A les capçaleres, les ràdios i les televisions d'àmbit estatal, especialment d'aquelles ubicades a Madrid, s'ha instal·lat una cert costum de referir-se al País Valencià com a Levante. Una tendència creixent en els mitjans audiovisuals espanyols que s'ha donat, fins i tot, en corporacions mediàtiques de titularitat pública com ara RTVE, segons va denunciar Carles Mulet, senador de Compromís, en una pregunta parlamentària. «Sovint s'usa de manera alegre el terme Levante per designar el territori valencià de manera ambigua, incloent-hi altres territoris. Aquest terme no oficial pot contenir una visió madrilenyocèntrica de l'Estat, ja que, per a nosaltres, la resta d'Espanya o la Meseta no és ponent», argumentava el parlamentari valencianista.
En la qüestió formulada en juny a la direcció de la radiotelevisió espanyola, Mulet es preguntava: «És mantindrà l'ús? És Madrid el centre de l'univers per a RTVE?». Dos mesos més tard, la resposta de Rosa Maria Mateo, administradora provisional única de la corporació audiovisual pública, causava una sorpresa positiva en les files de Compromís. «No, Madrid no és el centre de l'univers per a RTVE. Aquesta administradora provisional única és conscient que el terme no és correcte. Sabem que les denominacions València i Levante no són adequar-se per referir-se a la Comunitat Valenciana, tal com va advertir la Fundeu. També tenim constància que, en diferents ocasions, les Corts Valencianes han comentat que el terme Levante no és històric, ni està en l'Estatut, ni en cap diccionari estadístic o geogràfic», contestava.
La dirigent de RTVE assegurava, a més, que «els responsables editorials adverteixen i corregeixen als informadors quan es comet una errada. Per a RTVE, el rigor en el llenguatge és fonamental i més en el cas que vostès assenyalen». «Els demanem disculpes i els sol·licitaria que em precisaren el dia, l'hora, el programa i el canal on vostès han comprovat la utilització del terme. D'aquesta manera, podré traslladar-ho a qui corresponga perquè no es torne a repetir», expressava. «Entre les funcions dels espectadors, no hauria d'estar la vigilància de l'ús del llenguatge. No volem que es qualifique d'aquesta manera al nostre país, ja que cerca escamotejar, ocultar, enterbolir o negar l'única realitat pròpia dels valencians», proclamava Mulet, amb referències a l'assagista i pensador valencià Joan Fuster. Des de Compromís, tancaven la polèmica amb una petició als mitjans de comunicació: «Deixeu d'emprar aquesta denominació».
«La utilització d'aquest terme és controvertida i no està exempta d'unes connotacions polítiques centralistes. De fet, és un nom artificial, una aberració onomàstica que desnaturalitza la identitat del País Valencià», explica David Garrido, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. «Aquesta denominació despersonalitza la identitat valenciana. Es tracta d'un nom que sovint s'ha utilitzat des de Madrid. Hi ha manuals de geografia d'origen madrileny i castellà que empren aquest mot perquè el consideren neutre. Ara bé, aquesta denominació té unes connotacions claríssimes i està associat al tòpic del Levante Feliz», comparteix Joan Carles Membrado, professor de Geografia a la Universitat de València. «És un terme que, llevat d'algunes excepcions anecdòtiques, no ha tingut arrelament a la societat valenciana», reforça Garrido.
L'origen d'aquesta denominació rebutjada de manera transversal pel conjunt de la societat valenciana es remunta, segons narra Vicent Baydal, professor d'Història del Dret a la Universitat Jaume I, al segle XIX. «El nom de Levante, com a referència als antics territoris històrics de València i Múrcia, el qual incloïa part de l'actual província d'Albacete, va començar a estendre's arreu d'Espanya en les dècades de 1870 i 1880. Amb anterioritat, com en els països veïns de França i Itàlia, els termes Levante i levantino feien referència, bàsicament, a la zona oriental de la Mediterrània, és a dir, Grècia, Turquia, Egipte, Síria, etc.», relata.
«Sembla, tanmateix, que a partir de la consolidació definitiva de l'Estat-nació liberal espanyol a mitjan segle XIX, especialment des de la Restauració borbònica de 1874, anà guanyant força el concepte de Levante per referir-se a la part oriental de la península Ibèrica, és a dir, Múrcia i València, incloent de vegades Albacete, Almeria i Catalunya», exposa. I puntualitza en referència al Principat: «En aquest darrer cas, l'aparició pràcticament en paral·lel del nacionalisme català va fer que, finalment, amb el pas del temps, les províncies catalanes quedaren fora d'aquella noció, inèdita anteriorment en la història hispànica amb aquell nou significat territorial».
L'extensió del terme va coincidir amb la consolidació de la província com a unitat política, la qual dissolia la identitat valenciana. Un sentiment persistent, però esmicolat d'ençà de «la desaparició de l'estructura jurídica, institucional i administrativa de l'antic Regne de València, que s'havia convertit en una intendència militar sense cap nexe d'unió política entre els seus habitants», segons descriu l'historiador de la Universitat Jaume I.
«A partir de 1833, amb la delimitació de les províncies, els habitants de l'antic regne valencià se submergiren en el nou marc administratiu, polític i mental que oferia aquella Espanya parlamentària i liberal. En un Estat que estava ja profundament centralitzat des del segle XVIII, les noves províncies, amb els governadors civils al seu front, que servien de corretja de transmissió a les decisions preses pel Govern central a Madrid i realitzaven tasques de control de les corporacions municipals, resultaren d'una importància material i simbòlica primordial. Junt amb aquesta eclosió d'una visió hispanocèntrica, sorgeix aquest nou concepte territorial de caràcter supraprovincial de Levante», detalla. Eren les conseqüències, com indica Membrado, de la «inexistència oficial de cap referent territorial que agrupara el conjunt dels territoris pertanyents al vell Regne de València».
La denominació Levante va emprar-se, com anota Baydal, «quan en 1877 el nou rei Alfons XII, amb només 19 anys i poc després de la nova Constitució restauradora de 1876, va fer un gran viatge per "las provincias de Levante y Mediodía de España", com va ser anomenat, passant pel litoral català, balear, valencià, murcià i andalús fins a Cadis». «També el líder republicà Emilio Castelar, que havia passat la infància i l'adolescència a Elda rememorava moltes vegades els seus fets a Levante i gastava sovint l'adjectiu levantino. En aquest sentit, sembla que la noció no només va prendre força als ambients polítics i culturals radicats a Madrid, sinó també, des d'un principi, en la part sud de la nova província d'Alacant, que havia sigut creada, com la resta, en 1833, i en la de Múrcia, on arribà a existir el diari Las Provincias de Levante entre 1885 i 1902, amb seus i venda en les demarcacions d'Almeria, Múrcia i Alacant», amplia.
«Mentre l'historiador i escriptor d'Alacant Rafael Altamira va publicar els seus Cuentos de Levante i Cuadros levantinos en 1895 i 1897, el seu amic de València, Vicent Blasco Ibáñez, va enllestir en 1896 els seus Cuentos valencianos», ressalta, tot i que matisa: «En qualsevol cas, el concepte també s'hi va estendre a la resta del territori històric valencià i, per exemple, la Federación Agrícola de Levante es va crear en 1901 a instàncies de la Cambra Agrícola de la Província de València». «Per reblar el clau, el geògraf de Madrid, Juan Dantín, va publicar en 1922 la seua influent obra Ensayo acerca de las regiones naturales de España, en la qual proposava una divisió de l'Estat espanyol en funció de criteris naturalistes -sobretot geològics i climàtics-, que donava com a resultat una Región Levantina, que a partir de llavors va aparèixer en la immensa majoria de treballs geogràfics o hidrogràfics i de manuals escolars», subratlla.
En l'extensió del terme, tal com sosté Garrido, «va ser clau l'obra Levantinismo, publicada l'any 1909 i escrita per Felipe Peyró Carró». «Aquesta denominació, de la qual només s'havien trobat referències anecdòtiques, va emprar-se tant per la Segona República com pel franquisme», destaca. «Durant la Guerra Civil, va nàixer el concepte de Levante Feliz, emprat des del Madrid republicà per a parlar de la feliç rereguarda que no tenia front militar i que, més tard, va ser reutilitzat pel franquisme per fer referència a un pretès lloc fèrtil, benigne i sense problemes on la gent era treballadora, suau i alegre. D'ací, tot plegat, que encara en l'actualitat es continue emprant amb assiduïtat el terme de Levante en el panorama cultural i mediàtic espanyol», desgrana Baydal, qui menciona un escrit de l'historiador Emili Gómez publicat l'any 1932 al setmanari El Camí, on es desmuntava «l'artificiós nom de Levante»: «L'esperit autòcton valencià pot quedar ofegat, convertint-se en un provincialisme espanyol que òmpliga de satisfacció els bons patriotes de la burocràcia madrilenya». A l'article, s'hi defensava el terme «País Valencià».
«Joan Fuster va qualificar el topònim Levante de deformador, i hi observava una intenció clara de retirar de la circulació el terme valencià per designar a tot el país, limitant-lo a la província de València. Per a Fuster, quan algú parla de Levante per referir-se al País Valencià, sense dubte tracta d'escamotejar l'única realitat pròpia dels valencians: l'oculta, l'enterboleix o la nega», cita Membrado, qui recorda: «El Consell Valencià de Cultura, òrgan consultiu en matèria cultural de les Corts Valencianes, va establir l'any 1996 la inconveniència d'usar el terme Levante per a referir-se a les terres valencianes». En aquesta ocasió, ha estat l'administradora provisional única de RTVE, a petició de Compromís, l'encarregada de reconèixer la incorrecció de la denominació, malgrat que les seues paraules no serviran d'exemple per a la resta del panorama mediàtic espanyol.