Ell no ho recordarà, però va ser una de les primeres persones que va saber que na Joana i jo esperàvem en Guillem. Va ser un 30 de desembre de 2013, al Teatre Principal de Palma. Els Antònia Font havien fet el seu concert de comiat, i nosaltres, com a bons fans, vàrem esperar en Pau Debon per fer-nos una foto amb ell. Mentre ens retratàvem, tot ufà, li vaig fer saber que em feia molt content que el meu fill hagués viscut aquell dia, encara que fos des de dins la panxa de na Joana. Era un poc prest per fer-ho públic. Diuen que s’ha d’esperar als tres mesos i en feia dos escassos; la transcendència del moment va pesar més que la prudència. En Pau, amb el seu mig somriure, ens va felicitar. Nou anys després, els Antònia Font han tornat, en Guillem ja té vuit anys, na Joana encara m’aguanta i en Pau segueix vestint una camiseta negra.
Durant tot aquest temps que els Antònia Font s’han dedicat a fer altres coses, han seguit com a banda oficial de la nostra vida. Supòs que a tu et passa això de vincular cançons a moments concrets. Aquell trajecte en cotxe de ses Salines a la Colònia, a finals de juliol, escoltant i cantant “Viure sense tu” o aquella posta de sol a sa Ràpita amb “Alegria” de fons... Un dels meus grans plaers quotidians és tancar-me a la cuina el dissabte a fer el dinar, amb una copa de vi i en Pau Debon verbalitzant les fantasies d’en Joan Miquel Oliver, tan rares i tan properes a la vegada.
En un moment on viure en català s’ha convertit en tot un acte de resistència, em fa molt content que el meu fill sàpiga de principi a fi les seves lletres o les del meu estimadíssim Tomeu Penya. Referents tots dos. A la vida és imprescindible tenir-ne. Marquen el pas i recorden qui som. El retorn dels Antònia Font va ser una gran notícia, encara que ens fessin enfadar una mica a tots els illencs que esperàvem un retorn a casa i no a Barcelona. Allò vertaderament important, però, és que són aquí. No t’analitzaré el seu nou disc, només et diré que em fa sentir bé, malgrat que hi ha moments en què no sé ben bé què vol dir en Joan Miquel amb les seves lletres. Però crec que això ens passa a tots i és part de l’encant sideral d’un grup que té el gran mèrit d’aplegar seguidors de totes les generacions i de tots els territoris dels Països Catalans.
I ho fa en mallorquí, el català de Mallorca. En el temps que corren, una sort mala de creure. Sempre m’han agradat els símils futbolístics, s’adapten a qualsevol situació de la vida. M’atreviria a dir que si els Antònia Font fossin un equip, serien el Barça d’en Pep. Ho vàrem gaudir molt, però segurament no a bastament. Només el pas del temps ens ha permès entendre la dimensió del que vàrem viure i sentir amb aquell grup de futbolistes excepcionals dirigits per un geni. Sí, ara ho has visualitzat. En Joan Miquel és en Guardiola i en Pau, en Messi. Veus, el futbol... La qüestió, gaudim dels Antònia Font com si fos el darrer dia i si per una vegada s’inverteixen doblers públics a posar-los a l’abast de tothom, jo me n’alegraria i no ho criticaria. Són referents.
