El segle XIX es caracteritza per la construcció de l’Estat liberal dins la monarquia hispànica. Catalunya viu la industrialització, fenomen que no s’està donant a la resta de l’Estat amb la mateixa intensitat. Aquest factor, juntament amb la llengua, la cultura i la tradició històrica pròpies, configuren realitats socioeconòmiques molt diferenciades entre Catalunya i la resta d’Espanya. Dues societats diferents, amb problemes, interessos i cerca de solucions polítiques molt distintes.
Un exemple és el lliure canvi, defensat per l’Estat liberal, que xoca de ple contra els interessos de la burgesia catalana emergent, que necessita polítiques proteccionistes per tirar endavant la indústria. Així mateix, les tensions revolucionàries, les bullangues del XIX, emergeixen com a moviments d’oposició popular i democràtica, sovint també en defensa del proteccionisme, i en contra de l’aparell de l’Estat centralista i de la burgesia que comença a dirigir-lo. Fins i tot el carlisme entraria també en aquest esquema del malestar d’una part del camp català amb la construcció de l’Estat liberal, però dins de la nostàlgia de l’antic règim. En paral·lel emergeix la Renaixença, moviment que vol recuperar la història, la llengua i la literatura catalana, per modernitzar-la. El país bull, com tota l’Europa de l’època, i està en marxa cap a la modernitat amb totes les contradiccions i conflictes que provoquen les grans transformacions.
Arribats a la revolució del 1868, amb el pronunciament dels militars progressistes liderat per Prim, i que rep un ampli suport popular, s’obrí la possibilitat de reformar l’Estat espanyol. El republicanisme serà, dins d’aquest anhel, el vessant més democràtic enfront del progressistes que han liderat la revolució. El partit progressista de Prim ha acabat imposant un nou rei, Amdaeu I de Savoia, i aviat incomplí les seves promeses de govern. Com la supressió de les quintes, cosa que provocà revoltes a tot l’Estat, especialment a Catalunya.
Els republicans, aplegats en el Partit Republicà Federal, no formen un bloc homogeni. A Catalunya resta dividit en dos grups: l’ortodox o Club democràtic federal; i els intransigents o Club dels federalistes. L’ortodox estava subordinat a la direcció de Madrid. En canvi, els intransigents no acceptaven candidats escollits pel comitè del partit que no siguin catalans, ni coalicions amb partits allunyats del desig d’aconseguir una república federal. Aquests defensaven un Estat descentralitzat on tots els territoris històrics estarien en igualtat, amb una Catalunya independent “governada per les seves pròpies lleis i els seus propis fills”. Dins dels intransigents despuntà Valentí Almirall, president del Club dels federalistes, que fundà el diari El Estado Catalán l’any 1869, editat a Barcelona i escrit en castellà per ser publicat a Madrid. En aquest mitjà exposava les seves propostes polítiques a la capital: construir una república des de baix, federal i popular. A les eleccions d’abril de 1870 triomfen a Catalunya els candidats intransigents (Almirall, Clavé, Altadill) sobre els moderats. A la vegada, comencen a mostrar-se sensibles al moviment independentista cubà, fins a reconèixer el dret a la independència de l’illa, amb la publicació del manifest del general Quesada. Dins del republicanisme a nivell estatal destaca el català Pi i Margall, amb unes idees més properes als intransigents però amb un pragmatisme conciliador entre ambdues postures.
El fet diferencial entre Catalunya i la resta de l’Estat, també es mostra de manera acusada en el moviment obrer, el qual aprofita els anys del Sexenni per organitzar-se. I es crea, arran de la revolució, la Dirección Central de las Sociedades Obreras de Barcelona, que enviarà peticions al Govern central en nom de la classe obrera catalana. S’oposà sobretot al lliurecanvisme, que limitava el desenvolupament de la indústria catalana. L’obrerisme els anys 1868-69 anirà de la mà dels federalistes, fins a la irrupció de l’internacionalisme bakuninista, que prioritzarà les reivindicacions de classe abans que l’organització territorial, sense renunciar a un federalisme de caràcter antiestatista i antiburgès.
_1340.jpg)
Així mateix el carlisme, revifat en el marc de la darrera carlinada, a Catalunya es declarà plenament foralista, com no ho havia estat mai anteriorment. De manera efímera, restauraren la Diputació General en el territori que dominaven entre 1874 i 1876, quan foren derrotats.
Un cop instaurada la I República (11 de febrer de 1873), els federalistes intransigents fan temptatives encaminades a crear un “Estat Català”. Durant els dos primers mesos de la República un cert nombre de diputats, amb el suport dels internacionalistes anarquistes, pressionen la Diputació de Barcelona perquè proclami “L’Estat republicà federal de Barcelona” i accelerar el procés descentralitzador. Però fracassen davant l’actitud conciliadora dels governs republicans, postura especialment defensada per Pi i Margall, i l’agitació carlista. Alhora, en la premsa de Madrid comença una campanya de catalanofòbia, en la qual s’acusa que des de la instauració de la República “España ha pasado a ser patrimonio de Catalunya”, per l’excés de polítics catalans al Govern de Madrid, que culminarà amb la presidència de Pi i Margall. I també parlaven de voler la independència. És llavors quan sorgeix la idea de separatisme, afirmarà l’historiador Josep Termes, però des d’Espanya per anar “contra Catalunya, contra allò que li és específic i propi”. L’any 1873, Valentí Almirall tancarà El Estado Catalán, arran de les acusacions de separatista.
Els republicans intransigents a València, Andalusia, en algunes zones de Castella, a Múrcia, i especialment a Cartagena prenen una actitud insurreccional durant el juliol de 1873, i es proclamen cantons independents. Un precedent de la revolta cantonal seran els fets d’Alcoi, a inicis de juliol. Aquesta ciutat valenciana havia tingut un important desenvolupament industrial amb una classe obrera molt reivindicativa, majoritàriament anarquista, que s’aixecarà per reivindicar millores laborals més que per una nova ordenació territorial. Tant la revolta cantonal com l’obrerista d’Alcoi són durament reprimides per l’exèrcit.
Finalment, el cop d’Estat del general Pavia posava fi a la I República. En el Sexenni ha fracassat tant el republicanisme com l’internacionalisme, que han estat projectes en part de Catalunya per una nova Espanya, i que no han trobat un ampli ressò per la debilitat de les seves classes mitjanes i la manca d’una classe obrera industrial a la resta de l’Estat. A la qual cosa podrien sumar el fracàs del carlisme, però per altres motius. El nou règim de la Restauració, inicialment molt repressor contra el carlisme, l’obrerisme i el federalisme, obligarà a replantejar l’estratègia de continuïtat d’aquests tres moviments.
El fracàs del federalisme aboca a la desintegració aquest moviment. Valentí Almirall l’abandonarà progressivament per la defensa exclusiva del particularisme català. Cercarà un espai interclassista que aplegui tots els grups que volen la recuperació de l’autogovern de Catalunya. A partir d’aquí organitzarà els dos congressos catalanistes (1880 i 1883), d’on sorgirà el Centre Català per coordinar el moviment catalanista. Fundà el Diari Català Politich i Literariel 1879, on defensa una sobirania des de baix que permetés la construcció d’un Estat Català, prescindint de la dependència espanyola i potenciant les idees purament catalanes. Eren partidaris del lliure pensament, de l’oficialitat del català i d’impulsar les escoles científiques i filosòfiques específicament catalanes. En el seu llibre Lo Catalanisme(1886), Almirall, sense expressar una idea d’independència, afirmarà que el catalanisme històricament té més drets per defensar l’emancipació que els que tenien els Estats Units. Per l’altre costat es vertebrà un nacionalisme conservador catòlic, possibilista i pragmàtic, i el 1887 es creà la Lliga Catalanista.
Un fet cabdal de finals de segle serà la independència de Cuba, que obligarà a prendre partit a totes les forces polítiques catalanes entorn del desmembrament d’una part d’Espanya, ja que l’illa caribenya era considerada inseparable de l’Estat. Republicans i catalanistes no defensaven una idea desintegradora d’Espanya, però a la vegada contemplaven la independència cubana com un fracàs de l’Estat, i no podien rebutjar-la del tot perquè era contraproduent per als seus anhels d’autogovern a Catalunya. Des de l’anarquisme, Bakunin considerava que la independència de Cuba i Polònia era un pas dels pobles cap a l’anarquia. Ell llibertari catalanocubà Tarrida del Màrmol afirmarà que Catalunya podia ser el tercer exemple. Els sectors més radicals del catalanisme, així com els de l’anarquisme, comencen a veure les desgràcies d’Espanya com una alegria per a Catalunya i per a la causa obrera. Una vegada assolida la independència cubana (1902), els catalans que havien lluitat al costat dels rebels cubans proclamen la idea d’una Catalunya sobirana separada d’Espanya. El Grop Nacionalista Radical, fundat l’any 1908 a l’Havana i liderat pel català i cubà Salvador Carbonell i Puig, i el Blok Nacionalista Cathalònia de Guantánamo seran les primeres entitats que utilitzen l’estelada com a símbol, inspirat en la bandera cubana.
Des d’Unió Catalanista, entitat sorgida l’any 1891 amb predomini conservador, es promouran les Bases de Manresa (1892) com a proposta d’autogovern de Catalunya però dins de l’Estat. En aquesta entitat comença a destacar Enric Prat de la Riba, que l’any 1895 en El Compendi de Doctrina Catalanista, junt amb Pere Muntanyola, comencen a definir Catalunya com a nació, única pàtria dels catalans, i Espanya com l’Estat de pertinència. Idea que el mateix Prat de la Riba perfilarà en La nacionalitat catalana(1906), on considera que tota aspiració d’una nació és convertir-se en Estat, no sent Espanya una nació sinó un Estat identificat amb Castella. Defineix els “països de llengua catalana” com la nació natural, encara que mai no han format un sol Estat. Sense ser independentista, perquè reivindica l’autogovern de Catalunya federat a la resta d’Espanya, les seves aportacions contribuiran a aquest ideari.
.JPG)
També a València, amb l’associació Lo Rat Penat el 1878 havia sorgit un moviment de recuperació de la llengua i la cultura autòctones, similar a la Renaixença, que d’inici fluctuarà entre l’apoliticisme, el regionalisme conservador i el republicanisme. L’any 1904, d’una escissió d’aquest grup sorgirà València Nova, associació cultural i política fundada el 1904 amb un ideari valencianista. Fou definit dos anys abans per Faustí Barberà i Martí amb el cèlebre discurs “De regionalisme i valentinicultura”, crític amb el règim de la Restauració, on reivindica la nació i l’autogovern valencianes com a Estat federat a la resta dels pobles d’Espanya. Defineix el País Valencià com a nació, diferenciada d’un Estat espanyol, que, com Prat de la Riba, identificava amb Castella.
Des de Catalunya, a finals de segle es comença a mirar a Europa aquells territoris que reivindiquen més autogovern davant l’Estat a què pertanyen per reflectir que la causa catalana no és excepcional, sinó similar a altres que es donen arreu del continent. Com la carta adreçada al rei de Grècia (1897), redactada per Prat de la Riba i signada per 46 corporacions, on es solidaritzaven amb l’emancipació de Creta de l’Imperi otomà. La carta va ser molt criticada des de la premsa de Madrid, cosa que va comportar que Prat de la Riba repliqués dies després anònimament amb un article des del diari La Reinaxença, l’11 de març: “Espanya no és una Pàtria, això és una nacionalitat, sinó fent-se sinònim de Castella. Però llavors tampoc no és la Pàtria nostra sinó la dels castellans; la dels que parlen i pensen i senten i obren a la castellana”. El diari serà tancat i s’iniciarà la repressió de l’Estat contra el catalanisme. Més exemples seran la solidaritat amb les causes d’Irlanda, Bohèmia, Finlàndia o del Transvaal. Així mateix, la independència incruenta de Noruega l’any 1905 serà considerada un exemple a seguir. L’any 1914 Antoni Rovira i Virgili publicarà La història dels moviments nacionalistes, i amb la finalització de la Gran Guerra, l’aparició de nous Estats i un major reconeixement internacional del dret d’autodeterminació, es veurà factible la idea d’una Catalunya sobirana.
Els actes repressius, des del missatge al rei de Grècia, els fets del Cu-Cut (1905) i la Llei de Jurisdiccions (1906), contra qualsevol manifestació crítica amb les institucions de l’Estat, radicalitzen alguns sectors del catalanisme que comencen a prendre un caràcter independentista. Un tret que adquireix part del catalanisme conservador, especialment el defensat per l’Associació Popular regionalista, creada el 1895. També el progressista-obrerista, com el de la Reixa, entitat sorgida de la detenció de 30 joves l’11 de setembre de 1901 davant l’estàtua de Rafael Casanova. Així com sorgeixen publicacions radicalment catalanistes, com La Tralla 1903-1907 i la seva continuació La Metralla 1907-1909.
La Setmana Tràgica de 1909, una insurrecció de caràcter obrerista a Barcelona i en altres punts de Catalunya, com a protesta per la mobilització dels reservistes a la guerra d’Àfrica, serà titllada de separatista pel Govern i la premsa de Madrid, per evitar la seva propagació a la resta de l’Estat. L’independentisme, que encara era un moviment molt minoritari, estava més en boca de l’Estat que del catalanisme. Però aquestes reaccions demagògiques i repressores només provocaran que el moviment creixi. Les noves organitzacions catalanistes que sorgeixen, com la Unió Federal Nacionalista Republicana, on confluiran les esquerres nacionalistes, encara que no es declarin obertament independentistes tindran a partir d’ara sempre sectors en les seves files que ho seran. L’independentisme ja havia posat la seva llavor dins el catalanisme, per no marxar.