L’extrema dreta francesa, que va guanyar l’alcaldia de la ciutat de Perpinyà fa ara quasi un any, ja ha evidenciat quines són les seues prioritats. La capital del Rosselló, immersa en una crisi econòmica estructural, afectada pel canvi demogràfic que afavoreix l’extrema dreta –amb la gran quantitat de jubilats que hi resideixen i que donen suport a Le Pen– i òrfena d’alternatives polítiques –l’esquerra no va aconseguir convertir-se en una opció suggeridora– va caure en la temptació d’apostar per la ultradreta i es va convertir, així, en la primera gran ciutat de l’Estat francès a investir un batlle del Reagrupament Nacional, el partit de Marine Le Pen. Perpinyà, però, no és una excepció. Ja al 2002, quan la irrupció de l’extrema dreta encara no es contemplava en cap gran país europeu, Jean-Marie Le Pen va donar la sorpresa en les eleccions franceses, deixant l’esquerra fora de la segona volta. L’extrema dreta marca l’agenda política francesa des de fa massa temps, i Perpinyà n’és a hores d’ara la víctima principal.
El canvi d’escut promogut per l’alcalde, Louis Aliot, en què es modifica el lema de la ciutat –abans era «la catalana», ara és «la radiant»– no és cap casualitat. És l’evidència que la dreta supremacista vol acabar amb qualsevol símbol que, interpreten, pot fer ombra o pot ferir la sensibilitat del nacionalisme hegemònic a França. Lluny d’integrar les nacionalitats, la ultradreta francesa, jacobina al cent per cent, impedeix que Perpinyà es veja representada pel seu passat històric i pel seu present, atès que a l’Estat francès tothom distingeix com a «catalans» els veïns del Rosselló –i ells mateixos s’identifiquen com a tal. La ultradreta, això sí, reforça la figura de Sant Joan Baptista a l’escut i li dona més protagonisme estètic, obviant la diversitat religiosa present a la ciutat i qüestionant, ara sí, la tradició laica de l’Estat francès.
Aquesta, però, és la clara conseqüència de l’estat de somnolència en què viu l’esquerra a la capital de la Catalunya Nord. Sense representació a l’Ajuntament i amb els partits que la representen barallats entre si, l’esquerra sospira ara per retenir el govern regional d’Occitània –on la Catalunya Nord va ser incorporada fa pocs anys a través d’una reforma impulsada per Manuel Valls i on es va diluir, una vegada més, la seua diferenciació nacional–, en mans de la socialista Carole Delga. Mentrestant, Aliot desenvolupa el seu projecte polític sense cap oposició ni cap aturador, es pot permetre acabar amb els símbols que representen la ciutat i, el que pot arribar a ser més perillós, pot convertir Perpinyà en el laboratori definitiu perquè la ultradreta francesa assage les seues polítiques i les projecte a la resta de l’Estat francès, on des de fa dècades es troba entre una de les dues opcions més votades.
Emmanuel Macron va evitar el 2017 el triomf del Reagrupament Nacional amb una fórmula que consistia en la creació d’un nou partit que trencava –només aparentment, atès que acollia polítics de tota la vida– amb la política dels partits tradicionals, del tot desgastats a França, on quasi no queda rastre de l’històric Partit Socialista Francès. La seua jugada va eixir bé en segon terme, però l’abril del 2022 l’extrema dreta tindrà una nova oportunitat per assaltar la presidència francesa. Davant aquesta amenaça, l’esquerra no pot perdre més el temps amb baralles internes que aplanen el camí a la política de la intolerància i la persecució cap a les minories socials i nacionals.
El projecte de l’extrema dreta, que és de nivell mundial i té l’aprovació de bona part d’Occident, es veu afavorit amb les discrepàncies entre els seus rivals. Perpinyà n’és només una mostra. Però n’hi ha i n’hi haurà moltes més.
