Els Països Catalans existeixen. Més encara, són una realitat empírica, constatable amb els cinc sentits: els he pogut tocar, sentir, tastar, escoltar i veure. No crec que tinga la capacitat de definir-los en aquestes breus línies, possiblement siga un treball massa complex, una «heroïcitat» digna d’Hèracles. Sí que m’atreviré, però, a descriure’ls com un contínuum viu, com una trena roja de quatre grossos fils que entrellacen cadascun dels pobles i ciutats compresos de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Això ha estat el meu gran aprenentatge del Correllengua Agermanat.
El mateix somriure, la mateixa alegria, la mateixa il·lusió als ulls dels xiquets i boixos de Prada, Eivissa i Elx cada vegada que agafaven la Flama. Cap distinció més enllà d’un parell de vocals neutres, quatre morfemes verbals i una musicalitat preciosa en els seus parlars. Tots ells es miraven el foc amb els ulls ben oberts, desperts, atents a les formes ondulants mentre es movien enèrgicament al ritme de les músiques i les cançons de la Companyia Elèctrica Dharma, Obrint Pas o Antònia Font.
Perquè el Correllengua ha estat, per damunt de tot, una experiència compartida, una manera de reconèixer-nos en l’altre sense necessitat de grans proclames. No cal cap mapa oficial quan una mateixa cançó travessa fronteres administratives sense perdre sentit. No calen grans discursos identitaris quan una al·lota de Maó pren la Flama amb la mateixa naturalitat que un jove de Benimaclet o una padrina de Perpinyà.
Però el més extraordinari del Correllengua Agermanat és, probablement, la manera com ha nascut. S’ha anat construint pràcticament des de zero, a partir d’un missatge de mòbil enviat el 14 d’octubre de 2024 entre uns quants amics, lluny de les grans institucions i dels grans pressupostos. Amb tenacitat, caparrudesa i la voluntat de sumar tot allò que encara avui es pot sumar als Països Catalans. Un any i mig després, durant disset dies ininterromputs, la Flama de la Llengua havia aconseguit travessar les terres del «bon dia», en un recorregut de més de 1.500 quilòmetres. I les xifres impressionen: més de 180.000 persones mobilitzades, 30.000 portadors de la torxa, 1.200 entitats, 80 aturades a municipis, 20 concerts multitudinaris, desenes de milers de reproduccions de l’himne «Amb el cor» i un equip irrepetible de centenars de joves disposats a tot.
Contra tota desesperança, enfront dels entrebancs que ens assetgen dia sí, dia també, i davant l’aflictiva desconeixença mútua, el Correllengua ha tingut la virtut de fer tangible el que alguns hi veuen com una abstracció. El Correllengua ha convertit la llengua en carrer, en plaça, en cançó, en cos col·lectiu. I aleshores tot ha pres sentit. He entès que els Països Catalans se sostenen per una xarxa densa d’afectes i complicitats. Els he vist bategar en cada casal que obre la porta, en cada mestre que resisteix, en cada escola que rep la Flama, en cada sopar popular improvisat després d’una cercavila. I els he vistos bategar, també, en la voluntat obstinada de continuar parlant-nos, estimant-nos i reconeixent-nos.
No es tracta, tampoc, d’idealitzar la realitat ni de negar les diferències internes que pateixen el País Valencià, les iIlles Balears, Catalunya del Nord i del Sud, Andorra, la Franja i l’Alguer. Evidentment que hi ha accents, sensibilitats i contextos diferents. Però precisament la força dels Països Catalans no ha estat mai la uniformitat, sinó la capacitat d’abraçar la diversitat. Compartim una història, una tradició cultural i una llengua que, malgrat l’individualisme, l'homogeneïtzació i tots els intents de fragmentació, continua ben viva.
Sovint sabem més coses del que passa a Washington o Roma que no del que passa a les Terres de l’Ebre o la serra de Tramuntana, territoris amb els quals compartim llengua i cultura. Potser per això el Correllengua ens ha emocionat tant. Sense importar les fronteres administratives, mediàtiques i institucionals, la Flama ha estat capaç de generar una espurna capaç de dibuixar-nos un horitzó plausible. Ens recorda que la llengua és més que una eina de comunicació, és una manera d’entendre i habitar el món. I que mentre hi haja algú disposat a passar la Flama de mà en mà, de poble en poble, continuarà viva aquesta trena roja que cus el país sencer.
