No és la fi del món: és la fi d’un món. És el món que va inaugurar-se l’estiu de 1914, quan Europa es va lliurar de manera entusiasta a la guerra que tothom esperava i volia. En les trinxeres franceses es va forjar la mort anunciada de la tradició europea i el seu ordre social. És el que, per exemple, Jean Renoir va retratar amb grandíssim art al seu film La Grande Illusion de 1937. El món que va sorgir de la Primera Guerra Mundial va desembocar en el món d’entreguerres, un temps en el qual van conviure el vell món del passat europeu amb el maquinisme i l’automatisme de la mort industrial de masses. El que la Primera Guerra Mundial va iniciar, la Segona Guerra Mundial ho va confirmar. De tanta destrucció causada per la resistència europea al lideratge alemany, el nou món que se’n va crear és el que hem viscut fins ara: postguerra europea, guerra freda, estat del benestar i, sí, l’hegemonia neoliberal globalitzadora post-1989.
Les transicions entre un món i un altre sempre són un trasbals de dolor, d’inestabilitat, de canvis que ja existien però que de cop s’acceleren. El món que el coronavirus fa néixer era present en les dinàmiques d’aquests darrers anys finals de la globalització neoliberal. La història és gràvida d’esdeveniments que són el catalitzador d’aquests canvis d’època: sempre hi ha una causa final que ho desencadena tot. El coronavirus era el catalitzador esperat. Es clou, ara sí, el segle XX—no pas al 1989, sinó al 2020. És una època molt convulsa que ha durat del 1914 fins avui. També al 1914 es van emprar descobertes i tecnologies—i dinàmiques polítiques—que ja havien nascut i crescut abans del catalitzador que va ser la gran guerra. Amb el coronavirus, aquest 2020 veurem com s’empren les tecnologies que hem anat desenvolupant els darrers 20 anys i serem espectadors de l’auge de moviments polítics que haurien necessitat una llarga marxa per consolidar-se i que ara aconseguiran el poder i la transformació social molt més ràpidament. Tant un rapidíssim desenvolupament tecnològic digital, mèdic i genètic, com un redisseny econòmic i polític seran els avenços dominants d’aquest nou món.
El món que ve es pot desglossar en quatre grans eixos que marcaran les dinàmiques futures.
La crisi d’Europa i de la democràcia liberal
L’epicentre europeu del coronavirus és la punyalada final a un continent decadent, adormit, en crisi espiritual. Europa s’escola pel desguàs de la història mentre el pilar bàsic del seu estat del benestar, la sanitat pública universal, fa fallida sota el pes de l’impacte del coronavirus. Els estats europeus han acabat responent amb mesures del segle XIX a una epidèmia pròpia del segle XXI. Les limitacions de l’adopció tecnològica i el bloqueig burocràtic tant dels estats com de la Unió Europea han deixat al descobert la immensa fragilitat d’un continent i un sistema. Amb els confinaments poblacionals també s’ha acabat palesant que les nacions recorren als seus llocs comuns per lluitar contra la pandèmia. Mentre Espanya i Itàlia opten per la solució autoritària que els és pròpia—un confinament que s’assembla més a un arrest domiciliari—, els estats nòrdics (vull dir, germànics) opten per solucions democràtiques. És especialment rellevant que Alemanya, colònia americana a Europa que ha estat d’ençà el 1945, ha adoptat la solució més democràtica, combinada amb l’administració massiva dels tests en tant que millor instrument en la lluita contra el virus.
Mentre que la resposta democràtica de les nacions autènticament democràtiques d’Europa és un exemple de la fortalesa de l’ethos democràtic, la resposta tardana i negacionista se’ls gira en contra. Ho fa també la inflexibilitat i absoluta manca de solidaritat de les institucions europees. A això, s’hi afegeix el recel amb el qual es jutja l’ús de la vigilància i control digitals per part dels governs. La crisi ha accentuat la separació entre democràcia i eines digitals: es constata que la retòrica triomfalista del 2.0 governamental era buit i fals.
Si les democràcies liberals són incapaces de respondre davant la crisi del coronavirus, si Europa no pot mantenir un alt nivell de resposta i efectivitat, tant Europa com el model de la democràcia liberal entraran en una crisi que marcarà el nou món que ve.
El declivi de Silicon Valley
Aquesta segona característica és una paradoxa. I és una paradoxa sobre la qual hi haurà veus que en discreparan. Es basa en dues premisses molt importants. La primera és que Silicon Valley no ha tingut cap rol en la resposta digital de les potències asiàtiques contra el coronavirus. La segona és que en la gestió i confrontació de la crisi als Estats Units, la contribució de Silicon Valley és absolutament nul·la més enllà de petits anuncis d’informació de servei.
L’immens poder tecnològic i capacitat d’innovació de Silicon Valley s’ha vist profundament inoperant i silent davant l’oportunitat de posar, per exemple, les xarxes socials o els grans sistemes operatius al servei del combat contra l’epidèmia. I encara més: la gran acumulació de capital de Silicon Valley s’ha mantingut reclosa, estàtica, sense circular i sense contribuir financerament a l’esforç contra el virus. Contrasta amb el fet que el gran conglomerat francès de marques de luxe LVMH hagi posat tot el seu teixit empresarial i productiu al servei de la nació en la fabricació de desinfectant sanitari. És especialment sorprenent i notable no solament la inactivitat de Silicon Valley sinó també el silenci o missatges banals dels seus líders, usualment molt inclinats a opinar sobre qualsevol cosa.
Si Silicon Valley no posa a disposició dels governs la seva increïble força tecnològica i, sobretot, analítica de dades i dades personals, Silicon Valley no solament iniciarà el seudeclivi, sinó que serà sobrepassada per l’emergència d’un nou conglomerat tecnològic asiàtic de participació mixta públic-privada.
L’ascens asiàtic, però no només de la Xina
Per bé que el focus inicial del virus va ser a la Xina, i aquesta i els països veïns van ser els primers damnificats per la crisi, l’extrem orient serà el gran beneficiat de la crisi. Les democràcies asiàtiques del Japó, Corea i Taiwan—amb mencions honorables per a les menys democràtiques Hong Kong i Singapur—han excel·lit en la gestió de l’epidèmia, fins al punt de contenir-la sense necessitat de paralitzar les economies i les societats. El model de l’administració agressiva de tests, l’ús avançat de la tecnologia digital i un confinament selectiu ha estat el model d’èxit. Ha demostrat la seva major capacitat de resposta que Europa, però també que la Xina. I això són males notícies per a la Xina.
Dos mesos després del brutal i dictatorial confinament de la Xina, el país comença a retornar a una certa normalitat. La Xina, a més, vol treure pit, revertir el relat immensament negatiu que l’associa a l’opacitat i resposta tardana devers el virus. No solament això, la Xina ha començat a actuar com a potència occidental: es troba en situació d’enviar ajuda humanitària als països europeus afectats. Tanmateix, la Xina a penes pot imposar-se als seus veïns, que mantenen polítiques completament independents del gegant asiàtic. Com que el Japó, Corea i Taiwan han excel·lit en aquesta crisi, la Xina no es pot ni erigir en tant que líder regional. Això afectarà en el seu ascens com a superpotència mundial.
Això no obstant, tant la Xina com les democràcies asiàtiques prenen el relleu en innovació i capacitat de gestió: són nacions plenament preparades per al segle XXI. Són les nacions que porten el nou món en els seus cors. Si fa 10 anys ja es podia dir que si volíem saber com era el futur havíem de mirar a l’Àsia, el futur és ara el present.
La desestabilització final dels Estats Units o el seu renaixement
La gran qüestió que resta per respondre és quin serà el paper dels Estats Units en aquest nou món. Encara és d’hora per saber fins a quin punt el virus afectarà a Amèrica, però tots els indicis apunten a un impacte molt devastador. Amèrica arriba tard, sense tests, en rampant aïllacionisme, políticament dividida i, molt important, sense sistema sanitari universal. La negació de l’evidència de la pandèmia ha tingut encara més resistència als Estats Units que a Europa. La fatalitat de l’impacte del coronavirus pot ser tan gran en el peculiar—i altament ineficient i inexistent—sistema americà que una ciutat com Nova Orleans el dia 20 de març ja tenia 479 casos confirmats i havia ocupat tots els llits d’UCI disponibles.
Amb Silicon Valley en plena passivitat, Trump molt tocat per la mala gestió de la crisi i l’esfondrament dels mercats, els Estats Units, la potència dominant en el món multipolar de la globalització expirant, s’enfronta a la major desestabilització d’ençà la Guerra Civil Americana. Les properes setmanes són crítiques per determinar si els Estats Units iniciaran un declivi—que significaria, juntament amb la crisi europea—el declivi d’Occident, o bé posaran el seu talent creatiu i capacitat de superpotència per endegar el renaixement americà que s’espera, almenys, d’ençà la crisi del petroli del decenni del 1970. L’encreuament és allí: els Estats Units tant poden triar un camí o un altre. Amb tot, la incapacitat de Trump i els demòcrates per fer política racional i bipartisana, o teixir un acord més enllà del gran paquet d’estímuls econòmics fa difícil d’entreveure el renaixement americà, ara per ara.
En la immensa arrogància del cofoisme nihilista-existencialista de la postguerra europea, es va assumir que el nivell de confort que s’havia assolit ja no desapareixeria mai. Era una idea que també havia existit en un altre període nihilista-existencialista: la Belle Époque dels 1880-1914. La llarga i sostinguda expansió de la prosperitat europea es va compartir amb el món quan el projecte neoliberal globalitzador va començar a prendre una forma concreta. Pel camí es van haver d’eixamplar les desigualtats a Occident i desballestar algunes parts de l’estat del benestar de la postguerra. Així i tot, en el triomfalisme infantil i estúpid—els experts també són estúpids—de Fukuyama, es va inaugurar la falsa fi de la història el 1989. En aquesta segona onada de cofoisme dels experts de l’objectivitat liberal semblava que la bonança financera no tindria cap final en el món. I va arribar la Gran Recessió de 2008.
Quan els europeus van començar a matar-se amb gallardia i entusiasme aquell estiu de 1914—relata el jove Ernst Jünger a Tempesta d’acer—, en la mort automàtica de la metralladora, els obusos i l’incipient armament químic es va veure que alguna cosa estava canviant. De sobte, el present és el futur, un futur que no es podia imaginar però que s’havia estat covant durant els decennis precedents. En l’instant de la càrrega d’infanteria i la carnisseria industrial i automatitzada de la maquinària bèl·lica, Jünger va entendre de seguida que es forjava un nou món. No sabia com seria, no sabia què passaria: però romania, ferma, la convicció que aquell instant era l’adveniment del nou món i el vell món ja no tornaria.