A l'hemisferi nord, l'arribada de l'estiu era un signe d'esperança. Malgrat que els científics havien avisat de la manca d'evidències respecte d'una menor incidència del coronavirus durant els mesos més calorosos de l'any, l'anhel de retornar a l'enyorada normalitat s'imposava. I més quan els diferents executius dels països europeus engegaven el desconfinament de la població. L'obertura de l'oci nocturn, la via lliure a l'hostaleria i les campanyes intenses per salvar la temporada turística generaven una falsa sensació de minimització del risc de contagi, la qual s'ha evidenciat amb el creixement desmesurat dels positius durant les darreres setmanes a diversos territoris. Només l'adopció de mesures com ara l'obligació d'usar mascareta recordaven la permanència tràgica de la pandèmia del coronavirus. Aquest divendres, de fet, el Ministeri de Sanitat pactava amb les autonomies clausurar l'oci nocturn, limitar les trobades socials i prohibir fumar en el carrer.
Mentre els governs europeus emprenien l'incert viatge cap a la denominada nova normalitat, les alarmes s'encenien a la Xina. Segons un estudi encapçalat per l'investigador Liu Jinhua de la Universitat d'Agricultura de la Xina i publicat a la revista científica Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, s'havia detectat un nou cep de grip porcina al país asiàtic. Encara que s'hi destacava la baixa probabilitat de transmissió entre humans, avisaven de la seua potencialitat contagiosa, així com de la possibilitat que poguera provocar una pandèmia futura. Fins i tot, s'havien donat positius per aquesta grip porcina entre treballadors de les granges entre 2011 i 2018.
L'advertència d'una nova epidèmia gripal enmig de la pitjor crisi sanitària global evidenciava les falles de l'actual model econòmic, especialment pels lligams de la nova amenaça viral amb el sistema agroalimentari imperant. O com apunta el sociòleg, historiador i teòric urbà, Mike Davis, a la seua nova obra Covid-19, gripe aviar y las plagas del capitalismo (Capitan Swing, 2020): «Aquesta nova era de la pesta és el resultat directe de la globalització econòmica. La pesta negra, per exemple, va ser la conseqüència involuntària de la conquesta mongola d'Euràsia interior, que va permetre als rosegadors xinesos desplaçar-se per les rutes comercials, és a dir, des del nord de la Xina fins a Europa central i la Mediterrània. Avui, el capital multinacional ha sigut el motor de l'evolució de la malaltia a través de l'incendi o la talla de boscos tropicals, la proliferació de la ramaderia intensiva, el creixement explosiu dels barris marginals, així com del treball informal i el fracàs de la indústria farmacèutica en trobar beneficis de la producció massiva d'antivírics essencials, antibiòtics de nova generació i vacunes universals».
«La destrucció dels boscos, tant per part de les multinacionals com d'agricultors de subsistència immersos en la desesperació, elimina les barreres entre la població humana i els virus silvestres aïllats i endèmics de les aus, les rates penades i els mamífers. Les granges industrials i els gegantescos corrals d'engreixament actuen com a immenses incubadores de nous virus, mentre que les condicions sanitàries en els barris marginals dóna lloc a poblacions que estan a l'hora densament amuntegades i debilitades a l'àmbit immunitari», afirma a una obra que és una reedició relativament actualitzada de El monstruo llama a nuestra puerta, un assaig plenament vigent i que relata com l'actual model agroalimentari, els interessos contraproduents de les grans farmacèutiques i el menyspreu als sistemes de salut pública han sembrat les llavors per a les pandèmies contemporànies, les quals estaran agreujades pel canvi climàtic. A partir de les reflexions del també activista estatunidenc, viatgem fins a l'origen econòmic de les actuals amenaces víriques.
L'espurna de la gran indústria agroalimentària
Tot i que molts experts assenyalen la mescla d'agricultura porcina i avícola de la Xina meridional com a focus de gran part de les pandèmies, a parer de Davis, «es tracta d'una creença quasi dogmàtica». «Altres investigadors sostenen que les condicions mediambientals necessàries per a una ràpida evolució de la grip interespecífica s'hi dóna a totes bandes, i assenyalen en particular l'impacte ecològic dels processos d'industrialització orientats a l'exportació de les aus de corral i productes porcins que va iniciar-se als anys 80», argumenta l'activista, qui contextualitza: «La denominada revolució ramadera fou impulsada per la urbanització dels països en desenvolupament, especialment la Xina, i per una creixent demanda d'aus, porcs i productes lactis d'aquestes regions». «Des del punt de vista de l'ecologia de la grip, és cridaner observar que els porcs i les aus de corral constitueixen un 76% de l'augment del consum de carn al món desenvolupat», agrega.
«Com va passar amb la revolució verda, la revolució ramadera ha afavorit més als grans productors multinacionals que als camperols i a les famílies agricultores. Un informe de Nacions Unides destaca que des de 1990, la producció industrial a gran escala és responsable d'aproximadament un 80% del creixement de la producció agropecuària asiàtica. S'espera que la major part de la producció futura, especialment de porcs i d'aus de corral, no provinga de sistemes de producció tradicionals que han caracteritzat a la regió durant segles, sinó a la producció industrial a gran escala», amplia. I avisa: «El gegant Tyson Foods és la icona mundial de la producció avícola i ramadera industrialitzada. De fet, s'ha transformat en sinònim global de producció a gran escala que es coordina verticalment, explota als cultivadors contractats, practica un antisindicalisme visceral, produeix uns efectes industrials desmesurats, es desfà de contaminants ambientals a través dels rius i es beneficia de la corrupció».
El domini global d'empreses com ara Tyson Foods, segons narra l'historiador nord-americà, «ha situat els criadors locals davant el dilema d'integrar-se en les empreses processadores de pollastres i porcs a gran escala o desaparèixer». «Tots els districtes agrícoles s'han convertit en magatzems d'aus de corral, convertint els agricultors en poc més que en guardians dels pollastres. Al seu torn, la ramaderia s'ha desvinculat de l'agricultura, la qual cosa ha generat una nova geografia que separa físicament la producció de gra i pinso de la cria de pollastres i porcs», relata. I anota com a factor propici per al sorgiment de noves epidèmies: «La densitat de la producció, és a dir, el compacte emplaçament de les granges de pollastres per al consum al voltant d'una planta processadora s'ha convertit en un requisit fonamental de la indústria avícola moderna».
La incidència d'aquest model en l'aparició de noves pandèmies l'exemplifica a través de les actituds d'una altra gran corporació, com ara Grup Charoen Pokphand (CP). «Va tenir un paper central en la història del terrorífic retorn de l'H5N1 durant l'hivern del 2003-2004, així de l'epidèmia del HPAI», recorda. Aquesta empresa, la qual estava «impressionada per l'èxit de les companyies nord-americanes que havien transformat la cria d'aus de corral en un procés industrial més pròxim a la fabricació de productes químics que a l'agricultura tradicional», va crear dues associacions estratègiques amb firmes estatunidenques que van erigir-la «en l'apòstol asiàtic de l'agricultura intensiva amb integració vertical al més pur estil de Tyson Foods». A mitjans dels 90, la corporació agroalimentària ja havia aconseguit controlar el 80% de la cria de pollastres a Tailàndia junt amb exportadors integrats de manera vertical.
Aquest fulgurant creixement va donar-se gràcies a una pràctica d'economia d'escala. «Amb agricultors contractats, les grans companyies controlen la totalitat del procés de producció», afirma, així com indica: «Els agricultors contractats assumeixen tots els riscs de la producció i depenen completament de la demanda del mercat mundial. Es converteixen, d'aquesta manera, en treballadors fabrils del seu mateix camp». Un model que trasllada el risc als agricultors que ha permès a la companyia comptar amb una cartera d'inversions fortament diversifica. No debades, ostenta hotels, centres comercials, cadenes de menjar ràpid (té la llicència tailandesa de Kentucky Fried Chicken), telecomunicacions i restaurants. També posseeix fàbriques de producció de pinso i plantes processadores d'aus de corral a la Xina, on va ser la primera mercantil en beneficiar-se de la política de portes obertes del règim dictatorial asiàtic.
Amb bones connexions polítiques, l'empresa va atorgar de manera irregular 250.000 dòlars al Comitè Nacional Demòcrata l'any 1996. Encara més, la família Bush i el Grup Carlyle, un fons d'inversió privat emprat per la nissaga de l'expresident nord-americà i per altres dirigents republicans, han mantingut, segons Davis, «una relació comercial íntima». «L'expresident George H. W. Bush, per exemple, va rebre 250.000 dòlars de CP perquè pressionara a favor seu a líders asiàtics i estatunidencs», subratlla. «En 2001, a més, CP va adquirir també capital social en l'Estat Tailandès mitjançant el nomenament del seu gendre, Wattana Muangsuk, qui ocupava el càrrec de sotsdirector del Ministeri de Comerç», complementa.
Dos anys més tard de la seua jugada tailandesa la grip aviar va escampar-se pel país del sud-est asiàtic. «Si bé un científic veterinari de la Universitat Chuakingkorn, a Bangkok, va advertir que havia trobat H5N1 en molts pollastres morts, el Ministeri de Ramaderia de Tailàndia va ignorar-ho», explica sobre l'actitud de l'executiu asiàtic. «Abans de novembre vam processar al voltant de 90 pollastres al dia. Però des de novembre fins al 23 de gener, vam haver-hi de matar prop de 130.000 pollastres cada dia. El nostre treball consistia a esbocinar-los. Era evident que estaven malalts: els seus òrgans estaven unflats. Nosaltres no sabíem quina era la malaltia, però entenguérem que la direcció tenia pressa per processar-los abans que es realitzara una inspecció veterinària. Vam deixar de menjar pollastre en octubre», esmenta el testimoni d'un sindicalista. «El govern va operar en secret amb CP i altres grans productors d'aus de corral amb la finalitat d'ocultar l'epidèmia, subornant a tal efecte criadors contractats que tenien bandades infectades perquè callaren», remata.
Un model farmacèutic insostenible
La pandèmia del coronavirus ha provocat una cursa milionària entre les grans farmacèutiques per aconseguir una vacuna que es convertisca en el negoci del segle. La indústria farmacèutica privada, tanmateix, va tenir l'oportunitat d'obtenir tractaments preventius de virus germans o cosins-germans del SARS-COV-2, com ara la SARS-COV-1 o la MERS. En aquella ocasió, però, va rebutjar-los per manca de rendibilitat, quan actualment n'hauria pogut treure beneficis. «A Texas, un grup de científics van realitzar avanços en la investigació de la vacuna de la MERS, però l'interès que va generar fou mínim. Prèviament havien desenvolupat amb èxit una vacuna de la SARS, però no aconseguiren un patrocini corporatiu o governamental interessat a assajar-la i fabricar-la. A principis de març, l'investigador principal, el doctor Peter Hotez, degà de l'Escola Nacional de Medicina Tropical en la Universitat de Baylor, va afirmar a la Comissió de Ciència que aquesta vacuna, la qual feia anys que estava guardada en un congelador, hauria pogut proporcionar una protecció creuada contra la Covid-19 en cas que haguera estat disponible en quantitats suficients», exposa. I rememora les paraules d'aquest expert: «Hi ha un problema inherent a l'ecosistema en el desenvolupament de la vacuna».
Aquest problema radica, a parer del sociòleg i historiador, en l'actual configuració del sistema farmacèutic, el qual està dominat per la rendibilitat en detriment de l'interès majoritari de la població. «Els productes que verdaderament curen o preveuen malalties, com ara les vacunes i els antibiòtics, són menys rendibles, per la qual cosa des de fa temps les malalties infeccioses s'han convertit en un mercat orfe», critica. I detalla: «Com assenyalen els analistes de la indústria, les vendes mundials de totes les vacunes produeixen ingressos inferiors als que obté Pfizer amb un simple remei contra el colesterol». «Tot i els 90.000 nord-americans que moren diàriament a causa d'infeccions hospitalàries, les multinacionals farmacèutiques tampoc es molesten en invertir diners en el desenvolupament de nous antibiòtics», lamenta.
Un desinterès que estaria motiva perquè «des del punt de vista de mercat, els antibiòtics són els pitjors medicaments, ja que curen malalties». «Els gegants prefereixen invertir en màrqueting, no en recerca; en reanomenar vells productes en lloc de fabricar-ne nous; i en tractaments, no en prevenció. De fet, actualment gasten el 27% dels seus ingressos en publicitat i només l'11% en recerca», compara. I insisteix: «Prevenir una epidèmia de grip que podria matar a milers de persones no és ni de bon tros tan rendible com fabricar píndoles per a qüestions com ara la disfunció erèctil». «Fa temps que la indústria farmacèutica ha abandonat la investigació antibiòtica, malgrat les nombroses quantitats d'antibiòtics venudes a la indústria ramadera, la qual cosa contribueix a l'obsolescència de la generació dels antibiòtics en curs. En cas de pandèmia, hi ha el risc de mortalitat per pneumònia bacteriana», consolida.
«Les vacunes de la grip són un autèntic mal de cap per a les companyies farmacèutiques perquè la seua producció és delicada, resulten obsoletes després d'una temporada i estan subjectes a una gran fluctuació de la demanda. A més, el procès bàsic de producció ha experimentat pocs canvis des de fa un segle, i la indústria no ha aconseguit realitzar les inversions necessàries per obtenir una tecnologia de cultiu cel·lular més ràpida, segura i capaç d'eliminar el risc de contaminació que acompanyen la utilització d'ous de gallina fertilitzats», incorpora. Encara més, i com assenyala l'autor de l'obra, «les grans companyies farmacèutiques han rebutjat sense contemplacions a les xicotetes empreses emergents de biotecnologia de San Diego, Austin i Boston que han tractat de buscar capital per al desenvolupament d'interessantíssimes vacunes recombinants de nova generació, les quals s'obtenen a través d'enginyeria genètica».
Arran d'aquesta negativa, segons apunta l'activista, «Estats Units no pot comparar-se amb la diminuta Cuba, un país que en prioritzar les malalties infeccioses de les persones pobres s'ha convertit en líder mundial de la fabricació de vacunes d'última generació per a la meningitis B i altres importants infeccions que són ignorades per alguns gegants farmacèutics nord-americans». I tanca amb una reflexió escrita fa quinze anys, la qual s'ha recuperat per a la reedició d'aquesta obra: «Les nacions riques han tingut quasi una dècada per construir una xarxa de defensa global contra la imminent pandèmia. No obstant això, el programa de xoc que des de 1997 defensen científics com ara el viròleg Robert Webster per al desenvolupament de vacunes i l'aplec d'antivírics, pot dir-se que ni tan sols està en bolquers. En Washington, Londres o Tòquio, els ministres de Sanitat brinden una deferència quasi religiosa a les patents i als beneficis de la indústria farmacèutica mentre s'obliden de garantir l'elemental provisió de medicaments vitals. [...] La creació d'una infraestructura de salut pública autènticament global s'ha convertit en una necessitat urgent de vida o mort per a totes les nacions, siguen riques o pobres».