupadors de la vacuna no tingueren la quantitat de recursos necessaris per a dur a terme aquesta tasca de manera eficient». «Aquest pacte comercial compta amb avantatges i desavantatges. És positiu que AstraZeneca puga dur la vacuna a l'últim indret del planeta, a través d'ella mateixa o dels seus associats, però, al seu torn, l'exclusivitat pot marcar límits i obligacions que dificulten, fins i tot, decisions vitals de caràcter nacional», compara Gervás.
El pacte entre Oxford i AstraZeneca, a pesar de tancar la possibilitat de gestionar la vacuna a través de llicències no-exclusives i lliures de regalies, es podria considerar, a parer d'Alonso, «com a un mal menor». «És cert que l'acord de llicència exclusiva amb AstraZeneca ha pogut restringir la capacitat de producció de la vacuna a escala global i, probablement, haja reduït les possibilitats de tenir xarxes de producció i distribució regionals més extenses. AstraZeneca, però, no té un portafolis de vacunes i d'injectables molt ampli, amb la qual cosa no gaudeix del múscul necessari per produir en quantitats suficients. Aquest factor podria haver-hi estat determinant en la signatura de llicències de fabricació amb diversos productors de diferents països, un model que no han seguit la resta de grans farmacèutiques. Ens hem de preguntar, per tant, què hauria passat si l'acord s'haguera firmat amb una altra companyia», raona. «L'acord d'Oxford amb AstraZeneca és, potser, el menys dolent en aquesta jungla de la cobdícia. Era impensable un altre model donada la situació de la pandèmia i la manca d'acceptació del treball sense beneficis dintre del sector industrial farmacèutic. En certa forma, era inevitable l'acord», comparteix Gervás, qui sol·licita: «En tot cas, i com a mínim, s'hauria d'exigir transparència amb els acords i els costos, ja que s'ha emprat molts diners públics en l'obtenció de la vacuna».
«Si els investigadors de la Universitat d'Oxford hagueren tingut més poder en les seues negociacions amb AstraZeneca, incloent-hi el suport de la Fundació Gates i del govern del Regne Unit, per mantenir-se ferms en l'interès de la salut pública, l'acord podria haver-hi estat diferent. En aquests moments, sembla que AstraZeneca ostenta tot el control. De fet, no s'ha garantit la transparència total en l'acord, la qual cosa ens permetria conèixer els detalls d'aquest. És el resultat, precisament, de l'actual model de negoci de la indústria farmacèutica», contraposa Els Torreele, exdirectora de la campanya d'accés a medicaments de Metges Sense Fronteres i investigadora a l'Institut d'Innovació i Fins Públics de la University College de Londres, qui qüestiona l'actual model farmacèutic: «Hauríem pogut escollir un model diferent d'innovació en salut pública, per exemple, mantenint la recerca i la producció de vacunes en el sector públic, tal com es feia a diversos països durant el segle XX abans de la seua privatització, o bé establint una associació diferent entre el sector públic i el privat, amb una governança que atorgara prioritat a la salut pública respecte de l'obtenció de beneficis».
La vacuna d'Oxford, precisament, hauria estat un exemple per assajar fórmules alternatives. «No estic segura que el vaccí fos inicialment de llicència oberta. No crec que hi haguera un pla o una estratègia clara. Eren acadèmics que desenvolupen vacunes experimentals, els quals no estan habituats a fer negocis. Ara bé, és evident que si Oxford encara retinguera el control, podria haver compartit la seua tecnologia i els seus coneixements tècnics a través del fons de patents, tecnologies i coneixements relacionats amb la COVID-19 que va proposar l'OMS i el govern costa-riqueny, o bé posant la tecnologia i els coneixements tècnics a disposició d'altres països o productors a petició. També s'hauria comptat amb la possibilitat d'haver-hi imposat una transparència més gran en els assaigs clínics i una distribució més justa de les vacunes per arribar als més vulnerables», assegura l'experta, qui censura: «No només Bill Gates influeix a favor de l'actual model de propietat intel·lectual, sinó que la majoria dels actuals líders empresarials i també els líders polítics dels països rics són defensors francs de l'actual model comercial fonamentat en la propietat intel·lectual per a la innovació mèdica».
L'acord rubricat entre la prestigiosa universitat amb la farmacèutica britànica, així com la manca de suport internacional per part de la majoria dels països occidentals i la indústria farmacèutica al fons de patents, tecnologies i coneixements relacionats amb la COVID-19 que va proposar l'OMS i el govern costa-riqueny, a parer d'Alonso, «va frenar les expectatives per a una reforma més radical del model d'innovació i recerca farmacèutica». «Tanmateix, no ha estat tot negatiu. S'han produït canvis positius en el model d'innovació i recerca farmacèutica. No debades, s'ha fet evident la rellevància del sector públic en el finançament i la recerca de medicaments i vacunes, amb la qual cosa s'ha trencat el mantra neoliberal del sector privat, els fons d'inversió o la inversió directa del sector privat com a únics capaços de crear innovacions. Les institucions públiques han sigut les encarregades de finançar i desenvolupar tecnologies que han permès tenir plataformes de vacunes per a la COVID-19», argumenta.
«La pregunta més filosòfica és respecte del paper de la universitat en la innovació, i si la ciència hauria de ser comercialitzada. Per a què serveix la universitat: per a la cerca del coneixement, la cerca de l'excel·lència comercial, o per un objectiu intermedi? Aquesta crisi ens farà reflexionar sobre aquesta qüestió i, de fet, l'oportunitat està present amb la vacuna d'Oxford: la crisi mostra que la universitat és una potència crítica per a impulsar la innovació i, per tant, és també una frontera crítica per a l'accés i l'assequibilitat. No crec que el replantejament del model farmacèutic siga un vaixell perdut», medita Henry Li, investigador en Innovació i Salut de l'Institut d'Innovació i Fins Públics de la University College de Londres, qui tanca amb una reflexió: «Els drets de propietat intel·lectual continuen dominant l'actual model biofarmacèutic. Seria just dir que la majoria, si no totes, les solucions existents que tenen una acceptació substancial a escala internacional operarien dins del model existent. A partir de les lliçons d'aquesta crisi, però, quin país, institució multilateral o sense ànim de lucre gaudirà del valor, la visió i, la qüestió més important, amb el poder per capgirar l'actual model i atrevir-se no només a repensar, sinó a refer l'ecosistema d'innovació biofarmacèutic? És, en efecte, la gran pregunta».